punk is (not) dead

12.05.2016

Si un dia d’aquests entreu al MACBA, sentireu en un moment o altre com un estrèpit de ferralla descomunal fa trontollar l’edifici. No us espanteu. Esteu a punt d’entrar en territori Punk, i el xivarri que sentireu prové de l’orquestra mecànica de Marcel·lí Antúnez, un dels artistes que el comissari David G. Torres ha triat per mostrar les traces del punk en l’art contemporani.

 

David G. Torres ha dedicat els darrers deu anys a investigar les instàncies de radicalitat que encara es poden resseguir en l’actitud de l’artista contemporani. “Hem procurat explorar la vigència de les idees del punk sense caure en cap mena de nostàlgia. És una oportunitat per comprovar si la radicalitat és encara un lloc des del qual podem pensar la cultura”, diu Torres. que ha reunit més d’un centenar d’obres, entre pintures, instal·lacions, fotografies, vídeos, rastres documentals i peces úniques, en un recorregut que aborda temàtiques com la violència, el soroll, la negació, el nihilisme o la sexualitat.

El director del MACBA, Ferran Barenblit, normalment molt contingut, no podia dissimular l’eufòria dimecres durant la presentació d’una exposició que ell mateix ja havia acollit al CA2M de Móstoles i que ara recupera ampliada a Barcelona, amb una mostra d’artistes locals i inernacionals. Alguns dels artistes inclosos a la mostra en van ser precursors, com Chris Burden, VALIE EXPORT, Ant Farm o Eulàlia Grau, i la seva anticipació demostra el lligam històric del punk amb altres moviments radicals. També hi són presents autèntics incitadors i activistes com Martin Kippenberger, Raymond Pettibon, Mike Kelley i Paul McCarthy. I, finalment, es recullen els treballs d’aquells artistes pels quals el punk és un referent, com, per exemple, Gavin Turk, Jordi Colomer, Tere Recarens, Jimmie Durham, Antoni Hervàs, Maria Pratts, Tracey Emin, Pepo Salazar o João Onofre, i molts més.

Segons Barenblit, “aquesta exposició enllaça amb el tarannà del MACBA, que en les seves dues dècades de vida ha tingut com a missió fonamental entendre l’art com una problematització de la realitat, i s’ha mirat les expressions artístiques no des d’una posició hegemònica sinó amb un esperit de rebel·lió”.

El terme punk apareix entre 1976 i 1978 a Londres i Nova York. Es defineix com una actitud de revolta i rebuig total al sistema. Si el moviment hippy encara nedava en la il·lusió que es podia millorar el món, el punk, en canvi, pren com a lema la divisa «No future». A diferència de moviments precursors, com el dadaisme o el situacionisme, el punk apareix en l’escena musical en un moment d’eclosió de la cultura de masses. “És per això que el punk és un dels moviments que més pòsit ha deixat en l’art del segle XX”, diu Torres, que ha partit de la genealogia del punk esbossada per Greil Marcus a Lipstick Traces (1989), assaig fundacional que va connectar diferents àmbits en què es manifestava la rebel·lió del punk, des de la cultura pop amb Sex Pistols al capdavant fins al pensament filosòfic d’autors com Gilles Deleuze.

Foto Miquel Coll

Foto Miquel Coll

Avui Rastros de carmín, la traducció castellana de l’obra de Marcus, està exhaurida i només es pot trobar en llibreries de vell. En el seu estudi, Marcus (que serà a Barcelona al mes de setembre convidat pel MACBA) ressegueix un rumor d’inconformitat que recorre el segle XX. Una incomoditat radical davant la societat que es manifestava tant en la manera anàrquica de vestir com en una nova manera d’entendre la sexualitat, però també en uns qüestionaments polítics que tenien la seva traducció en la música i l’art. El punk serveix de síntesi i multiplicador d’aquesta incomoditat i l’exposició que es pot veure des d’ara i fins al 25 de setembre al MACBA es proposa escriure la història del pòsit que ha deixat aquest moviment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gran llibre, el de Greil Marcus, el tinc des del 93, però ignorava que ara sigui una raresa introbable. Em va fer veure que la història de les arts i les cultures dels segle XX es pot explicar d’una altra manera a com me l’havien explicat fins aleshores; una història alternativa de l’oficial, potser més suggerent i motivadora, i més d’acord amb les meves inquietuds culturals en aquella època. De fet, “la perspectiva Greil Marcus” de la cultura continua ser un dels meus referents alhora de consumir i entendre la cultura, els productes culturals i la cultura de masses actual.