Puig i Cadafalch, l’home que ho va voler fer tot

23.12.2017

La setmana vinent clourà l’Any Puig i Cadafalch i per a culminar aquest període commemoratiu el Museu d’Història de Catalunya ha muntat una gran exposició: “Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya”. Visitable fins al 15 d’abril, la mostra serveix per a redescobrir la història d’un home que ho va voler fer/ser (gairebé) tot: president de la Mancomunitat, arquitecte (mestre urbanista de la Plaça Catalunya i del recinte expositiu de Montjuïc, per exemple), acadèmic i historiador de l’art romànic.  La seva va ser una activitat ambiciosa que només van poder aturar el parell de dictadures espanyoles del segle XX. Fora d’aquests infortunis, Puig i Cadafalch va anar apuntalant una carrera que se’ns presenta entusiàstica. Ahir, justament, es van complir seixanta-un anys de la seva mort.

Projectes en constant variació | Foto: Arxiu de Serra d’Or

Explicar Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) és un treball gegantí per aquest polifacetisme que el caracteritza. Per això ha estat una bona idea traçar una exposició senzillament cronològica. No cal complicar gratuïtament un recorregut divulgatiu que ja va prou atapeït de material per si sol.

El que té de singular l’exposició és que mostra totes les facetes del personatge conjuntament. És la primera exposició que ens dóna una fotografia completa (integral, de fet) de l’arquitecte de Mataró. Fins ara, les exposicions sobre Puig i Cadafalch s’havien centrat en aspectes concrets, especialment aquells que tenen a veure amb l’arquitectura. Monogràfics sobre la construcció modernista, per exemple. “És la primera exposició en què veiem la Casa de les Punxes al costat de les excavacions d’Empúries”, explica Eduard Riu-Barrera, cocomissari juntament amb Mireia Ripoll.

L’arxiu personal de l’arquitecte té una importància central en l’exposició, que reuneix molts dels documents i objectes que va recol·lectar durant anys. Després de ser president de la Mancomunitat, el 1924, quan està a punt d’exiliar-se, recull tot el seu arxiu i el tapia a les golfes de la casa familiar, al carrer Provença de Barcelona. Aquest arxiu, personal i polític, havia quedat totalment inèdit. “És com si el president Puigdemont ho hagués amagat tot abans de marxar a Brussel·les per por a represàlies”, exemplifica Ripoll. Es protegia a ell però també al seu entorn; els noms que sortien als papers no serien delatats.

El fet que ningú sabés l’existència de tal documentació feia que tampoc pogués ser desitjada. El 2006 es recupera l’arxiu i la Generalitat l’adquireix. L’Arxiu Nacional de Catalunya, part col·laboradora de l’exposició, el cataloga i l’estudia. Entre els documents sorprenents que inclou l’arxiu hi ha les amenaçadores cartes que rebia Puig i Cadafalch amb un to rotundament anticatalanista (“Señor Puig y Catalamierda: está usted condenado a muerte”, signa un tal La Mano Negra; o contra l’idioma: “la llengua catalana és cosa bona per fer la llepada de la pixa y de la xona”). També conté els plànols del projecte final de carrera, un pont de ferro -no construït, com tots els projectes finals-, que guardava la intenció de “fer-lo el més modern possible”.

Visita a Empúries el 20 de juny de 1909 del Centre Excursionista de Catalunya. Puig i Cadafalch, al centre de la fotografia amb un paraigua. | Font: Arxiu Municipal de l’Escala.

A banda de papers, l’arxiu, com dèiem, també inclou objectes. Entre aquestes valuoses peces, hi ha el despatx-estudi -recuperat íntegrament i exposat a la mostra- o el capitell d’una columna funerària -també exhibit-. El servei de restauració de l’Arxiu Nacional ha treballat per a desagreujar tots aquest conjunt d’objectes.

La recuperació de l’arxiu polític dóna una nova dimensió al personatge, que ja era coneguda però no ho havia estat tractada tan detalladament com en l’exposició que ens ocupa. “Ha canviat molt la perspectiva del personatge”, assegura Ripoll. Aquest canvi es concreta en un Puig i Cadafalch amb una vida més tràgica i complexa que la que es coneixia fins ara i una clara vocació multidisciplinària i prolífica.

