Quan apunyalar una dona és una intervenció artística

6.12.2015

Com tants fets insòlits, tard o d’hora havia de passar i ens ho havíem de mirar amb la mateixa naturalitat de les coses previsibles. Divendres a la fira d’art contemporani Art Basel Miami Beach, que se celebra a Florida, als Estats Units, una dona va ser víctima d’un apunyalament sagnant davant del públic que ho va contemplar com si estigués presenciant una performance artística.

La dona apunyalada atesa per un metge a l'Art Basel de Miami Beach

La dona apunyalada atesa per un metge a l’Art Basel de Miami Beach

L’incident segurament obrirà un debat fàcil al voltant de les mesures de seguretat que regeixen museus, convencions i fires en un país, els Estats Units, que ja no pot estar més obsessionat pel terrorisme i la delinqüència, però també hauria de servir per resituar els límits de l’art contemporani, si és que cal posar-n’hi.

De moment sabem que divendres a la nit una escalada verbal entre dues dones va derivar en una baralla en una de les sales de l’Art Basel Miami Beach. “Una de les dones va treure un ganivet X-Acto i va començar a clavar punyalades a l’altra al coll i als braços”, ha dit la portaveu de la policia de Miami Beach, Kathleen Prieto. Segons les autoritats, la víctima no corre perill de mort, però l’han ingressat al Kackson Memorial Hospital. La dona que l’havia assaltat va ser detinguda al mateix moment per la policia que feia els serveis de seguretat de la fira.

Les dues dones implicades en la baralla eren visitants de la fira. El públic que presenciava l’atac va pensar que l’apunyalament formava part d’una performance artística i que la sang vessada era de mentida, tot pur teatre. D’altres es van pensar que la policia que acordonava tota l’àrea de la convenció també era part d’una instal·lació artística.

L’atac hauria pogut resultar fatal si no hi hagués intervingut la policia. Tot plegat fa pensar en els efectes de la representació en una societat dominada per l’espectacle, en què la incredulitat s’ha instal·lat de tal manera als ulls de la gent que ja és gairebé impossible creure en res, ni tan sols en l’art.

 

I què hi diuen els crítics?

Joan M. Minguet, crític i Catedràtic d’Història de l’Art de la UAB, troba curiosa la manera “com es venen aquestes notícies: es fa més cas de l’anècdota que del fons. Hi ha un apulanyament i el fet periodístic consisteix en què hi havia alguns que es pensaven que era una ficció. Fa poques setmanes un grup de neteja va escombrar una instal·lació al Museo Bolzano de Milà que consistia en les restes d’una festa que les artistes Sara Goldschmied i Eleonora Chiari havien muntat amb un sentit determinat. I, aleshores, també una part de la gent ho carregaven tot en contra de l’art d’avui. Si la dona que netejava ho va considerar escombraries, és que ho eren, deien. (Però si algú gosa guixar o esquinçar un quadre de Rembrandt, que vagi a la presó.)”, diu MInguet.

“Els límits entre realitat i representació són cada vegada més difusos”, continua Minguet. “Aquest és un eix vertebral de moltes obres literàries, teatrals i visuals de la història de la cultura occidental des de l’antiga Grècia. Però ara aquests límits han crescut perquè vivim en una permanent ficció (la televisió, els carrers farcits d’informació publicitària, etc.) que poden arribar a confondre’s amb la realitat. Ara, d’això en tenen en culpa els artistes, els museus, els crítics, els col.leccionistes? Si l’apunyalament s’hagués produït enmig d’una plaça pública i estigués sent fotografiada i filmada per tot un seguit de turistes també els babaus haguessin pogut pensar que es tractava d’una ficció, però no haurien atacat a l’urbanista que va planificar la plaça”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Ens hem insensibilitzat però també cal dir que alguns artistes fan una performances estranyes i absurdes. Quan un va a un museu i presenciem qualsevol fet fora del normal pensem que es tracta d’una performance, no d’un fet real.

