Primavera Sound: el macrofestival de culte

El Parc del Fòrum de Barcelona acull entre el 22 i el 26 de maig un dels festivals de música independent més importants del món. Recorrem un certamen massiu i mastodòntic que es presenta ple de propostes subtils i trencadores. Manel i Antònia Font entre els grups catalans destacats.

El Primavera Sound compleix amb tots els requisits per ser considerat un macrofestival de música. El certamen, que se celebra entre el 22 i el 26 de maig al Parc del Fòrum de Barcelona, compta amb una llista extraordinària d’estrelles del rock independent, unes previsions de públic que costen de concebre i una quantitat de concerts que podrien saciar per tot un any sencer al consumidor de música en viu més empedreït. És un festival absolutament mastodòntic que, tanmateix, ha aconseguit mantenir un cert estatus de culte. El seu caràcter massiu teòricament hauria de fer arrufar el nas a la franja més refinada –i volgudament minoritària- dels aficionats a la música independent. Però al festival barceloní s’hi barregen molts públics, des del “guiri” que aprofita per passar un cap de setmana de sol, platja, música i festa a la capital catalana fins al militant més acèrrim de l’underground, que se’l mira amb reticència però que no pot deixar d’anar-hi perquè cada any hi actuen mitja dotzena dels seus grups preferits. Des del fan ocasional del cap de cartell de torn, fins al hipster que coneix el número de sabata que calça el baixista de l’enèsim grup de Brooklyn que ha de ser la “sensació” de l’any. En aquesta convivència aparentment contradictòria resideix, segurament, la clau de bona part de l’èxit del festival, un dels més importants del món.

Xifres desbocades: Només cal fer un repàs als números de l’edició d’enguany per entendre davant de quina mena d’esdeveniment ens trobem. El festival espera acollir unes 150.000 persones, a raó de 50.000 per dia. Tots els abonaments es van esgotar fa més de dos mesos, així que el rècord de públic es pot donar per fet. Els assistents podran gaudir de prop de 200 concerts en un total de 9 escenaris repartits per tot el Parc del Fòrum, en un recinte que aquesta edició guanya 22.000m2 més d’espai. El pressupost és de 7,5 milions d’euros (un 7% més que l’any anterior) i el nombre de periodistes acreditats rondarà els 1.500.

El cap de cartell: Malgrat que puguin generar cert rebuig entre el públic més bregat del festival, la gran estrella de l’edició d’enguany és Blur. El quartet britànic ocupa el cap de cartell i el concert que oferiran el divendres 24 a la nit serà molt probablement el més massiu de tot el festival. Van ser un dels grups de referència de la dècada dels 90, emblemes del Brit Pop i autors d’himnes com ‘Girls & Boys’, ‘Country House’, ‘Song 2’ o ‘The Universal’. Es van separar l’any 2001 però des de fa un parell d’anys que tornen a rondar pels escenaris. Sense material nou, però no sembla que ningú ho trobi a faltar davant l’arsenal de hits que Damon Albarn i companyia guarden a les seves butxaques.

Eterns i retrobats: Blur formen part d’un corrent cada cop més comú en la indústria musical: el retorn de velles glòries. Pixies van marcar el camí en el mateix Primavera Sound, aquell 2004 en què els autors de Where Is My Mind van deixar petit el Poble Espanyol –primer recinte del festival-, com deien que Kubala va fer amb el Camp de les Corts. Des de llavors, és molt més curta la llista de bandes mítiques que es mantenen separades que aquelles que s’han reunit, amb més o menys dignitat. Com en les darreres edicions, el llistat de bandes reviscolades és important: My Bloody Valentine (que ja van ser-hi el 2009, ara amb disc nou), The Postal Service, Jesus & Mary Chain, The Breeders, Dexys… El risc de caure en el mer exercici nostàlgic és inherent a aquests concerts. La possibilitat d’escoltar temes que han marcat la història del pop i el rock independent, un fet garantit.

Els hereus: Afortunadament el cartell dista de ser un revival de Parc Juràssic. Hi ha molts veterans de l’escena que segueixen copant les caselles més elevades (Nick Cave & The Bad Seeds, Dinosaur Jr, Dead Can Dance) però també un bon grapat d’aspirants al tro. Els francesos Phoenix i el seu pop multicolor, Tame Impala, renovadors de la psicodèlia des dels EUA, James Blake, que ha empeltat el dubstep d’elegants ressonàncies soul, o els imprevisibles Animal Collective i el seu aiguabarreig musical són quatre dels candidats a ocupar aquesta plaça. Propostes de present que van camí de convertir-se en clàssiques.

