Puigdemont gladiador o el triomf de la raó no-violenta

11.04.2018

Àsterix gladiador, amb guió de René Goscinnyi dibuixos d’Albert Uderzo, és el quart àlbum de la sèrie Astèrix el gal, que va aparèixer per primer cop en francès l’any 1964. El seu argument és molt similar a la situació actual dels presos polítics catalans empresonats injustament a la capital de l’imperi: el prefecte de la gàl·lies, Caligua Pintenbastus (l’alter ego d’Enric Millo), se’n va de vacances i vol emportar-se, com a regal del Cèsar, un gal irreductible. A l’Estat espanyol no es moquen amb mitja màniga i han empresonat injustament nou irreductibles ilergetes independentistes que, si fossin de qualsevol altra part d’Europa, estarien en llibertat. A la península del conills, els empresonats estan en una masmorra preventiva hispano-romana a 600 llegües de la Via Augusta per infligir el màxim dolor als seus familiars i a la societat tarraconense.

Puigdemont oferint una roda de premsa a les portes de la presó de Neumünster el 6 d’abril de 2018 | Foto: Mar Martí / ACN

En el còmic Astèrix gladiador, els romans capturen el bard Assegurança tòtrix i el porten a la capital de l’imperi. Quan els gals ho descobreixen decideixen enviar Astèrix i Obèlix a Roma per tal de rescatar-lo. Per diverses raons, Astèrix s’ha comparat amb l’irreductible periodista-gladiador d’Amer, el MHP Carles Puigdemont, i Obèlix amb l’Oriol Junqueras que, de petit, ja hauria caigut dins la marmita de la poció màgica de la intel·ligència i la independència.

En aquest extraordinari còmic, és la primera vegada que Astèrix i Obèlix visiten Roma i també és el primer cop que surt, en un àlbum de la col·lecció, la mítica expressió que després va fer tanta fortuna “Ils sont fous ces romains!” (pàg. 22) (“estan boigs, aquests romans”, en català; “¡estos romanos estan majaretas!”, en castellà). Aquesta frase és anàloga al missatge que hauria enviat la justícia alemanya en relació a l’euroordre d’extradició del President Puigdemont: “són bojos aquests espanyols”, ja que, diuen, hi pot haver rebel·lió sense que hi hagi hagut violència. La justícia alemanya també ha desmuntat el sufisme inventat en el relat unionista espanyol on diu que som els catalans, els que hem provocat la violència i hem despertat el feixisme. Com deia la meva sogra Conxita, “sempre has de ser emmascarat per una paella bruta”. Per tant, les càrregues i la violència que va practicar la policia espanyola i que ha vist tot el món a la televisió i als mòbils, l’1 d’octubre seria “conseqüència lògica” de l’actitud pacífica dels ciutadans que només volien expressar el seu dret de votar lliurement.

A l’àlbum, Juli Cèsar (el Preparat), gens impressionant pel souvenir de la Gàl·lia, proposa a l’entrenador de gladiadors, Caius Obtus (que en l’actualitat seria el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena), que prepari Assegurança tòtrix pel combat, però aquest li diu literalment que “és massa feble; no hi ha prou carn…”. Davant de la inutilitat del regal, decideixen que als propers jocs el tiraran als lleons. En aquest context de crisi política a Roma i d’un empresonament injust, els gals indomables, Astèrix i Obèlix, decideixen fer-se gladiadors per salvar, mitjançant la cançó, el seu company.

L’alliberament del bard i de tots els gladiadors es produeix a partir de tres estratègies:

La primera, mitjançant la insistència de les cançons enfadoses i persistents d’Assegurança tòtrix que fan fugir esperitats els lleons. Aquesta, la podríem comparar amb la tasca persistent i metòdica que han fet els advocats dels acusats catalans, que ara ja ha començat a donar els seus primers fruits a Alemanya i a Bèlgica.

