Professor Tuson

2.09.2017

Una classe d’aquelles que fan baixada, al pati de Lletres de la Facultat de Filologia, atapeïda de gent. Fins i tot a l’escala. És el primer dia de curs. El professor Jesús Tuson entra i se’ns mira, una mica perplex. Després de saludar-nos, diu que demanarà una altra aula més gran. I comença a explicar-nos, d’aquella manera seva, clara, magnètica, les paradoxes i les complexitats de la semàntica. I nosaltres l’escoltem fascinats.

Jesús Tuson

Què ho fa que hi hagi persones que necessitem escoltar, sense esforç? El Jesús Tuson n’era un. Al revés del que sol passar, que ens costa mantenir l’atenció fins i tot quan ens expliquen coses que ens interessen, amb ell et passava la classe en un dir Jesús (professor, no em sé estar de fer la broma). Però recordo aquell matí de semàntica no només pel que ens va explicar, sinó pel lleu gest de perplexitat: com si trobés estrany que la classe fos tan plena. Que potser després d’anys d’ofici no sabia la fama que tenia? No sabia que la immensa majoria dels seus estudiants l’admiràvem i el recomanàvem? Ho sabia, però feia l’efecte que no s’ho acabava de creure, perquè com a bon savi de veritat, no es prenia a si mateix gaire seriosament. Hi ha professors molt bons, amb uns coneixements enormes, i un ego igual d’enorme. Ell era dels més bons, però amb un ego inversament proporcional a la seva saviesa. I això també ens captivava i ens ensenyava. Era humil perquè sabia el que sabia, i també sabia el que ens falta per saber, que és gairebé tot.

La professora M. Carme Junyent va escriure que el Jesús Tuson havia canviat la manera de veure les llengües de molta gent. Les llengües i la lingüística. Un col·lega de la feina, quan érem estudiants, m’explicava que quan es va matricular a Filologia el que li feia més mandra era l’assignatura, obligatòria, d’introducció a la lingüística. Va tenir de professor el Jesús Tuson, i la lingüística va passar a ser la seva matèria preferida. I jo em preguntava: quants estudiants, segur que centenars, milers, es van reconciliar gràcies a ell amb una àrea de coneixement que fins llavors es pensaven que es limitava a transcriure sons i a dibuixar arbres, o encara pitjor, a aprendre’s regles gramaticals com si fossin articles de fe o de dret fixats per sempre? Això sí que és impacte, i transferència de coneixement, i no un article incomprensible en una revista llunyana (això sí, primer quartil) que llegiran una dotzena de col·legues tan críptics i tancats en si mateixos com l’autor. El mestratge del professor Tuson —i d’alguns dels seus llibres, sobretot Mal de llengües, si no l’heu llegit ja us hi podeu posar, a més de interessantíssim és divertidíssim— sí que ha canviat el món.

L’ha canviat perquè ha fet entendre a molta gent que tenim un munt de prejudicis sobre les llengües. Que sovint interpretem la diferència com a inferioritat, o com a mínim com a problema. Jesús Tuson estimava les llengües, celebrava la diversitat, la reivindicava, perquè estimava la gent i celebrava i reivindicava la seva diversitat.

El professor Tuson va morir el dia 5 d’agost. Com si hagués triat un dia per no molestar gaire, quan tanta gent és fora. Com sempre, tan discret, humil, generós. Molts no el vam poder acomiadar com calia, però no l’oblidarem fàcilment. Quina falta que ens faràs, Jesús!

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquí un altre que va gaudir de les seves classes. Que senzill que feia allò que és tan complicat de trobar: explicar coses profundes de manera clara, entenedora i directa; tractar els estudiants joves amb respecte i fer oblidar les coses superficials (crèdits, exàmens, nota,…) per centrar-se en allò important (aprendre).