Primavera per a Teresa Pàmies

'Primavera de l’àvia' comença amb la crònica d’una de les tardes en què, Teresa Pàmies porta als jardinets Montserrat a passejar el nét de cinc mesos.

L’any 1988, Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) tenia 69 anys. Un any més dels que acabo de complir. Esmento aquesta dada perquè quan al maig de 1990 li vaig demanar que em signés Primavera de l’àvia (Ediciones Destino, 1989), en la conversa distesa que vam mantenir (la Pàmies vivia a prop dels meus pares, érem veïnes de barri), li vaig prometre que quan tingués la mateixa edat tornaria a llegir aquest llibre que m’havia semblat, i així li ho vaig dir, sentit, pensat i escrit de forma tan intel·ligent com gojosa i sàvia. M’he avançat un any en l’homenatge: aquest 2019 es commemora el centenari del seu naixement.

Primavera de l’àvia, de Teresa Pàmies, és una obra cimal, fins llavors, (Pàmies va escriure enèrgica i lúcida fins ben al final dels seus dies), de la seva literatura testimonial i vital en el ben entès que en tantes de les pàgines de Primavera de l’àvia fa referència al procés de la vellesa i les limitacions que ben sovint imposa (no a tothom, és clar), i que l’autora escriu amb tanta naturalitat com assumpció del fet. Sent ella qui els pateix, narra alguns efectes d’aquest procés com si ho expliqués d’una altra persona. Amplificada visió de qui essent protagonista d’una obra de teatre té la capacitat de veure’s des de fora com un espectador. Així l’escriptora no amaga la seva osteoporosi, per exemple, ni els malestars que aquesta deficiència òssia li produeix a l’esquena i a les extremitats quan està asseguda en segons quines cadires de disseny a l’últim crit, o fetes amb materials insofribles. Es va fent vella, ho diu, ho accepta.

Qui sembla que no en vol sentir ni parlar, de fer-se vell, és Salvador Pániker a Segunda memoria (Seix Barral, 1988), el llibre que Teresa Pàmies està llegint en el moment de començar el seu dietari de primavera (8 d’abril de 1988) i que escriurà durant tres mesos. Teresa Pàmies, que escriu com s’ha sentit atreta per l’estil desimbolt i excitant de l’autor, i com s’admira del talent que Pániker empra per convertir en literatura les reflexions intel·ligents i originals escrites en els seus dietaris (tanmateix com ella, afegeixo jo), en l’anotació del dia 18 d’abril, quan ja ha enllestit, àvida, la lectura de Segunda memoria, escriu: El darrer capítol de Segunda memoria m’ha semblat el més pobre i una mica trist, com si anés perdent “stamina” pel camí. Segurament reflecteix una realitat, cansament, avorriment o malenconia. Hi plana una certa desorientació pròpia de l’envelliment. Fins al darrer capítol no me n’adono de quelcom que l’autor ha intentat dir-nos des del primer full: que és fa vell i no ho accepta.

     Primavera de l’àvia comença amb la crònica d’una de les tardes en què, Teresa Pàmies porta als jardinets Montserrat a passejar el nét de cinc mesos. L’escriptora s’asseu a llegir en un banc mentre el nen dorm o fa ball manetes amb alguna joguina i la mira savi de tantes coses que no sabem, com si fos tan vell com el món (els infants a aquesta edat comprenen més del que ens sembla que comprenen). ¿La casualitat va voler que a l’inici del seu dietari Teresa Pàmies llegís el dietari de Salvador Pániker?