La segona estratègia és l’actitud pacífica que plantegen Astèrix i Obèlix i que desconcerta els gladiadors, ja que, en lloc d’enfrontar-s’hi directament, els plantegen el famós joc de preguntes a les quals no es pot dir mai “ni sí, ni no, ni blanc ni negre”, ja que si ho diuen, queden eliminats. Aquesta estratègia d’accions polítiques no violentes descol·loca els espectadors del circ i l’hem practicat els catalans en totes les formes possibles: marxes, cadenes, vies, manifestacions, llaços grocs, cançons… Els catalans van fer un procés participatiu el 9-N i un referèndum l’1O per tal que, justament, tothom pugui dir lliurement “sí o no” a la independència, tal com han fet els quebequesos i els escocesos. L’unionisme, en canvi, no vol de cap manera que es pregunti als catalans per la sobirania. A més, tots aquells que ho han promogut (i que ho portaven en el seu programa electoral) han estat perseguits, inhabilitats o acusat de delictes gravíssims com els de sedició, rebel·lióo malversació.

La tercera estratègia per estovar els romans és la lluita amb el legionaris (els piolins) que envia Roma i que se’ls derrota gràcies a la poció màgica. A Catalunya la nostra poció màgica és la força de la gent, que s’ha reunit per manifestar-se al carrer i que, de manera constant, persistent i progressiva, s’ha expressat per a la independència a les urnes.

L’àlbum d’Astèrix gladiador és aparentment una història intranscendent, però que planteja un dels grans debats de la política: la raó de la força o la força de la raó.

Si comparem les tres versions (la francesa, la catalana i la castellana) veurem que els catalans sempre hem aprofitat qualsevol escletxa per introduir aquest debat sobre la nostra identitat com a poble enfront d’un imperi injust. Com es pot veure, gràcies al mestratge del traductor català, Victor Mora (creador del Capitán Trueno), el 1981, s’introdueixen  components en el text clarament polítics que no hi eren a la versió francesa del 1964. Al mateix temps, aprofita les cançons del bard per fer un homenatge a la Nova Cançó i a les cançons de protesta. Es tracta d’unes aportacions molt divertides i enginyoses, com per exemple que “la Gàl·lia ha dit que no”, que “no això, romans, no és això”, que “ara que tinc vint anys i no tinc la lira torta” o que “no, jo dic no. Diguem no! Nosaltres no som d’eixe circ!”.

Aquestes referències tampoc hi són a la traducció castellana que, per cert, també va ser feta per un català l’any 1968, el dibuixant Jaume Perich, i que inclou moltes referències còmiques a la cançó popular espanyola.

1a. Cançó del bard (pàg. 6):

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
“Ils ont de casques ailé, vive les Celtes·”

 

“la gàl·lia ha dic que no… visca la revolució” (en record de la cançó de La Gallineta d’en Lluís Llac). “triste y sooolaaa soola se queda la aldeaa..,”

 

2a. Cançó del bard (pàg. 7):

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
“Massilia de mes amours”

 

 

“la balanguera, fila fila” (himne de Mallorca, popularitzada per Maria del Mar Bonet). “!massilia patria queridaaaa…! (en redord de l’himne oficiós espanyol i l’oficial d’Astùries: Asturias, patria querida).

3a. Cançó del bard (pàg. 12), la cançó popular de la barqueta petiteta que es repeteix infinites vegades fins a l’esgotament de l’auditori:

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
“il était une petite galère…il était une petite galère,,”

“qui n’avait ja… ja jamais navigué, ohé, ohé”

 

 

“a la voreta de la mar, n’hi ha una galeeeeraa..”

“tripulada pels romans que són uns bandarres!”

(versió lliure de la cançó popular El Mariner que cantava Marina Rosell)

A la vora de la mar n’hi ha una doncella que broda d’un mocador la flor més bella;
quan n’és a mig brodat li falta seda…

“Des des sagunto a Numanciaaaaaaaaa..vengo por toda la orilla…!”

 

 

4a. Cançó del bard (pàg. 37):

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
“Menhir montant, mais oui Madame”

“C’est le petit vin blanc, qu’on boit sous les dolmes…”

“No és això, Romans, no és això” (adaptació de la cançó de Raimon”

 

“¡Juanita bananaaa…!

¡Juanita bananaaa…!”