Respecte a la relació entre obra i principis polítics, Riu-Barrera no hi veu una especial comunicació. “S’ha intentat fer una explicació molt mecànica del vincle que pot haver-hi entre la militància catalanista i l’arquitectura. Aquesta lectura és esbiaixada. Fins i tot, políticament interessada. L’obra de Puig i Cadafalch, tot i estar guiada per una visió catalanista, és equiparable a la d’altres arquitectes que no treballen sota les mateixes referències que té ell”.

I afegeix: “Si s’analitza l’obra de Puig i Cadafalch sense prejudicis polítics, a la llarga es veurà que és una obra més universalista del que se l’ha volgut entendre”. El fet de centrar-se massa en l’època modernista de l’arquitecte -per poder vincular l’obra amb el catalanisme- ha fet que s’arraconin, per exemple, les construccions noucentistes que va aixecar posteriorment.

Empúries, plànols a dojo i art romànic

Un dels apartats més curiosos de l’exposició és el que explica la relació entre Puig i Cafalch i la colònia grega (després romana) d’Empúries. Molt implicat en la recuperació i conservació de l’art, l’arquitecte va intervenir a principis del segle XIX en la reordenació dels museus de Barcelona que planteja l’ajuntament catalanista de la ciutat. En aquell moment, es proposa la conveniència d’obtenir material arqueològic a partir d’excavacions, una iniciativa pionera ja que el més habitual era comprar el material a tercers. La Junta de Museus, doncs, de la qual Puig i Cadaflach n’era part, ordena una excavació pròpia.

“L’objectiu inicial de l’excavació és obtenir material però la feina dóna uns altres resultats. Puig i Cadafalch es planteja l’excavació de la ciutat grega per entendre com funciona aquesta població hel·lènica. Actua una mica com a urbanista. Li interessa molt com estava organitzada urbanísticament la ciutat”, explica Riu-Barrera, que obre el meló sobre quin és el rerefons ideològic de l’excavació. Empúries ocupa una part important de la mostra però la determinació de manteniment de Puig i Cadafalch el va dur a protegir més obres. Per exemple, algunes pintures romàniques del Pirineu.

Dibuix de la Plaça de Catalunya. | Font: Arxiu Nacional de Catalunya.

Pel que fa a la faceta arquitectònica, la mostra exhibeix una altíssima quantitat de làmines (plànols, aquarel·les, fotografies…). Tal abundància es deu a la manera de treballar de l’arquitecte, que presentava als seus clients fins a tres o quatre versions del projecte que es volia tirar endavant. En aquest sentit, Puig i Cadafalch era un professional poc rígid, sempre disposat al canvi per tal de complir amb l’encàrrec. Entre el material de projectes que podem veure hi ha les projeccions de la Plaça de Catalunya -obra que no va poder acabar de dirigir pel veto imposat pel règim de Primo de Rivera-, la Casa Ametller, la Casa de les Punxes, la Fàbrica Casarramona (actual CaixaForum) o l’Edifici Miele (carrer Ferran amb La Rambla), construcció pionera de l’urbanisme comercial. La galeria acull ara, als baixos, un Kentucky Fried Chicken. O també: la reconstrucció contemporània de les columnes de Montjuïc. Barcelona reuneix moltíssima obra del mataroní i una bona part, malauradament, passa desapercebuda per la cortina mercantilista que la cobreix.

I encara dos apunts més que ajuden a arrodonir la figura global de Puig i Cadafalch. La seva implicació en l’Institut d’Estudis Catalans, del qual va ser acadèmic i en creà el logotip (els esbossos són a l’exposició: una primera versió rodona i la definitiva de forma quadrada), i el vast estudi que va fer de l’arquitectura romànica. Aquest interès el va dur a parlar en simposis dels Estats Units (va impartir classes a Harvard) o Europa (fou investit doctor honoris causa per la Sorbona i la Universitat Albert-Ludwig de Friburg). Seu és el volum canònic L’arquitectura romànica a Catalunya.

Amb tot això, però, que no ens atordeixi la figura de Puig i Cadafalch. L’exposició ajuda a fer digerible l’envergadura del personatge perquè es fixa en el detall i, per tant, proposa un recorregut sucós i agradívol. Aquests dies de vacances segur que tenim temps per endinsar-nos en l’arxiu d’un home central en la història de Catalunya però encara força ignot.