Jordi Pujol llegeix (a la presó) La pell de brau

17.04.2013

L’any 2013 es va emetre per TV·3 el documental “Jordi Pujol /Catalunya, el consell de guerra”, que narra el consell de guerra per rebel·lió militar a què va ser sotmès Pujol. Jordi Amat reconstrueix aquí un moment clau en la vida de Jordi Pujol, quan de la presó estant llegeix l’obra d’Espriu. 

L’Abat Cassià, Pujol, Cahner i Badia i Margarit durant un consell de redacció de Serra d’Or als anys seixanta | Foto Arxiu Serra d’Or

Fa uns mesos buscava materials per historiar els orígens d’Edicions 62. Vaig anar a la Biblioteca de Catalunya per consultar la correspondència rebuda per Joan Fuster, perquè, com és ben sabut, l’escriptor valencià va ser l’autor del primer llibre que va publicar l’editorial. Com que totes les cartes del fons estan reproduïdes en cd’s i hi ha un catàleg que ajuda a no perdre’s, vaig aprofitar per xafardejar. Una llarga carta de Jordi Pujol, datada el 13 de juny de 1957, em va entusiasmar. Feia només un mes que Pujol havia anat a Sueca per parlar amb Fuster. Probablement van parlar de literatura. Pujol, en tot cas, al cap d’un mes d’aquella trobada, li va escriure després d’haver llegit l’assaig Figures de temps de Fuster. Si la carta em va entusiasmar és perquè la reflexió sobre el llibre de Fuster era el pretext de Pujol per explicar quina era la seva vivència de la literatura. Una vivència deutora claríssimament del mestratge d’energia que aleshores, més que mai, Pujol rebia de Raimon Galí. Un mestratge d’energia fet d’idees però que es projectava en acció. En aquells anys centrals de la segona meitat dels cinquanta Pujol era una figura activa de l’apostolat catòlic i recorria el país predicant una renovació de tipus moral i patriòtic.

Si perdem de vista aquest activisme en les files del catalanisme catòlic, difícilment entendrem per què el jove Pujol entenia la literatura com l’entenia. Enfront d’una noció de la literatura entesa com un exercici intel·lectual pur –aquell d’aprofundiment en un mateix a través del gaudi estètic-, Pujol, a la carta, argumentava que ell entenia la literatura com una forma espiritual de reforçament moral d’un mateix inserit en la seva pròpia comunitat. Enfront d’un Paul Valery, per agafar l’exemple citat per Pujol, ell preferia Charles Péguy o Antoine de Saint-Exupéry. «Ells ens fan redescobrir les virtuts i el sentit de la vida que ens calen per a no sucumbir a la temptació de la resignació i de la mediocritat, que ens fan fer les coses sense esperar-ne la paga –ni per nosaltres ni pel nostre poble-, que ens poden donar una enèrgica voluntat d’ésser i de construir.» Eren representants modèlics d’allò que Pujol definia com a “literatura comunitària”. I Pujol, a la carta, no citava cap autor català com a representant d’aquell tipus de literatura, cantor de l’esperança, la caritat, l’honor. Tot i que no exactament amb un mateix sentit espiritualista, sinó amb una significació més (diria) de moralisme civil, sospito que Pujol va pensar, va sentir, que La pell de brau de Salvador Espriu podia jugar un paper homologable pels catalanistes de la seva generació i per les joves generacions que els seguirien.

Però quan el 1960 es va publicar La pell de brau, Jordi Pujol, com és ben sabut, era a la presó. Detingut arran dels Fets del Palau i acusat d’haver escrit el text de protesta clandestí “Us presentem al General Franco”, el Pujol d’aquell període, tant el del Consell de Guerra com el presoner a Saragossa, partint de la seva pròpia experiència i partint d’aquella noció de comunitat, va dur a terme una fonda reflexió generacional. I aquesta reflexió –n’estic segur- encara es va fer més intensa arran de la lectura d’aquell poemari mític d’Espriu. Com li va arribar un exemplar a la presó? No ho sé. Probablement perquè en alguna ocasió li va portar la seva família quan l’anaven a veure. Sé que Max Cahner, per exemple, en alguna ocasió, va donar llibres a Marta Ferrussola perquè aquesta li fes arribar al seu marit pres. No sé com va anar, però allò indiscutible és que Pujol, a la presó, va llegir La pell de brau.  Ho testimonia l’últim dels textos que integren els escrits de presó recollits a Des dels turons a l’altra banda del riu, un llibre poderós de la tradició assagística catalana que no hi ha ditxosa manera que el President Pujol vulgui reeditar.

El capítol en qüestió, “Sempre hi ha una represa”, és, en primera instància, un comentari de Pujol al número que la revista Información Comercial Española havia dedicat a Catalunya. Aquesta era una revista publicada pel Ministerio de Comercio i al número, entre d’altres, hi col·laboraven els periodistes Josep Pla i Manuel Aznar, amb qui Pujol era molt crític. Sobretot amb Aznar. I alhora de criticar l’article d’Aznar, Pujol introduïa la seva lectura d’Espriu. «Probablement hi ha gent que pensarà que aquests comentaris aparentment poètics no escauen en un judici crític d’un treball econòmic. Però el cert és que aquests comentaris no són tan fora de lloc com alguns poden creure.» Un dels problemes que Pujol detectava és que l’aparició d’una nova fornada d’empresaris i economistes estaria delmada perquè aquests nova generació, emmetzinada pel franquisme, no s’havia pogut formar en uns valors espirituals i polítics sòlids. Espriu, en canvi, donava, adaptada a la circumstància dels catalans d’aquell temps i d’aquell país, allò que Pujol havia descobert, il·luminat, en els espiritualistes francesos que li havia fet llegir Galí. «Es pot afirmar que el llenguatge i la intenció de La pell de brau, en tot, però especialment pel que fa referència a la naturalesa i al significat d’Espanya, al judici de la guerra civil i a la missió de la nova generació, són plenament adequats a l’estat d’ànim i a les sentides o intuïdes necessitat de la jove generació catalana.» I allò que hi trobava era, sobretot, més enllà de la prèdica en favor de la reconstrucció dels ponts del diàleg, esperit comunitari, uns determinats valors: l’esperança i la crida al compromís.

No és fàcil de xifrar amb exactitud com un llibre ens arriba a influir perquè és una experiència íntima i la intimitat –com deia el psiquiatre Carlos Castilla del Pino- és una dimensió de l’individu inexpressable per definició. En tot cas el Jordi Pujol que a la presó reflexionava sobre qui era i voldria ser, sobre quin paper havien jugat les generacions de catalanistes anteriors i quin hauria de jugar la seva, va trobar en les paraules d’Espriu una guia per l’exercici de reconstrucció interior que estava fent en aquella etapa crítica. Una guia sobre la qual fonamental la meditació generacional que és Des dels turons a l’altra banda del riu El llenguatge de ressonància religiosa que usava Espriu hi ajudava. Perquè Espriu, amb aquell llenguatge, en el fons elaborava un discurs de projecció civil. I el Pujol que va entrar a la presó, que fins aquell moment, sobretot, havia estat un home compromès amb una reforma moral des del catolicisme, en va sortir amb la missió també de transformar, de construir, de reconstruir, la Catalunya del seu temps. D’alguna manera, crec, La pell de brau el va ajudar a ell a fer aquell transcendental canvi de pell.