5a. Cançó del bard. Una cançó de taverna (pàg. 37):

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
 “C’est le petit vin blanc, qu’on boit sous les dolmes…” “Ara que tinc vint anys, i no tinc la lira torta” (adaptació còmica de la cançó d’en Serrat”) “El vino que tiena Asunción,. No és blanco ni tinto ni tiene color…”

6a. Cançó del bard. (pàg. 41):

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
 “Salut, ô dernier latin!”

“jolie fleur de pa pa pa jolie fleur de patricien…”

“i si canto al circ, és per protestar.” (adaptació de la cançó si canto trist, d’en Lluís Llach)

“No, jo dic no. Diguem no! Nosaltres no som d’eixe circ!” (Digue’m no!, De Raimon”

“¡clavelitos, clavelitos, clavelitos de mi corazooonn…!”

“¡¡clavelitos, clavelitos, clavelitos de mi corazooonn…!!”

En el còmic també són reveladors alguns eslògans polítics per consolidar la identitat gal·la i que a la versió catalana es reforça amb la referència al lema catalanista “més que un club” del FC Barcelona que el president Agustí Muntal (1969-1977) va popularitzar.  A més, la seva junta també va reintroduir el català, després de la Guerra Civil, al butlletí del club, en el carnet de soci i a la megafonia de l’estadi, així com la presència de la senyera a l’estadi i en el braçal del capità. Al mateix temps, també va adoptar l’actual himne del club escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs i musicat per Manuel Valls, que es va estrenar al Camp Nou el 27 de novembre del 1974 i que tenia (i encara té) clares referències polítiques i d’identitat nacional; “tant se val d’on venim, si del sud o del nord. Però ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana (…) s’ha demostrat, s’ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer”.

ORGINAL EN FRANCÈS VERSIÓ CATALANA VERSIÓ CASTELLANA
 “Vive César! Ave!”

“Ça, c’est du cirque!”

 

 

”Visca Cèsar! Ave!”

“Aquest circ és més que un circ!”

(referència a l’eslògan:“El Barça, més que un club”)

“!Viva el Cesar! !Ave!”

“!Esto es circo!”

Amb aquests exemples es pot veure que els catalans sempre hem estat capaços d’aprofitar qualsevol plataforma per manifestar-nos a través de la cultura i el civisme en relació a les nostres concepcions democràtiques i identitàries. Des de la traducció d’un Astèrix, l’himne del Barça, l’exili del President Puigdemont, l’empresonament injust del vicepresident Oriol Junqueras o dels consellers i els activistes socials, hem desenvolupat actituds i accions no-violentes i creatives que desmunten l’adversari. En aquesta mateixa línia d’acció, els actes  de les entitats socials, esportives i culturals i dels familiars dels empresonats són l’ariet més contundent per enderrocar les muralles de la injustícia.

Com ha recollit l’activista i escriptora Liz Castro en el seu llibre Molts granets de sorra. Un llibre d’idees per canviar el món provades a Catalunya, editat en català i anglès (Many Grains of Sand: A Sourcebook of ideas for changing the world, tried and tested in Catalonia), el llegat dels catalans no només serà un nou model d’emancipació nacional diferent sinó també un regal al món, ja que haurem estat capaços de fer un canvi democràtic, pacífic, original i creatiu. Els catalans ja som, arreu del món,  una font d’idees per a la resistència democràtica. Fins l’unionisme en copia  estratègies com la creació de Societat Civil Catalana plagiant l’ANC, les banderes espanyoles als balcons, la fal·làcia de Tabàrnia, les bufandes taronges de Ciudadanos illaços amb banderes espanyoles. Fins i tot en alguns camps de clubs esportius espanyols, quan hi juga el Barça, al minut 17.14 es canta “con mucho ardor” la cançó de Manolo Escobar: “que viva España, la gente canta con ardor. Que viva España. La vida tiene otro sabor. I España es la mejor”.

En aquests moments -de repressió extrema on els responsables polítics i policials han estat llançats al circ judicial dels lleons- costa veure la llum al final del camí. De tota manera, però, les experiències històriques demostren estadísticament que la resistència civil funciona, ja que els moviments pacífics tenen el doble de possibilitats de tenir èxit que els que no ho són.