Hi ha certes casualitats que prenen significació, com aquesta. Són obra del que el psicoanalista Carl G. Jung va anomenar sincronies. Potser Teresa Pàmies, davant del nen adormit plàcidament va pensar a escriure un dietari de l’experiència d’aquella primavera que esdevindria tan plena d’activitats diverses: les reunions de partit habituals, col·laboracions a la ràdio (Els matins de Josep Cuní), col·laboracions a la televisió (Te o cafè), conferències, presentacions de llibres, sessions de cinema, homenatges (Carrasco i Formiguera), dinars amb els amics, viatges (assistim a la crònica del viatge a Lisboa), l’escriptura dels seus articles a l’Avui i altres mitjans que li demanen, la campanya electoral que culminarà en les eleccions al Parlament de Catalunya (29 de maig), la mort de Josep Tarradellas (10 de juny), l’aniversari del marit Gregorio (11 de juny), etc. En el moment que Pàmies pensa a escriure un diari de primavera –acota el temps-, se li imposa, per atractiva, la lectura del llibre Segunda memoria, de Salvador Pániker, i deixa per un altre moment la lectura, igualment apreciada per altres motius, del llibre de Jesús Moncada, Camí de sirga (La Magrana, 1988), del qual escriu ja al maig, un prodigi de novel·la que no acabarà de llegir fins al 4 de juny, vaig una mica de bòlit, dirà més d’una vegada en els seus apunts. Sens dubte assistim a la crònica d’una vellesa activa, també lectora.

     Gran seductor, com hi ha món, escriu Teresa Pàmies de Salvador Pániker en un dels apunts. L’autora descriu la seva impressió de la lectura del dietari d’un gran seductor també a través de la paraula, cal dir, a tenor de l’interès que crea en la sensibilitat intel·lectual de la Pàmies. Quan en el seu dietari de primavera Pàmies escriu la seva opinió del darrer capítol del dietari de Pániker s’adona del que l’autor ha dit sense voler –escrivim també amb l’inconscient!-: que es fa vell i no ho accepta. El seductor, Don Joan, ¿com pot deixar de ser-ho sense sentir-ne primer la punxada del greuge i després el vel del dol? El to depressiu emergeix en l’escriptura memorialística, i té la seva grandesa no desdir-se’n, com Pàmies no es desdiu de les vegades que queda baldada, tot plegat és massa per aquesta militant-veterana-històrica, o sigui: vella, escriu després d’un llarg sopar d’intel·lectuals convocat per Iniciativa en plena campanya electoral. Trobades en hores nocturnes que la destaroten, però comprenc que cal anar-hi, i es plany d’haver d’escoltar i parlar entre tant brogit. Un esforç que només es fa per un sentiment de fraternitat, d’amistat, de militància de pedra picada.

Teresa Pàmies seguirà escrivint Primavera de l’àvia fins al 20 de juny de 1988. En les anotacions, saboroses i endreçades com és el seu estil, hi llegim una vida plena en tants sentits, malgrat els cansaments múltiples i alguna llàgrima desconsolada. Feia molt temps que no plorava, escriu el 9 de juny, sense dir el motiu que s’endevina proper, familiar. En l’última anotació del dietari fa la crònica detallada d’una jornada curulla de petites satisfaccions familiars i una mica de militància solidària. Dina amb la seva germana, parlen de la infantesa compartida a Balaguer, recorden la seva mare, que les va estimar tant. Després va a la inauguració del local de la Casa de Nicaragua. A continuació de l’acte presentat pel professor José M. Valverde, alguns dels assistents s’atansen al local que els menorquins tenen a Barcelona. En aquest lloc de disseny modernista com tantes cases de l’Eixample, i que quan jo el vaig conèixer ja era molt decadent, hi havia un bar on prenen una tònica. Tornen a casa a peu. El fill Tomàs, de pas per Barcelona, convida els pares al Marcelino a sopar i s’entaulen al carrer. Passa una florista amb un ram de roses i el fill en compra una. Quan és al pis l’escriptora la posa en un pitxer de broc prim i llarg. Mentre contempla la rosa que li ha regalat el fill posa punt i final al dietari de primavera, la seixanta-novena primavera de la meva vida, escriu Teresa Pàmies. Quin goig rellegir-te, Teresa Pàmies, aquesta primavera de 2019.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació