Preservatiu amb Canigó de fons

6.02.2019

Hi ha remor de veu murmurada, de frec de jaqueta, i tot és fosc com el ventre d’un ull quan una veu molt clara fa: “Viure plenament en català no hauria de ser res extraordinari”. És amb aquesta frase-emblema que comença, al Teatre Poliorama de Barcelona, la gala dels Premis Martí Gasull i Roig. Una gala, la sisena, conduïda per la periodista Laura Rosel, que segueix el guió amè, tenyit d’humor i girs inesperats, d’Estel Solé. Una gala d’imatge austera i groga, que reivindica, aquest any, no només la llengua catalana, sinó també la llibertat.

El preservatiu de Plataforma per la Llengua | Foto: Mònica Boixader

Al fons de l’escenari, caixes de cartró amuntegades i una gran pantalla que farà de televisió; a davant, un llaç groc ben visible. La presentadora, a peu dret, anirà combinant entrevistes breus, zàping de vídeos divulgatius de Plataforma per la Llengua, música en directe i la presentació dels tres finalistes: el grup de rap electrònic feminista Pupil·les, la Casa Amaziga de Catalunya i la cooperativa Som Energia, que s’endurà el guardó. “És una gran sorpresa que se’ns concedeixi el premi. Per a nosaltres és un regal d’aniversari, ara que celebrem els 10 anys”, explicaran els representats de la cooperativa energètica. També donaran les gràcies a “l’entusiasme de moltes persones” i deixaran clar que “la nostra gran aposta, nascuda a Girona, és el model energètic descentralitzat i democràtic.”

Rosel explicarà, de seguida, que el desig de Plataforma per la Llengua, quan va ser creada enguany fa 25 anys als peus del Canigó, era “autodissoldre’s com abans millor”. “El desig encara no s’ha complert, però tot arribarà”, continua. Aviat pujarà a l’escenari el President de la Plataforma, Òscar Escuder. I la conversa lleugera i festívola, que recorda els primers anys de l’Ed Sullivan Show, tot d’una prendrà un posat greu: “Trasllado tot el suport de Plataforma per la Llengua als nostres presos polítics, i molt especialment a la Carme Forcadell. La Carme va ser membre molt actiu de la Plataforma. Molts d’ells serien sens dubte aquí, amb nosaltres, però ja fa molt de temps que reben la venjança de l’estat.” Això que acabeu de llegir així, d’una tirada, és, de fet, escapçat a cada punt per aplaudiments fortíssims. I cal dir que Forcadell, de la presó estant, s’ha mantingut al jurat en aquesta edició.

Però Rosel és àvida de no perdre el ritme i, abans que els aplaudiments minvin, repesca el fil i el retorna a Escuder, que explicarà: “Malgrat l’obstinada persecució de més de 300 anys, ja fa uns quants anys que som més de deu milions de parlants. Som, doncs, una llengua mitjana a Europa. Tenim una vitalitat més que considerable.” Però no tot són flors i violes. “També he de dir que, quan els estats apliquen tota la força que tenen contra una llengua, la situació d’aquesta llengua sempre esdevé agònica.” I, havent dit això, una mena de pols de miracle, molt fina, gairebé imperceptible, plana a poc a poc per la negror del Poliorama. És la pols que xiuxiueja: el català, tot i això, és viu. El català, tot i les sentències de mort que el persegueixen de fa centúries, és aquí, ara mateix, i respira fort en nosaltres.

I l’acte avança i Rosel ens demana: “Sabeu què fa la Plataforma per Llengua per capgirar el fet que el 80% dels nens i joves catalans facin servir el castellà a l’hora del pati?” Aleshores, pel passadís central, sentim una guitarra i ja tenim, amb un no res, un garrotín refrescant de Carles Belda i Rafalito Salazar desfilant pel teatre. Tothom pica de mans. I aviat sabrem que fan ruta pels instituts improvisant cançons en català. Perquè el català deixi de semblar apte, només, per a les assignatures una mica tedioses. Després, Belda i Salazar tornaran, per a dedicar un garrotín d’homenatge a Martí Gasull, l’ànima de Plataforma per la Llengua que aquest any, si hi fos, en faria 50. Però per l’escenari també hi passarà Roger Mas, que ens cantarà, tot enriolat, l’Oda a Francesc Pujols i Jordi. I hi passarà, és clar, també, Maria del Mar Bonet, per a recollir el Premi Especial del Jurat. Un premi de reconeixement pels més de 50 anys dalt dels escenaris i per haver establert un pont cultural entre tots els territoris de parla catalana. Bonet començarà així: “És un gran honor rebre aquest Premi, i el vull dedicar al meu avi Ramon que, de petita, quan jo tornava d’una escola de postguerra on s’hi parlava castellà, m’ensenyava a escriure i llegir en català.” I acabarà així: “I vull donar les gràcies a tots els poetes que sempre m’han acompanyat: Rosselló-Pòrcel, Vinyoli, Papasseit, Maria Antònia Salvà…” I llavors prendrà la guitarra i, acompanyada per Mas i per tot el públic, cantarà Què volen aquesta gent? En acabar, tot seran crits de llibertat. Crits a frec de llavis, a frec de cor.