Ho han analitzat les estudioses nord-americanes Erika Chenoweth i Maria Stephan aWhy Civil Resistance Works, on expliquen que la resistència activa no és el mateix que el pacifisme, ja que inclou un fort component de creativitat, aconsegueix una base de seguidors més àmplia que la lluita armada i, a més, té més èxit, Aquest estudi analitza 323 casos durant el període 1900-2006i conclou que la resistència no violenta ha funcionat en un 53% dels conflictes, en canvi la violentanomés en un 26% dels casos. Queda demostrat, doncs, que la no-violència dóna més legitimitat en l’àmbit internacional, comporta més pressió al règim i permet sumar més suports socials. Per contra, la violència pot desvirtuar la protesta i, a més, les accions pacífiques dificulten la justificació de l’ús de la força per part de l’estat repressor i poden provocar més reaccions negatives de la comunitat internacional i en la població en general. Recordem que els piolins desplaçats a Catalunya demanaven cridant “que nos dejen actuar, que nos dejen actuar” i els seus hòoligans els animaven amb “a por ellos, ohé!”.

Aquestes politòlogues americanes han analitzat, entre d’altres, els moviments com l’enderrocament de la dictadura d’Antonio de Oliveira Salazar el 25 d’abril del 1974 gràcies, entre d’altres, a la cançó ‘Grândola Vila Morena’; la lluita del sufragi femení amb accions tan contundents com la insubmissió fiscal (1909-1918) amb el lema no vote, no tax (‘sense vot, no hi ha impostos’); la revolució cantant de les repúbliques bàltiques, entre 1987 i 1991; els moviments pels drets civils als Estats Units (1955-1968); les revolucions de les flors i els colors amb l’enfonsament de l’URSS amb la revolució de les roses a Geòrgia, la revolució taronja a Ucraïna el 2004, la de les tulipes al Kirguizistan i la dels cedres al Líban; les Madres i Abuelas de la Plaza de Mayo a l’Argentina; el sindicat Solidarność a Polònia el 1980, la marxa de la sal de Gandhi el 1930…

A Catalunya també hi ha hagut episodis històrics de no-violència com el Tancament de caixes (1899), la proclamació de la República Catalana (1931), passant per la Vaga de Tramvies (1957), la lluita dels objectors de consciència al servei militar obligatori (anys 70-90), la campanya contra la pena de mort, la campanya del 0,7% i el “No a la guerra”. Més recentment, el 15-M, la resposta serena després dels atemptats de la rambla de Barcelona amb el lema evangèlic i del Club Super3 “No tenim por”;  la campanya de suport als refugiats “Casa meva és casa vostra” i, lògicament, l’actual procés d’emancipació nacional amb “la revolució dels somriures”. Tots i cada un d’ells són exemples clars d’accions no-violentes per a assolir canvis polítics.

La manifestació de la protesta no-violenta contra els empresonaments mitjançant un simple llaç groc provoca més urticària a l’unionisme que les accions violentes al carrer.  Com ho demostren reaccions histèriques com la decisió de la Junta electoral de  prohibir els llaços grocs, les manifestacions dels avis del Mercadal de Reus o el color groc de les fonts de Barcelona; les diatribes d’alguns empresaris alemanys del Círculo Ecuestre o l’actitud de la Federació Anglesa de Futbol que ha sancionat Pep Guardiola per lluir el llaç groc en els partits oficials. El món i l’Europa dels estats, mentrestant, s’ho mira amb passivitat, però alhora amb un cert estupor. La causa catalana, però, cada dia va guanyant més adaptes entre la ciutadania i les forces progressistes europees i internacionals.

En definitiva, doncs, hem de continuar la resistència pacífica i groga sense defalliment, tal com ens ensenya Astèrix gladiador. D’aquesta manera podrem ser aplaudits pels espectadors del circ mundial com als irreductibles i insubornables catalans, alliberar els presos i fer “la festa per celebrar la tornada dels nostres herois al poblat (…)”.

