Quan el llenguatge ens fa xantatge

En un dels actes de celebració del 18è aniversari de l’Heliogàbal, Màrius Serra mostrà, una vegada més, les mil i una peripècies que hom pot viure gràcies a aquest aparentment inofensiu sistema de comunicació anomenat llenguatge.

“L’escriptor és un combinador de mots. Borges deia que una de les seves màximes aspiracions era ajuntar paraules que mai abans no havien estat l’una al costat de l’altra”. Ho escrivia Màrius Serra al Verbàlia, autèntic llibre sagrat per a qualsevol ment encuriosida, i ho reafirmava diumenge passat com una de les definicions d’escriptor amb la qual se sent més còmode.

Les possibilitats del llenguatge es poden allargassar com un xiclet sense córrer el risc que acabi trencant-se. Ens ho demostra magistralment Raymond Queneau i els seus Cent mille milliards de poèmes, verdadera font inesgotable de literatura combinatòria. Estem envoltats de paraules, de lletres, i, no obstant això, no hi parem esment, massa sovint ens passen desapercebudes les seves intencions més indirectes. Els nostres sentits no estan acostumats a captar els seus. Els del Màrius sí, que hi estan avesats: ja fa anys que regira les paraules i en capgira les baules, alterant el significat del llenguatge, aquest ésser viu que es reinventa constantment per evitar la seva fi.

Sòtades de Maronea, Francisco de Quevedo, Júlio Cortázar, són alguns dels exemples d’autors que portaren a la pràctica la qualitat subversiva del llenguatge envers aquells que precisament hàbils en aquest aspecte no eren. I és que, malgrat, com afirma sovint el professor Sebastià Serrano, el llenguatge hagi facilitat les coses a la mentida, també és cert que ens obre un gran ventall d’alternatives per tal de dir la veritat d’una manera, diguem-ne, poc directa però igualment mordaç. La subversió, doncs, es posiciona com a motor que posa en funcionament tot l’engranatge lingüístic assegurant-ne la permanència i l’evolució necessàries.

Si ja resulta engrescador embarcar-se a l’aventura de descobrir els secrets de la pròpia llengua, amb dificultats generacionals incloses -no gens menyspreables degut al canvi constant que representen-, com definir la multitud de nous reptes que ens proporciona el trencament de fronteres, el contacte amb altres llengües, i les coincidències i els antagonismes tan casuals com sorprenents. Això sí, deixant de banda el “virus Google Translate” i la seva desmesurada ambició que, una vegada més, ens recorda que, afortunadament, les màquines no ho poden fer tot, malgrat, fins i tot d’aquest virus, Màrius Serra sigui capaç de treure’n suc i convertir-lo en un element més per evitar els paranys de la llengua més sorneguera. Una sornegueria que no és infal·lible si fem cas a les paraules de Wittgenstein, a les quals feia referència el mateix Serra, per qui els enigmes no existeixen: si hi ha una pregunta hi ha d’haver una resposta.