Presó i poesia

14.05.2014

—Això d’avui ho continuarem fent o també ens ho prendran?

Són paraules de comiat de quan abandonam el mòdul de dones de Brians 1. Les diu una dona, una presonera, que acaba de fer una entrevista a Laura Borràs, directora de la ILC, perquè s’encarrega de la revista que es publica a la biblioteca de dones de la presó. A Brians 1 hi ha dues biblioteques: la d’homes i la de dones. Abans d’entrar cap al recital, als despatxos de l’administració, el director del centre, Joan Carles Navarro, ens explica, com qui parla d’una dada curiosa, que hi ha més presoneres al mòdul femení de Brians 1 que no pas a Wad-Ras, la presó de dones del Poble Nou. Entrar dins una presó quan hi vas de visita o per feina, significa, inevitablement, comparar el concepte de llibertat social que hi ha «fora» amb el del temps pautat, reglat i vigilat que hi ha «dins». Entrar-hi sabent que al cap d’una estona en sortiràs és ser conscient que no hi ha cap porta que s’obri davant teu si abans no se n’ha tancada una darrere. I el que en silenci et fa sentir tot sol és que entrar-hi en el context d’una activitat programada, amb responsables institucionals, representa que vol dir que acceptes aquest sistema on hi ha gent «dins» i gent «fora».

    Carles Rebassa a la biblioteca de Brians 1 | © Noemí Roset

Venim de «fora» amb la idea de fer poesia. Es presenta el llibre Vivències, un recull més o menys periòdic —l’any passat, per exemple, no es va editar—, en què els presoners que han optat als premis literaris de Serveis Penitenciaris veuen publicats els seus textos. Els textos no van signats, tot just hi apareixen les inicials. Foix deia que el poeta, si fos més lliure i menys cofoi, no signaria les obres. Tornem a la llibertat de «dins» i a la de «fora». A la biblioteca, unes presoneres han preparat un recital amb les composicions pròpies i les d’altres companyes. Les acompanyarà un guitarrista que grata el flamenc de les cordes i cerca el duende de cada poema. Una de les presoneres ens explica amb un pam de rialla que són parella, i que ell ha sonat a diferents tablaos a Andalusia. Feia una estona que el director ens havia explicat que, quan es fa una parella a la presó, han d’estar tres mesos festejant amb un vidre entremig, com si fossin visites quotidianes. Al cap d’aquest temps, ja poden optar al vis-a-vis íntim.

Primer hi ha els discursos. El director general de Serveis Penitenciaris, Pere Soler, fa el discurs institucional. Als despatxos l’han advertit que les presoneres, en general, no entenen el català, i Soler, a mitjan discurs, fa un àgil viratge lingüístic de l’estil de Sánchez Camacho o Albert Rivera al Parlament. Laura Borràs desmenteix els tòpics: es posa les oïdores a la butxaca explicant-los l’anècdota de com va transmetre a un grup d’alumnes descreguts la importància de la poesia en el quefer de la vida. S’ha trencat la barrera. L’auditori comença a tenir clar, en conjunt, que la poesia trenca aquesta barrera de vidre que separa les coses de «dins» i les de «fora».

    Una de les presoneres llegint el seu poema: La meva terra. | © Noemí Roset

La bellesa és en la satisfacció. Ordenadament, infantilment, com si es tractés del festival de fi de curs d’un centre de secundària, les presoneres van desfilant i llegint els seus textos, acompanyades pel maestro. Els poemes parlen de jo, de la llibertat, de l’amor, de la mare, dels Països Catalans, de l’ocell que vola lluny. Darrere el director general, hi ha una pantalla que projecta imatges de presoners llegint a la finestra de les cel·les: el llibre sempre queda «fora» dels barrerons. Després jo els faig uns quants poemes: Brossa, Casasses, Pessoa, Estellés —«Cap dona!», diria algú de «fora» que estigués pendent de les quotes, «en un centre femení…»—, i del mateix llibre Vivències. No em consta que no m’entenguin, sinó ben al contrari. Després, parlant amb elles, m’adono que la llengua, allà «dins», és un ascensor social com ho és i ho hauria de ser aquí «fora».

S’acaba l’experiència, saludam, fins un altre dia, adéu, adéu. Sempre hi ha algú que et ve a marejar amb la morbositat de no t’imagines per què són aquí «dins» aquestes dones? Aquí és quan t’adones que la bellesa és en la plenitud, i que amb la poesia ens trobam, però amb la llei ens separam. Són tòpics de «fora», però també són coses que portes dins. Abans de sortir, d’anar a cercar mòbils, dnis i motxilles, una de les presoneres, que ha sortit a llegir dues vegades, ajuda a dinamitzar la biblioteca i de la qual sabrem —per altri i sense voler-ho— per què l’han condemnada, agafa na Borràs i li fa entenent que la poesia ens uneix, però que les retallades també, que allà «dins» es coneixen molt fortament, i li demana si això ho repetirem o també els ho prendran.

 

Vivències recital de poesia a Brians, 7 de maig 2014 from nuvol on Vimeo.