Presó, ninyato de moda, noia i sang

Un cop més el tàndem Julio Manrique - David Mamet és sinònim d’èxit. Manrique torna al seu autor fetitxe després de dirigir Els boscos i American Buffalo amb 'Una altra pel·lícula', una comèdia frenètica carregada d’una dura crítica a la indústria cinematogràfica.

Jordi Torrents

Jordi Torrents

Periodista

Un cop més el tàndem Julio ManriqueDavid Mamet és sinònim d’èxit. Manrique torna al seu autor fetitxe després de dirigir Els boscos i American Buffalo amb Una altra pel·lícula (Speed-The-Plow), una comèdia frenètica carregada d’una dura crítica a la indústria cinematogràfica. El muntatge, produït per Temporada Alta i La Brutal, està en cartell al Teatre Borràs de Barcelona fins al 29 de novembre. Jordi Torrents hi ha anat i ens ho explica a Núvol.

Julio Manrique a Una altra pel·lícula © Felipe Mena

A la novel·la El duel, de Joseph Conrad, un parell d’hússars de l’exèrcit napoleònic es baten en diferents duels durant dues dècades, prou temps perquè cap d’ells ja gairebé ni recordi el perquè. De fet, a la mateixa làpida de l’escriptor s’hi troben uns versos del poeta anglès Edmund Spenser que fan referència al somni rere l’esforç, al port rere la tempesta, al repòs rere la guerra i a la mort rere la vida com a complaents. Segur que David Mamet es trobaria còmode amb aquesta idea d’un duel etern. La seva obra Speed-the-plow (escrita el 1988) es pot gaudir durant un mes, fins el 29 de novembre, al teatre Borràs de Barcelona, gràcies a la gosadia i la tossuderia de Julio Manrique de traduir-la, dirigir-la i protagonitzar-la al costat de David Selvas i Mireia Aixalà. Mamet, tot i ser un autor d’èxit a Hollywood i a Broadway, no ha deixat de ser tota la seva vida un corcó dins del sistema, una antiestrella entestada a mostrar el seu esperit crític. La tripleta Manrique-Selvas-Aixalà es baten en un duel permanent —a dues bandes i, a estones, a tres— a partir de la història de dos productors de cinema, Bob Gould i Charlie Fox, que tenen la possibilitat de rodar una pel·lícula que els farà milionaris, una gallina dels ous d’or amb l’únic al·licient d’estar protagonitzada per un dels actors de cinema d’acció del moment, Doug Brown, el putu Doug Brown!

És especialment brillant el petit duel, encara de bon rotllo, entre en Bob i en Charlie, per arribar a la conclusió que és un argument de merda que es pot defensar amb quatre tòpics sobre presons, bla, bla, bla, l’heroi amb el ninyato de moda, el dolent i la noia. Ah, i sang, molta sang. Benvinguts a Hollywood. “Què vol el públic?”, es pregunten. “Morts, sexe i adrenalina”. Tot comença, però, a trontollar quan una nova secretària, la Karen, irromp en escena per descol·locar, encara més, la relació entre els dos paios. Gould és ara productor executiu, un triomfador que, tal com ell remarca, pot decidir rodatges i proposar-ne d’altres si són prou llaminers com aquest, un paio que es fa la víctima perquè tothom li ven pel·lícules, moltes d’elles remakes. I molts remakes, de pelis que ni tan sols s’han rodat mai. En Fox és un bala perduda, un antic col·lega de Gould vestit com un secundari d’un film de Tarantino, un perdedor, un farsant del sector que, de sobte, rep la visita que li pot canviar la vida. I aquí és on s’obre el cicle de duels entre en Bob i en Charlie; entre en Bob i la Karen; entre en Charlie i la Karen, i entre els tres a la vegada, una petita orgia de crits, retrets, dubtes, records, felicitacions interessades, mentides, mitges veritats i veritats punyents. Tampoc es tracta de desvelar massa la trama, però no és cap secret explicar que el debat del duel —dels duels— es centra en la idoneïtat de rodar la pel·lícula que vol el públic o la que necessita. “És una bona peli? Si fa perdre diners, no ho és”, sentencia en un moment donat un Gould amarat de whisky i envoltat d’una aurèola farcida de milions de dòlars. Cobdícia i art a la mateixa frase és un oxímoron? La innocència existeix? La recerca de la bellesa —aquí pren la forma d’una novel·la sobre un apocalipsi provocat per les radiacions i que Gould ha de llegir per cortesia— és sempre verge i bruna com l’Alba d’en Pedrolo?

Llegir l’obra com una crítica al sistema, al món del cinema i al capitalisme pot ser d’una simplicitat que pot enrojolar qualsevol. Una altra pel·lícula ens submergeix, amb violència, en el més fosc de l’ànima humana, en les pors, els desitjos i les armes que tothom utilitza per ensabonar o enredar qui faci falta. No hi falten els tòpics de nou ric i d’executiu agressiu; ni els de la secretària càndida que ensucra qualsevol escena amb una dolcesa enverinada, ni els del pinxo que es fa el milhomes quan veu que, en un tres i no res, pot passar d’arrossegar-se per carrerons sense sortida a freqüentar restaurants de plat car i llum tènue.

Amb producció del Temporada Alta —de fet, l’obra va debutar a Salt­— i col·laboració de la jove La Brutal, l’obra compta amb l’afegitó d’una banda sonora amb un pes específic clau, amb clàssics de Nina Simone, Billie Holiday, INXS o George Michael i gravacions que li atorguen una proximitat audiovisual a ritme de videoclip que ens remeten als anys 80, a una part de la història del segle XX i al ritme esbojarrat dels tràilers de l’escola MTV. Un embolcall treballat, però embolcall d’una obra que, cal reiterar-ho, té la seva essència en la tensió, en els duels, en les gotes de sang, de suor, de Jack Daniel’s i de cafè aigualit que esquitxen l’espectador fins a empastifar-lo. L’obra no permet aturar la baralla per anar a la cadireta del racó del ring a beure aigua i passar-se un bastonet amb cotó amarat de vaselina i un antihemorràgic. El duel és a mort, sense treves, i fins i tot provoca moments de riure nerviós en l’espectador, que es pot arribar a sentir culpable de somriure enmig de la violència i es troba còmode en la complicitat nostàlgica —televisivament parlant— d’una estètica a mig camí entre el kitsch i l’elegància, similar a la de la sèrie Miami Vice. Només cal, si no, veure la llum que impregna l’escenari —suau i amb un tel de boirina en colors pastel—, la roba de Bob “Sonny Crocket” Gould i Charlie “pinxo de barri de ionquis” Fox— i, és clar, les referències a uns anys 80 excessius, deliciosos i nihilistes.

En Bob, en Charlie i la Karen són Mamet. L’autor es reflecteix en els tres personatges, una mena de lluita interna contra aquella simplificació excessiva que permet que, quan ell fa cinema, una pel·lícula es pugui resumir en una sola frase. Manrique, de fet, arrodoneix la seva particular trilogia de Mamet després d’haver dirigit Els boscos i American Buffalo. Una altra pel·lícula li representa una mena de metateatre particular, de teatre dins del teatre, de cinema dins del cinema, de moltes preguntes i poques respostes, de personatges que poden resultar repulsius de tant que s’assemblen a gent que coneixem. O a nosaltres mateixos.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació