Una jove de Mollet fa la gigaenquesta al cordó metropolità

23.10.2014

Mònica Boixader ha participat com a voluntària en la Gigaenquesta impulsada per Ara és l’hora. I ho ha fet a la població on viu, Mollet del Vallès, un dels llocs on sobre el terreny la resistència és probablement més gran. I ens explica el seu testimoni a Núvol.

Mònica Boixader

“Vols ser la meva parella?” i jo, exultant, responc “és clar que sí”. I és així com comença la nostra història d’amor. Amor per Catalunya. I és així, també, com una Núria que no conec i jo sortim, guarnides amb un pin groc que diu “Voluntària”, a fer la Gigaenquesta. Ara podria dir, i quedaria molt bé, que ens encarem “èrtiques i greus” com ho fa la Mila a Solitud al darrer capítol de la davallada, a Mollet del Vallès, un dels municipis amb més banderes espanyoles als balcons de Catalunya. Però, de fet, seria mentida, perquè ens hi encarem pràcticament felices. És dissabte i mentre molta gent encara mandreja, nosaltres caminem de pressa -tenim pressa!-, hem de creuar el centre fins arribar als edificis gastats dels afores. Enfilem la rambla i passem per davant d’una paradeta de Ciutadans on hi ha un parell d’homes que reparteixen globus i adhesius. Els mirem i somriem, perquè fem una cosa nova, diferent, aquí pionera i desconeguda, i en part no és altra cosa que una aventura de la qual escollim ser protagonistes. L’efecte ANC funciona. Nosaltres, més enllà de les estadístiques i dels estudis, aquest matí tenim fe. Ells estan a l’aguait, ens miren de reüll i xiuxiuegen. Somiejo, i en el meu somni som escoceses i ells duen faldilles de quadres i penso que potser podríem fer un cafè plegats. Mirem el plànol, quatre passes, ja hi som.

Sí, som sota una placa franquista del “Ministerio de vivienda”. N’hi ha tantes, a Mollet… Cap senyera, cap estelada. “Som-hi?”. Entrem perquè un senyor arriba i li demanem de passar. Ens mira la xapa, no ens respon però ens aguanta la porta. “Molt amable”. La Núria, el senyor i jo callem, i amb prou feines podem encabir-nos dins l’ascensor antic, sense mirall, claustrofòbic. Ens sentim un xic intrusives però serem molt prudents. Primer ens estudiem l’enquesta, que està en català i en castellà. La llegeixo en castellà i miro de dir dieciseismil en comptes de diesiceismil. Acabem quedant que, si cal parlar en castellà, ho farà ella. Així, la Núria parlarà molt més que jo. Trucarem quasi cent timbres en un matí. La majoria de portes no arribaran ni a obrir-se. Tindrem deu enquestes respostes. I això és un èxit, aquí on som. De tots aquells que ens obren la porta, bona part són dones de més de cinquanta anys que, amb el davantal posat, comencen a fer el dinar. Néts  joves ens guaiten des del fons dels passadissos. Són afables i curioses i fan l’enquesta visiblement contentes que algú els demani el seu parer. Totes ens diuen que aniran a votar i que tenen el seu vot decidit. Algunes, sense que ho demanem, ens revelen el seu vot. Moltes votaran no, “yo quiero votar y votaré no, porqué soy española, pero os hago la encuesta, porqué eso de no dejar votar… vergüenza me da a mi!”. D’altres ens diuen que votaran sí, “llevo mi pueblo en el corazón, pero vivo en Catalunya, tengo mis hijos aquí y la cosa esta muy mala”. Així, exactament així, ens responen. I totes, les del sí i les del no, opten sempre, en la pregunta sobre la llengua, per l’opció que defensa parlar tantes llengües com sigui possible, català, castellà i moltes més.