Fi de l’episodi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. L’autor escriu. “la lluita dels objectors de consciència al servei militar obligatori (anys 70-90)”.

    Els anteriors objectors de consciència al servei militar a ca nostra (anarquistes, testimonis de Jehovà, adventistes del setè dia, anabaptistes, etc.), que no compten per tenir-los en compte? Alguns d’ells van ser assassinats per l’Estat (per part de les autoritats republicanas i per les franquistes), i altres van pasar fins a 21 anys a presidis militars.
    No sé perquè aquesta fal·lera per part de molts) començant per les institucions publiques) en voler amagar aquests heroïs. Potser és que no són politicament correctes per desafiar a qualsevol autoritat tiránica que vulgui imposar despoticament el seu totalitarisme? O és per qüestions religioses?

    Atentament

    • Benvolgut JRRiudoms,
      Conec força bé la lluita dels objectors de consciència al servei militar ja que jo, personalment, me n’hi vaig declarar el 1983 i, quan vaig fer l’article, vaig pensar molt a quin període històric aquest moviment no-violent per raons polítiques es va desenvolupar. Per aquest motiu, vaig fixar l’inici d’aquesta lluita d’activitat política els anys 70 quan Pepe Beúnza (el 1971) es va declarar objector de consciència per raons polítiques lligat a motius no-violents, en sintonia als exemples històrics que esmentava a l’article.
      Evidentment que sempre he tingut una gran admiració pels testimonis de Jehovà que es van declarar objectors de consciència durant el franquisme, però -encara que el primer objector de consciència, com a testimoni de Jehovà de l’estat espanyol va ser en Jesús Martín Nohales el 1958- les seves motivacions eren religioses i, en general, no ho convertien en una campanya de denúncia col·lectiva i pública al servei militar obligatori.
      A partir dels anys 70, la voluntat de molts joves que es declaren objectors de consciència converteixen la seva acció, a més d’una actitud personal, en un moviment amb voluntat d’enfrontar-se públicament al servei militar obligatori. Per això vaig emmarcar aquest moviment no-violent amb voluntat de transformació política entre els anys 70-90. Lògicament, no podem oblidar les actituds, la valentia i la fortalesa d’uns 200 joves objectors al servei militar que eren Testimonis de Jehovà i que es van declarar objectors abans dels any 70 i van patir penes de presó durant molts anys i, moltes vegades van estar empresonats fins que complien 38 anys.

      Josep Vicenç i Eres

      • Benvolgut sr. Josep Vicenç Eres:

        Continuo sense entendre el per què del silenci sobre uns objectors de consciència al servei militar que tenien (i tenen) les seves raons ideològiques (religioses, però també en contra dels poders totalitaris. Cal recordar la persecussió que van patir els “estudiants de la Bíblia” [els qui després s’anomenarien “testimonis de Jehová”] a l’Alemanya nazi i a la Unió Soviètica sota el poder estalinià?).

        Els objectors de consciència [d’arrel religiosa] són bastant anteriors al 1958 (si volgués, li podría pasar una esqüeta informació sobre l’objecció de consciencia a l’Estat espanyol per part de membres de l’Església adventista del setè dia, la mateixa confessió d’en Desmon Doss, del qual en Mel Gibson va fer la pel·lícula “Hasta el último hombre”). Ja l’any 1914 l’adventista del setè dia David Badenas va declarar-se objector al servei militar els dissabtes i a anar a missa. Un altre adventista del setè dia, Conrado Minguillón, es va declarar objector de consciencia durant la guerra civil; el van comdenar a mort, però les pallises i els maltractaments que va patir li van ocasionar una malaltia psíquica, per la qual cosa no va ser afussellat. D’altres objectors de consciencia “per raons ideològiques religioses no violentes” van ser “ajusticiats” [sic] per les autoritats republicanes o franquistes.

        Exposats aquests raonaments, repeteixo que em sobta aquest silenci als objectors de consciencia per raons ideològiques i no-violents anteriors als anys 70. I ningú pot dir que no se’ls fa cas perquè no eren antifranquistes… I tant que ho eren!

        Atentament, i bona setmana