  2. Ningú podrà negar que les imatges que aquest fet ha produït tenen un fort component estètic, similars a: Le radeau de la Medusa o La mort de Marat.
    Si les observem fora del context de realitat que les fa insuportables, les imatges que tenim davant: la dona ferida atesa pel metge, el trasllat en llitera en mig de parets cobertes d’obres d’art i la detenció de la agressora, no son gaire diferents de les imatges que amb avidesa hem observat i seguit a la televisió en situacions com: la destrucció dels budes de Bamiyan; la destrucció de la ciutat de Palmìra; l’assassinat de un nen protegit pel seu pare pel foc del exercit israelià; els centenars, millars de imatges de guerra i destrucció que apareixen en els noticiaris de la televisió i que amb despreocupada (encara que a vegades ens posem les mans al cap) atenció seguim als mitjans de comunicació com si es tractessin de una més de la ingent quantitat de imatges de violència, assassinats justificats, venjadors heroics i demés actes propers i similars al que tractem aquí i que formen part del tema principal de multitud de pel•lícules premiades tant per acadèmies com per l’assistència del públic en general.
    Aquest fet que farà que multitud de persones critiquin (una vegada mes) i desqualifiquin sense miraments a artistes i l’art actual en general no es mes que la “mis en scene” d’una imaginaria interna i pròpia del esser humà.
    Si els fets que han passat a Miami fossin un acte protagonitzat per dues dones fora de control, passarà a ser un fet divers i la culpable estaria identificada. Diríem: aquesta dona ha perdut el seny; ens preguntaríem on anem i quanta gent perd el nord els últims temps i potser sentirem una certa ansietat provocada pel neguit de la inseguretat social.
    Si pel contrari es demostrés que en realitat l’esdeveniment de Basel es una performance artística tothom respiraria tranquil i totes les culpes recaurien sobre els artistes implicats i el col•lectiu del mon de l’art actual, la seva manca de autocontrol i la “estupidesa”.
    Malgrat aquestes qualificacions i desqualificacions, tot plegat no impedirà que continuem mirant, amb la mateixa avidesa que fins ara, les imatges dels informatius o consumir sense remordiments les futures pel•lícules que amb temes similars surtin al mercat. Però ningú posarà sobre la seva motxilla personal ni un gram de culpabilitat. Tampoc acceptaríem si ens volguéssim convèncer de que el que vivim, el que veiem, el que els artistes representen en les seves obres es fruit dels nostres desitjos mes profunds personals i dels que ens “habiten” com grup social. Que venen a posar de manifest la realitat de la memòria col•lectiva que ens va fer percebre el psicoanàlisis de Freud. Unes vivències que ja es feien paleses quan els homes primitius pintaven els animals mes ferotges i amb la carrega simbòlica mes forta, sobre les parets de les cavernes.
    ¡No tirem sobre el missatger si us plau!

  3. Quan el real és confon amb la representació, posa en evidència el fet obscè, tant repetit, de convertir la violència en un espectacle que s’ofereix, diàriament, a la mirada, a través de diferents mitjans.
    Es tracta d’un real que retorna i ens explota a la cara.

  4. Quan el real és confon amb la representació, posa en evidència el fet obscè, tant repetit, de convertir la violència en un espectacle que s’ofereix, diàriament, a la mirada, a través de diferents mitjans.
    Es tracta d’un real que retorna i ens explota a la cara.
    Respon ↓

  5. Som una especia addicte a la ficció i com a tals, la frontera entre realitat i ficció és quelcom que ens al·lucina.
    No crec que “ara” sigui pitjor que abans. Ni que els mitjans siguin TAN HIPERREALS que siguem incapaços d’acceptar aquesta frontera. El dubte, el jugar amb els límits, el posar el dit a la nafra, etc… sempre ha estat ací.
    “Potser” (i potser entre cometes perquè en realitat és una cosa força vella) ara tothom pot ésser una estrella. Tenir els seus 15 minuts de fama. Realitzar una perfomance sagrada que animara els nostres cors 15 minuts, fins que obrim una nova pàgina al navegador o carreguem un nou vídeo de gatets al youtube. Una especie d’art total on fins i tot els terroristes semblen que hi vulguin participar-hi. Un present, que en part sembla un còmic d’en Enki Bilal. I tanmateix, tot plegat és tan vell, sona tot a tant sentit, tant repetit.

  6. Hi han dones “que netejen” que tenen més sentit artístic que molts catedratics i professors universitaris crítics d’art.
    Si més no, el sr. Joan M. Minguet té un concepte d’art una mica extravangant: per aquest senyor, és un fet artístic les manifestacions de caire feixista. Però bé, també per a molts el toreig o la guerra són realitats amb fort component artístic pel sol fet que el sr. Picasso pintés quadres sobre aquests lamentables fets.

    Atentament

      • No és calatge. Ha estat un intent de contextualitzar el que vostè diu sobre el fet en qüestió.
        Jo, un simple babau sense cap formació universitària, no hagués entés res de la seva exposició sense conèixer una mica els antecedents. Antecedents que, malgrat el meu desconeixement, crec que hi ha quelcom d’humorístic (l’anecdota de l’urbanista que va planificar la plaça, és de campionat de la riota).

        Atentament, i bon dissabte