 

Foto ANC Mollet

Les hores passen i no ens n’adonem. La Núria i jo descobrim que podriem treballar juntes. Tu  truques els timbres, jo marco les respostes, tu dónes els post-its i jo deixo la informació. I així anem fent. “No me interesa”, “es que me acabo de levantar”, “ahora no puedo, gracias”, “ah, eso, ui no”, “yo lo tengo clarísimo vamos!”-cop de porta-, fins que topem amb una noia d’origen senegalès que d’entrada ens diu que la faria però que no la pot fer perquè “yo no soy catalana”. Li demanem si treballa i viu aquí. Ens diu que sí. “Doncs ets catalaníssima”. Somriu, perquè potser ja sabia que més o menys era catalana, però potser no sabia que ho era tant com nosaltres i sense el més o menys. Fa l’enquesta i quan tanca la porta ens diem que només per aquesta noia, voti sí o voti no, val la pena ser aquí i ara. És un problema si tots els immigrants es prenen la seva catalanitat amb tanta precaució… Donem voltes a aquest tema i continuem el viatge. Enmig de la buidor i la terra erma, un xic assedegades, una porta s’obre lentament, una escletxa de llum s’eixampla i una senyora, vella molt vella, repenjada a una crossa, ens convida a passar després de presentar-nos. Ens saltem les regles i entrem, perquè és evident que les circumstàncies ho demanen. Ens trobem, tot d’una, assegudes a la taula d’un menjador petit. Abans d’aixecar-se estava llegint El Punt Avui que és obert sobre la taula, capitanejada per una gran senyera amb un Sant Jordi triomfant que ens fa l’ullet. No podem entretenir-nos, però el parlar pausat d’aquella dona és embriagador. Ens dóna les gràcies. Nosaltres els hi tornem totes perquè, pel que ens ha explicat, se les mereix primer. Sense ella no seríem aquí.

Aviat un veí seu ens obre la porta, ens fita, i abans que parlem crida “Nooo!”. Encara no ho sabem però possiblement ha llençat un plat contra la porta tancada, ha renegat, s’ha aferrat a la barana del balcó i el temps s’ha alentit per ell. Quan ens veu sortir gruny: “Ojalà venga Tejero! Ojalà venga Tejero y os corte a todos la cabeza!”. “Que Déu el beneeixi”, murmura la Núria-plena-de-seny mentre desembolica un caramel i me n’ofereix un altre amb un gest mecànic, sense ni mirar-me, concentradíssima en el recompte de sís i nos, així, com si ens coneguéssim de tota la vida. I com si visquéssim, ja, en aquest país nou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. M’he sentit molt acompanyada llegint aquesta experiència, que també és la meva, la nostra. Hem après moltes Catalunyes en aquesta experiència. La Catalunya dels immigrants extracomunitaris és la Catalunya més agraïda de totes. Els tindrem en compte en un futur? O ens deixarem portar pel sentimentalisme del moment i després no en recordarem més?

  2. És tota una realitat. Gràcies per la vostra feina. El 9 hi serem sense defallir. Una abraçada

  3. Gràcies! moltes gràcies! El relat traspua joventut i alegria malgrat que la tasca en que us heu compromès és dura, molt dura tan com l’epidermis d’aquesta gent tan ufana i tan superba. La vostra generositat és la nostra esperança. Als meus 87 anys no creia possible aquest esclat d’entusiasme per la defensa de Catalunya. Certament aquest racó de món que és Catalunya, ha de tenir quelcom de màgic per fer que moltíssimes persones nascudes arreu del món se’ls encomani la nostra manera de ser. Endavant!!!

  4. Mònica, m’ha encantat la teva crònica, i m’has fet venir ganes d’explicar la meva experiència.

    Fa unes setmanes, un dissabte al matí, vaig anar al barri de la Salut de Badalona, tocant a Santa Coloma.
    Era la meva primera jornada de Gigaenquesta i el primer dia que posava els peus en aquest barri amb immigrants d’arreu, antics i nous.
    Només en un balcó vaig veure una bandera i era l’espanyola. Més cap al centre de Badalona, a la Plaça de Pompeu Fabra, on se’ns convocava per a l’aperitiu de comiat, les estelades eren claríssima majoria.

