Primavera, estiu, Èlia…

28.06.2016

L’Èlia és una jove arquitecta de la Ribera d’Ebre, que en fer divuit anys es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura a la Universitat. En llicenciar-se va trobar feina en un estudi, on va treballar uns anys fins que la crisi va fer estralls.

Èlia Vaqué, arquitecta

Poc després es va retrobar amb un noi del seu poble, a qui no veia des de feia anys, però que coneixia prou bé, perquè havien anat a la mateixa escola. No us estic explicant la novel·la de la Marta Rojals, Primavera, estiu etc. sinó la vida de l’Èlia Vaqué. L’altra Èlia, l’encarnada, que amb 26 anys, i estant a Barcelona, sense saber què volia fer un cop acabés els estudis, va decidir comprar la casa dels seus avis. No volia que la casa on havia dormit tantes vegades de petita passés a unes altres mans. Anys després en aquell solar hi va edificar un hotelet amb totes les exigències de l’arquitectura sostenible.

Llegir la pròpia vida en un llibre

“I vaig tornar al poble. Vaig marxar sola i vaig tornar acompanyada”, m’explica l’Èlia. “Deixava enrera gairebé quinze anys d’estudis i feina per Barcelona, on pensava que em quedaria, ja bé en el despatx d’arquitectura de sempre, ja bé en el despatx del carrer del costat. Però tots, si més no la gran majoria, anaven tancant la paradeta. ‘Tu ets la de la Rojals, no?’, algú em preguntava quan anava a prendre mides o a intentar a fer d’arquitecta per algun racó, Ebre endins. I jo negava amb el cap i somreia; de fet, encara no l’havia llegit”.

L’Èlia m’explica que sí que uns anys enrere havia sentit perplexa a la ràdio, tot dibuixant línies i parets davant de l’ordinador a Barcelona, els comentaris d’un llibre que narrava la història de l’Èlia, aquella noia arquitecta que patia la crisi i tornava al seu poble. “Aleshores, els companys de feina i jo rèiem i fèiem broma. I es pensaven que coneixia la Marta Rojals”. Encara no es coneixen personalment, però han intercanviat correus.

El Castell de Móra d'Ebre vist des de la Casa del Castell

El Castell de Móra d’Ebre vist des del terrat de la Casa del Castell

Però no va ser un parell d’anys després,  ja tornats al poble amb la crisi més que vigent, quan en aquell primer Sant Jordi el seu company l’Oriol li va regalar la novel·la de la Rojals. I va ser quan la va començar a llegir. “De fet, ja amb la sinopsi, semblava una broma. El vaig devorar perquè necessitava respostes. Necessitava respostes que creia que vivint a Barcelona les tenia i que amb la volta a comarques, desorientada, les havia perdudes totes. Necessitava saber si l’Èlia de cal Pedró, que també s’havia quedat sense feina, havia tornat al poble per continuar un nou camí i a poder ser per construir-hi un hotelet (tant era si no ho era d’eficient, ja em serviria): però a mesura que passava pàgines, no n’apareixia cap”.

“Necessitava que aquell llibre em donés una resposta a la incertesa i el neguit que sentia”, m’explica l’Èlia. “Necessitava saber on ens duria aquella crisi en aquell poble que havíem elegit, en lloc de les Europes on tants amics havien marxat a la recerca de feina. M’havia equivocat en tornar a casa? Necessitava saber si aquell hotelet ens duria a bon port, si més no per poder reconstruir de nou el nostre dia a dia; o saber si ens havíem equivocat i hauríem hagut d’agafar també un avió, potser aquest per no tornar. Necessitava saber com acabava la història amb el Bernat, i si l’Oriol i jo aguantaríem aquella batzegada i els maldecaps d’aquella nova aventura. I a la vegada em preguntava si havien estat necessàries tantes voltes per tornar altre cop al punt de partida, a casa dels iaios, i acompanyada per aquell nen (al qui havia perdut la pista fins gairebé la trentena) i que sempre em trobava a la sortida del col·legi, petant la xerrada amb el pare que dia rere dia, sempre ens esperava tranquil·la i pacientment per dur-nos a mi i a mon germà a dinar cap a casa”.

 

Una visita a la Casa del Castell

Una visita a la Casa del Castell

 

Una PassivHaus

Vaig conèixer l’Èlia fa unes setmanes, quan els amics de Móra d’Ebre van tenir la bondat de convidar-me a Fira Litterarum i em van posar a la Casa del Castell, que avui és un hotel deliciós regentat pel seu company i ella mateixa, que l’ha construït de cap i de nou amb tots els estàndards d’una PassivHaus. Aquesta mena d’edficis aconsegueixen reduir un 75% les necessitats de calefacció o refrigeració. La poca energia suplementària que necessiten per ser funcionals es pot cobrir fàcilment a partir d’energies renovables. Són cases dissenyades per estalviar. L’eficiència energètica dels edificis es mesuren per KWh/m2. Si una Passivhaus, per obtenir la certificació, ha d’estar al 40 KWh/m2, una casa de baix consum sol mantenir-se sobre els 85 KWh/m2 i una casa d’una gran ciutat pot disparar-se per damunt dels 200 o 250 KWh/m2.

L’Èlia forma part de l’avantguarda d’arquitectes d’aquest país que treballen per una construcció més eficient. Ha fet ponències en congressos, com la Conferencia Española PassivHaus d’enguany. El seu referent en aquest camp és l’arquitecte lleidatà Josep Bunyesc, que ha construït la Casa Bunyesc Arboretum, un edifici de fusta que ha aïllat de l’exterior amb un material tan natural com la llana d’ovella. El cost anual de calefacció d’aquest edifici de 176m2 construïts és de 250€.

“Les parets gruixudes tenen inèrcia tèrmica”, m’explica l’Èlia. “El formigó estructuralment és molt bo, però tèrmicament és pèssim. I per tant la fusta és més bona per a la transmitància tèrmica”. Una Passivhaus ha de tenir un molt bon aïllament tèrmic. L’arquitecte ha de vigilar els ponts tèrmics dels forjats per evitar les fugues tèrmiques. En aquest sentit, són determinants els materials que fas servir per revestir les parets interiors a l’hora de crear una capa d’estanqueïtat que permeti aconseguir un aïllament sense costures. Els mediterranis tendim a obrir i ventilar perquè l’aire circuli per la casa, però l’Èlia em diu que una Passivhaus ha d’estar sempre tancada a l’hivern per mantenir constant la temperatura. Ha de tenir, això sí, un sistema de ventilació mecànica perquè l’aire no quedi viciat. La Casa del Castell disposa d’una placa d’intercanviador de temperatura que fa que hi hagi un equilibri permenent entre l’aire que entra i l’aire que surt. També és clau orientar bé les obertures respecte al sol i disposar de les proteccions solars adequades. Aquest diagrama que teniu a sota il·lustra la diferència entre la despesa d’un edifici tipus de 90m2 construït segons codi tècnic, segons la demanda de baix consum i finalment segon la demanda d’una Passivhaus.

Gràfic comparatiu d'eficiència energètica presentat per Progetic

Gràfic comparatiu d’eficiència energètica presentat per Progetic

Si voleu conèixer la Casa del Castell, feu clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris