Prudenci Bertrana, per partida doble

9.10.2017

Després de la quietud estival i amb l’arribada de la tardor, l’efervescència cultural agafa embranzida. El setembre i l’octubre són mesos d’estrenes, de novetats editorials i, també, d’inauguracions! Mentre la majoria de museus obren les seves portes a la tardor a noves exposicions, el Museu d’Art de Girona, les tanca. I ho fa de bona manera, amb una doble celebració: acomiadant l’exposició “Prudenci Bertrana, pintor” i presentant-ne alhora el catàleg homònim.

Nit de lluna, de Prudenci Bertrana | © Museu d’Art de Girona. Fons d’Art Diputació de Girona

Carme Clusellas (directora del museu), Oriol Ponsatí-Murlà (comissari de l’any Bertrana), Cristina Ribot (comissària del catàleg) i Carles Ribas (regidor de cultura de l’ajuntament de Girona) van encapçalar la doble celebració bertraniana.

Tal i com recordà Ponsatí-Murlà, en un moment en què la cultura catalana sembla que estigui a la corda fluixa, presentar catàlegs d’exposicions és, com qualsevol altra activitat cultural, un acte de resistència, una altra manera de reivindicar que “la nostra cultura no està a la taula de negociació”.

Aquest 2017 és l’any Bertrana i des del passat mes de gener la ciutat de Girona ha acollit diverses activitats al voltant de la seva figura. L’exposició ha volgut, però, ressaltar la cara menys coneguda de l’artista: la del Bertrana pintor. A lllarg d’aquests mesos han estat uns 11.000 visitants els que han passejat entre els paisatges i els retrats bertranians, redescobrint la seva vessant menys coneguda. I la setmana passada, el Museu d’Art de Girona acomiada l’exposició tot presentant-ne el seu catàleg, un recull de totes les obres pictòriques documentades fins ara del pintor i escriptor gironí sota el nom de “Prudenci Bertrana, pintor”, que ha publicat el Museu d’Art amb la complicitat de la Generalitat, el Bisbat de Girona i la Diputació de Girona.

Gràcies a la “investigació detectivesca” (emprant les paraules de Clusellas) que s’amaga al darrere del catàleg, han sortit a la llum una seixantena d’obres inèdites que havien caigut en l’oblit. Algunes de les troballes han estat una sorpresa, fins i tot pels propis responsables de l’exposició, ja que, moltes d’elles han estat fruit de petits atzars o del boca-orella entre col·leccionistes o famílies. Segons Ribot, el catàleg s’ha anat construint a si mateix al llarg d’aquests mesos: una obra portava a una altra obra. Saltant de troballa en troballa, s’han anat resseguint i estirant diversos fils per així anar traçant les petges de la seva trajectòria pictòrica.

Tant l’exposició com el catàleg han volgut reivindicar la seva faceta artística menys coneguda, la del Bertrana pintor que, durant dècades ha passat desapercebuda.  Tanmateix no són el Bertrana pintor i el Bertrana poeta una i la mateixa persona? No neixen els seus paisatges i els seus retrats, ja sigui amb la ploma o el pinzell, de la mateixa voluntat de copsar la realitat? Dues maneres de mirar que s’entrellacen, es fonen i confonen. Dues mirades o una de sola? “Podria dissertar com artista i com a poeta, perquè, encara que no sé pintar, pinto, i encara que no faci versos, provo de fer poesia”, confessava el mateix Bertrana, defugint etiquetes. Per què hauria d’escollir podent ser un poeta enmig de pinzells i un pintor entre versos? 

Girona s’ha convertit, d’alguna manera, en la capital Bertrana, rescatant i resseguint les seves passes per la ciutat i la província. Però, tal i com recordà Ponsatí-Murlà, “Bertrana és de tots i de ningú alhora”. De L’Empordà fins a Barcelona, passant per Olot, Girona i tants altres pobles, ciutats, racons i passatges; els seus paisatges són una mena de retrat cartogràfic de la Catalunya del segle passat, fruit d’una escolta i una estima sinceres. Com ell mateix escrigué, “l’amor a la Natura, no entra pas sobtadament. Jo no hi crec gaire en els amors súbits, jo crec més en aquells amors fills d’una contemplació llarga, sorgits a copia de descobrir petites belleses”. I, els seus quadres, talment com les seves novel·les, són fruit d’aquest amor sincer, ferm i tenaç. L’amor a la vida mateixa.