L’Observatori Cultural de Gènere

18.07.2013

@AnnaMIglesia. Encara hi ha massa corbates en el món de la cultura; encara avui, el text, el relat cultural, però també el relat social, econòmic i històric, pertany a l’home i, com afirmaven a finals dels anys seixanta les autores Sandra M. Gilbert i Susan Gubar, l’home no només és qui escriu, qui organitza i divulga el discurs oficial, sinó també el creador dels subjectes del relat, és a dir, el creador de les imatges d’aquells subjectes i de la realitat que “teòricament” els envolta.

 

Mary Elisabeth Coleridge, Patrícia Gabancho, MªÀngels Cabré, Montse Gatell, Lina Barbera i Marta Corcoy, integrants de l'Observatori Cultural de Gènere.

 

Òbviament, avui no és ahir; la dona ja no està tancada, com es lamentava Mary Elisabeth Coleridge en un reflex únic i sense sortida. Tot i així, encara hi ha molt camí per fer: la paritat i la igualtat promesa per una llei encara massa jove no ha donat tots els fruits necessaris. Encara avui, afirmava dimecres a la tarda Montse Gatell, presidenta de l’Institut Català de de la Dona, una es pregunta on són les dones a la cultura?

No es tracta de la seva absència, sinó de la seva invisibilitat; precisament per això, per combatre la invisibilitat i donar nom i cognoms a les protagonistes, neix l’Observatori Cultural de Gènere. Gràcies a l’empenta de la seva directora, Mª Àngels Cabré, l’Observatori es presenta com una plataforma que, des de la ciutadania, vol alçar la veu contra la disparitat que caracteritza el món de la cultura, des de el periodisme al teatre, passant per la literatura -ai dels fal·locèntrics cànons- al cinema. Com sostenia ahir mateix Montse Gatell, no podem considerar la cultura com una propietat dels homes. Al contrari del que massa vagades s’addueix, no hi ha una subcultura de dones paral·lela a aquella oficial i oficiosa. La cultura, afirmava Gatell, és transversal, la conformen tots dos sexes, amb els seus matisos, i les seves diferències; hi ha diferències entre un home i una dona, això és indiscutible: no només genèticament i biològicament, les experiències i el canvis que viu una dona al llarg de la seva vida són diferents respecte a aquells que viu un home, però precisament gràcies a aquesta diferència la cultura i la societat s’enriqueix, esdevé un mosaic plural de veus i de mirades.

No totes les veus s’escolten amb la mateixa força, el silenci encara envolta les dones. Si abans una es preguntava on eren les dones a la cultura, ara cal preguntar-se què entenem per participació, què vol dir donar ressò a totes les veus, fer que la opinió de les dones ressoni social i culturalment amb la mateixa força que custodien des de fa temps els homes. El primer informe, que ahir mateix es va presentar, realitzat per l’Observatori amb la col·laboració de l’Associació de dones periodistes de Catalunya descriu i conceptualitza, a partir de dades, la situació de disparitat que existeix en el món del periodisme i, en concret, en el periodisme d’opinió. Les corbates -un ràpid zapping televisiu ho confirma- decoren les taules rodones de les tertúlies televisives, però també d’aquelles radiofòniques. Els micròfons són encara altaveus masculins. Amagats rere el teclat de l’ordinador, en les seccions d’opinió dels diaris, el percentatge de dones és escàs, com també en els altres mitjans, no arriba al 30%, molt per sota d’aquell 40% que determina la llei. Lina Barbera, presidenta ADPC, va comentar les dades obtingudes, després de la recerca realitzada: tot i que alguns mitjans han millorat els seus percentatges, encara queda molt camí per fer. Radio 4, Catalunya Radio o 8tv,  tenen els índexs més alts. Destaca per la seva paritat el programa de Ràdio 4, Directe 4.0, dirigit i presentat per Xantal Llavina. Lina Barbera va congratular-se amb diaris com El Pais, Ara o El Periódico i, en especial, amb el programa dirigit i presentat per Cristina Puig. La secció d’opinió, com també aquelles tradicionalment vinculades al “periodista home”, com Internacional o Economia, encara són, en la majoria dels casos, dirigits per periodistes encorbatats. La presència de dones és escassa i, quan hi és, la seva veu sempre ressona amb menys força. El perquè d’aquesta circumstància és difícil -impossible- de justificar, tot i que sempre s’hi troben excuses. Barbera opinava, juntament amb les periodistes Patricia Gabancho i Eva Peruga, que la presència i domini masculí en les secciones d’opinió dels diaris i en les tertúlies s’explica per el fet que, dins del periodisme, el gènere de la opinió és aquell que permet no només donar informació, sinó fer pressió als diferents poders per instaurar un determinat discurs a la societat. Gabancho confessava la dificultat de participar en tertúlies, la difícil tasca que les dones periodistes: “has de fer-te valer”, afirmava Gabancho, la periodista no pot ni ha de callar davant de la veu del seu contertulià. “Jo tinc el mateix dret a parlar que tu”, sentenciava Gabancho, amb l’aprovació de Peruga que, des de la seva experiència dins de la redacció de El Periódico, comentava com la visió de la dona resulta enriquidora, permet donar una visió més general, més real i més transversal de la realitat.

Mª Àngels Cabré

Acostumats a la presència de corbates, ja no ens en queixem, hem naturalitzat la situació; com es va fer  durant la transició, hem de reclamar una major paritat, hem de demanar un presència igualitària de les dones en el món del periodisme d’opinió i, en general, en el món de la cultura. L’Observatori cultural de Gènere, amb informes anuals, vol ser un altaveu per construir una societat més igualitària. Les dones de cultura tenen veu, força i moltes coses a dir. Ha arribat al moment que deixin l’anonimat i la seva opinió i les seves aportacions ressonin en tot l’espectre social. Virginia Woolf demanava una cambra pròpia, ara cal demanar un espai públic propi, la nostra veu.