Res de “quotes”: El Primavera Sound sempre ha mantingut una relació un pèl conflictiva amb els grups que canten en català. Malgrat que sempre n’ha programat, el festival ha rebut acusacions des de certs sectors de menystenir la música del país, col·locant els seus representants en els horaris i escenaris menys agraciats. Com si fossin una quota molesta que calgués complir per obligació. Uns judicis força injustos que, en tot cas, difícilment trobaran arguments per repetir-se en aquesta edició del Primavera Sound. Manel i Antònia Font encapçalen la llista d’enguany, i reben tracte d’estrelles. Els primers presenten en directe per primer cop el seu nou disc, ‘Atletes, baixin de l’escenari’, i els segons actuen en un horari privilegiat (dissabte 25, 22.10) en l’escenari Pitchfork, un dels més importants del recinte. La Brigada, Fred i Son, L’Hereu Escampa o Extraperlo són altres grups del país que hi actuaran. Bona oportunitat de veure fins a quin punt poden lluir tots ells en el context d’un festival global.

Delicatessen: Tots els grups i artistes anomenats fins ara són els que aconsegueixen atreure bona part del públic al Parc del Forum, però no són pas els que fan del Primavera Sound un festival especial. De fet, se’ls pot trobar a qualsevol dels festivals que poblen el món amb capacitat econòmica per pagar els seus elevats catxets. La personalitat del Primavera es defineix per la presència al cartell de noms diferents, especials, com Daniel Johnston, músic inclassificable, un geni amb greus problemes mentals; Swans, que converteixen els seus concerts en una orgia de soroll; el jove pianista Nils Frahm, exponent de la nova generació de músics a cavall del classicisme, el minimal i l’ambient; Rodríguez, el músic que protagonitza un dels documentals més celebrats dels darrers temps, ‘Searching for Sugar Man’; Omar Souleyman, el músic sirià que ha passat d’actuar a bodes a col·laborar amb Bjork. I tants altres, la llista és infinita.

Reminiscències africanes: Un dels elements que atorguen personalitat al festival és la seva voluntat d’abraçar tants estils i gèneres com sigui possible. En aquest sentit, destaca enguany la presència de grups africans. Els touaregs Tinariwen, provinents de Mali i exponents del ‘blues del desert’, oferiran probablement un dels concerts més electritzants de tot el cap de setmana. Més tranquil, però ple de subtileses i harmonies complexes, serà el recital de Mulatu Astatke, referència de la poderosa escena jazzística d’Etiopia. I de Benín prové la veterana Orchestre Poly Rythmo de Cotonou, fundada a finals dels 60 i que barreja sons tradicionals amb afrobeat i funk en shows plens d’energia.

Ritmes i rimes: Ja fa anys que el Primavera Sound aposta per incloure hip hop en el seu cartell, a comptagotes però amb una selecció acurada. Pel festival hi han passat mites del gènere com Public Enemy o De La Soul. Aquest 2013 serà el torn d’uns altres tòtems, Wu-Tang Clan, col·lectiu novaiorquès que va marcar una època a principis dels 90 amb el disc ‘Enter the  Wu-Tang Clan (36 Chambers)’. RZA, Method Man, Ghostface Killah i companyia oferiran un dels concerts més esperats d’enguany. A més, el Primavera també acollirà els concerts de Killer Mike, veterà MC d’Atlanta que s’ha reivindicat amb el disc ‘R.A.P. Music’; i Death Grips, amb la seva violenta barreja de hip hop i punk.

Let’s Dance: El Primavera Sound no és el Sonar, i la programació de DJ i grups d’electrònica no són comparables, però el festival inclou una bona dosi de propostes ballables per tancar les nits. Les més recomanables provenen de Gran Bretanya, meca de la música de ball actual. Tres noms per seguir-los la pista: Four Tet, un dels músics d’electrònica més respectats del moment; Disclosure, jove parella de productors que arrasa amb la seva revisió del garage a l’estil britànic; i Simian Mobile Disco, amb un directe molt potent (cosa que es troba a faltar en propostes d’aquest àmbit). En l’àmbit català, cal remarcar la presència de John Talabot, que es va estrenar en directe precisament en l’edició 2012 del festival, Headbirds i The Suicide of Western Culture.

Activitats paral·leles: El festival presenta cada cop més ramificacions, que amplien l’activitat del mateix més enllà del Fòrum i de les dates centrals del certamen. Durant la setmana del festival, diferents sales de concerts de Barcelona acullen “Primavera als Clubs” amb concerts de Godflesh, John Talabot o Deerhunter, entre d’altres. L’Espai Minimúsica, amb concerts, tallers i activitats per als petits, es trasllada enguany al Parc de la Ciutadella, dins del programa “Primavera al Parc”. La Ciutadella també acollirà concerts gratuïts durant tot el dissabte i diumenge. En paral·lel al festival, se celebra Primavera Pro, una important cita internacional sobre nous models de negoci musical. Les activitats s’amplien a recintes expositius com La Virreina Centre de la Imatge, que inaugura la mostra l’exposició ‘This is not a love song’, on es fusionen la videocreació i la música pop. I del 30 de maig a l’1 de juny, la ciutat de Porto acull la versió portuguesa del certamen.