    Hi anava sol i de seguida vaig fer parella amb una noia de Sant Vicenç dels Horts, la Isabel, acabada d’arribar com jo. Discreta, simpàtica, molt conscienciada i amb la bona experiència d’uns anys de treball a Escòcia, just abans del referèndum.
    Per casualitat vaig trobar a la cua, el meu germà i també un company de la feina, que feia molts anys que no veia i que mai hauria imaginat que s’impliqués per aquests temes.

    A l’inici, en el moment de dispersar-nos a fer el porta a porta, he de confessar que tenia cert complex de testimoni de Jehovà. Però sense motiu, ja que les instruccions eren clares i no es tractava de predicar cap Bona Nova…més aviat d’escoltar.

    En moltes cases no hi havia ningú o no ens contestaven. De seguida vam adonar-nos que es tractava de prendre-s’ho amb calma i no desanimar-se. Deixàvem el full d’informació amb l’enquesta a peu de porta, amb la convicció que per a molts veïns allò podia ser l’única notícia propera i positiva que rebrien del 9N.
    No s’hi anava a convèncer ningú, ni a discutir-hi, sinó sobretot a confrontar-los amb les possibilitats que els obre la convocatòria del 9N. Propiciar que es pensi, ni que sigui per un instant, en la possibilitat d’un nou país i que es puguin expressar els desitjos, les prioritats o els recels de cadascú.

    Pràcticament només ens vam trobar gent d’antiga immigració espanyola. Generalment dones grans, que no volien saber-ne res.
    Una dona, més explícita, ens va dir, “Veo tanta mierda por todos sitios, que no me creo nada!”. Aquest era, en part, el to que s’hi respirava de desconfiança per la política i la corrupció.
    També hi havia qui no tenia temps o ganes de contestar l’enquesta i la preferia llegir amb calma per, potser, enviar-la més endavant.

    O també, el regal del dia. Una dona castellana, pacient i ben disposada que volia que li féssim l’enquesta en català, amb ganes de parlar-lo, amb cert esforç i molt més que bé!
    I al mateix temps, en el replà de sota, un energumen amb to intimidatori i ganes que el sentissin tots els veïns, ens cridava aïrat, “No sé quien os habrá dejado entrar, independentistas! Vosotros queréis una cosa i aquí TODOS queremos la contraria!”

    En canvi pel carrer contínuament ens creuàvem amb immigrants de l’onada més recent, musulmans, indis i sud-americans. Vaig tenir la impressió que ells sí que fan vida al carrer!
    Pels comentaris d’altres companys que se’n van trobar, els immigrants recents, generalment joves, són molt més receptius i favorables a fer una consulta. Suposo que per a ells la possibilitat de participació l’entenen com un pas més per a la integració que, tot i que difícil, segurament desitgen. Naturalment no tenen la pretensió de creure’s amos d’aquest pais, com sí van mamar els que provenien d’España. Els nouvinguts recents, lògicament tenen clar que aquest país no és el seu, però segurament entreveuen i desitgen que ho pugui arribar a ser. Mai, però, amb les pretensions possessives dels espanyolistes que només consideren una realitat política vàlida, l’estat espanyol, i plens de prejudicis entenen la consulta i la independència com l’amenaça d’una possible exclusió i nou desarrelament.

    Malgrat tot, em sembla molt positiva la campanya ‘Ara és l’hora 9N’ amb la Gigaenquesta, perquè fa visible la voluntat de fer la consulta, permet intercanviar opinions sense pressionar, contactar gent de tot tipus, voluntaris organitzadors de l’ANC i Omnium, enquestadors voluntaris, enquestats i sobretot ens apropem a la realitat d’aquests barris que molts desconeixem.

    He seguit participant, els dissabtes següents al matí a Santa Coloma de Gramanet i a l’Hospitalet de Llobregat ja amb el #N9N. L’ambient i l’actitud dels voluntaris, a l’estil de les Diades, han estat magnífics!

    Tot plegat us ho recomano i de feina no en falta!

  5. Mònica, Ja cal que segueixis escrivint que ho fas molt bé. L’agilitat, la concisió i explicar el que vols… què més vols?