Però, abans que això passi, tindrem una bona estona d’un xou farcit de petites sorpreses, com si hagués estat escrit amb mans de brodadora. Sabrem que és gràcies a la tasca incansable de la Plataforma i els seus socis i voluntaris que, per exemple, rebem el catàleg d’Ikea en català, o que els telèfons Xiaomi tenen l’opció llengua catalana. Sabrem, també, que a les Illes Balears el 78% dels catalanoparlants passa al castellà si el seu interlocutor el parla. O que a la Catalunya del Nord, només un 20% de nins són escolaritzats en català, encara que més del 60% ho desitgen. I així, a poc a poc, en aquell bocí obscur de Barcelona, tot flairós de vellut i de perfums diversos, s’hi va teixint un mapa lingüístic que ressegueix el Mediterrani… Enmig d’aquest reguitzell de dades, la presentadora ens demana a mitja veu: “I vosaltres, ja feu servir la llengua?” I, quan ho diu, comencen a circular, de mà en mà, des dels extrems de les rengleres de butaques, preservatius recoberts per una funda de paraules. Les àvies desenfunden les ulleres, els joves l’il·luminen amb el mòbil o l’alcen una mica i malden per llegir-les, a contrallum. “Carda, catxa, suca, boixa…” El senyor gran de la meva vora va dient-les sense saber ben bé què diu. I els que el tenim a prop riem una mica. Llavors em dic que, amb més o menys consciència, aquesta nota d’humor que ens han ofert enmig de la foscúria, no és sinó una traça de saviesa.

I, mentre el senyor va recitant, aviat apareix Carles Puigdemont a la pantalla. Hi ha un silenci net, conscient. La gent, preservatiu en mà, escolta: “La llengua es un element d’identitat i cohesió social i que ens explica al món. Feu molt bé de servar-la i protegir-la. Una llengua minoritzada com la catalana, amb poderosos adversaris —sí, adversaris— no hauria pogut sobreviure sense la vostra tasca. El llegat del Martí continua viu.” I la gala bonica, amena i greu alhora, comença a acabar-se amb els parlaments. Meritxell Budó, vicepresidenta quarta de la Diputació de Barcelona; Fanny Tur, consellera de cultura del Govern Balear; Laura Borràs, consellera de cultura i el president Quim Torra s’alcen d’entre el públic —no, no seuen pas a primera fila— i pugen a l’escenari. Els parlaments del Premi Martí Gasull d’enguany esdevenen un homenatge ferreny als presos i exiliats i, també, als poetes catalans. Laura Borràs començarà amb un poema de Joan Margarit. Fanny Tur, amb Villangómez. “Una herència imprecisa passava de la ment, de les mans, de la llengua dels pares a la dels fills”. L’herència imprecisa és, és clar, la llengua catalana. “Tresor i patrimoni per a dir als nouvinguts: sigueu benvinguts, això és ca vostra”, afegirà Tur.

I, finalment, Torra parla. I comença demanant perdó per l’extensió del seu parlament. I és estrany i bell de veure un president demanat perdó per parlar tant com vol. Però ho fa, i parla. I quan parla s’envola. Perquè parla ell, però també dóna alenades de vida a paraules d’altres, enmig d’un discurs que és un trencaclosques de frases seves i frases d’escriptors i personalitats d’ahir i d’avui, dels quals sovint no diu el nom. Tot hi queda magníficament fos. I s’envola més i més. I així som al bell mig d’un discurs-joc, d’una llepolia inesperada, en què ens explica fugaçment el naixement i la vida de la llengua catalana des del segle XII amb una amalgama de veus. Roger de Llúria salta a l’escenari del Poliorama quan Torra rememora l’època en què “cap peix de la Mediterrània gosava nedar sense portar l’escut de les quatre barres al dors.” I apareix Fabra, de rere el teló negríssim, quan Torra fa: “Si fallava la llengua, fallava tot.” I també ve Ernest Renan, quan Torra diu que la llengua és el nervi de la nació, i que la nació “cal plebiscitar-la cada dia”. Fins que parla de Verdaguer, i llavors tots veiem el Canigó. I en Martí Gasull, que somriu, des del cel dels excursionistes, des del cel dels homes incansables, des del cel de tots aquells que han estimat, sense clivelles, sense treva, la llengua catalana. Amunt, amunt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris