Quan el debat no va de política

18.12.2017

Just quan Ana Pastor donava pas a l’interior de la Sala del tiempo, altrament coneguda com un croma blanc amb 7 becaris davant sengles ordinadors (lletjos) comptant els minuts que parlava cada candidat, vaig constatar que havia tornat a caure en el parany. La idea de “debat” promet arguments enfrontats que permetin dirimir un guanyador i clarificar les coses. Però, a la pràctica, el debat televisat a 7 bandes ja fa temps que s’ha convertit en una concatenació de monòlegs salpebrats amb interpel·lacions entre candidats més o menys demagògiques però sempre insofriblement precuinades. La llegibilitat dels cartellets que ensenyen durant l’espectacle progressa adequadament, això sí.

Si a vegades ens costa entendre com s’han desnaturalitzat dels debats polítics a Catalunya, és perquè confonem política i moral. La moralitat és anterior, perquè va de dirimir el bé del mal, mentre que la política comença en el territori del negociable. Quan dues moralitats xoquen, l’únic camí per a la resolució és el conflicte. En canvi, si hi ha diàleg polític, vol dir que hi ha un acord de mínims implícit i el que s’està parlant no amenaça el moll de l’os. Amb la demanda del dret a l’autodeterminació ha desaparegut la base compartida entre els dos blocs, però tot s’enfosqueix perquè els polítics continuen parlant com si existís un pacte que ja només s’aguanta per la violència policial i judicial.

La línia divisòria per al debat a Catalunya la marca el sobiranisme, perquè la condició prèvia per a la política és el reconeixement mutu. Reconèixer l’altre com un igual és el moment zero. Si no es fa aquest pas previ, estem abocats a parlar de “desinfectar”, “escapçar” o “normalitzar”. Quan dos bàndols no es reconeixen no hi ha res a debatre. Això ho sap tothom, però estem tan desconnectats del raonament moral que només hem escoltat a un catòlic practicant com Oriol Junqueras fent servir la retòrica del bé i el mal, molt de tant en tant i sense gaire esma. Però té tota la raó, esclar.

Que l’interès per la política s’ha disparat amb el procés seria, doncs, una trampa conceptual. El que ha passat és un desplaçament del debat polític al moral i, per definició, les persones estan interessades en la moralitat. Els guionistes i els periodistes ho saben: com més clara és l’oposició entre bons i dolents en una història, més atrapa a l’espectador. Si a Catalunya hi hagués molta gent interessada en la política, les descàrregues del diari de sessions parlamentàries sobre la Taula del Tercer Sector haurien petat el servidor. Però el que li agrada a la majoria, com testimonien les cues per veure Star Wars, és la lluita entre el costat fosc i el lluminós.

Tot plegat ens ha portat a la paradoxa actual dels debats polítics: són més estèrils que mai alhora que baten rècords d’audiència. Però només hi ha tres maneres de resoldre la dinàmica entre blocs que no es reconeixen: la desaparició del dèbil, un reequilibri de forces o que el fort reconegui el feble. Mentre això no passi, crec que el bàndol sobiranista faria bé de junqueritzar els seus argumentaris i incloure raonaments morals de tant en tant. Segurament no canviaria res, però el que està en joc el 21D quedaria més clar i els debats electorals tindrien més suc. I que la força ens acompanyi.