Presa de terra i Manifest Esporogen

La nostra és una terra que sobreviu de segle en segle gràcies a successives i sobtades florides de l'assortiment d'espòrules esparcides, en bona part en situacions festives, per conreadors —i els qui en gaudeixen l'usdefruit— d'accions musicals, de dansa i artístiques en general.

Puc afirmar que no tinc cap dubte sobre la bona salut, en les darreres dècades, de la música i, en general, de la cultura d’arrel en els esdeveniments festius de tipus tradicional a la terreta. Tant les expressions col·lectives en si mateixes (processons, balls de plaça, comparses…), com les melodies, les tímbriques, els sons en general i, encara que menys, els moviments que respectivament s’escolten i practiquen han arribat a quotes de participació que cap als seixanta del segle passat eren difícils d’intuir. Podríem, encara, fer extensiu aquest balanç positiu (positiu des del prisma de qui s’estima la terreta i la seva espiritualitat, és clar) a altres aspectes de la cultura com la gastronomia, el joc, l’artesania de la festa, etc.

No ens enganyem, però. Aquest crescendo quantitatiu i qualitatiu (quant a “denominació d’origen”) en les festes que anomenem tradicionals (principalment diürnes, al carrer i en dates assenyalades) no es reflecteix tant en la festa quotidiana (principalment nocturna, en locals tancats i diària) que, sota una pretesa universalitat (altres vegades espanyolitat), continua essent impersonal, provinciana… És curiós que en certes situacions festives —alguns balls de festa major, la discoteca de moda o algun festival de renom— dos conceptes tan suposadament distants (universalitat i provincianisme) es confonguin completament.

En qualsevol cas, si mesuréssim la “quantitat de festa” a còpia de multiplicar el temps festiu per la quantitat de gent (actors o espectadors) que hi intervenen, és evident que la balança seria favorable a la que hem anomenat “festa quotidiana”. Vull dir que en la rutina dels bars musicals, les discoteques, els festivals de pop, rock, reaguee, ska, rap, jazz, electrònica…, les revetlles, els casaments, batejos i comunions…, s’hi belluga moltíssima més gent de la que participa en esdeveniments de tipus tradicional. Això, en si mateix, no és ni bo ni dolent, és així i prou.

En referència a la relació festa-terreta,  algú va tenir l’encert d’inventar el concepte presa de terra. La presa de terra seria aquell aspecte que situa la festa en un context sociocultural català. És doncs un concepte eminentment polític més que no pas etnomusicològic —encara que també—.

La presa de terra té un interès especial quan parlem de situacions festives “quotidianes”, situacions, aquestes, en què els percentatges de presa de terra són nuls o relativament baixos. Si ens referim a accions festives tradicionals o a concerts de música folk, és evident que els valors mitjans els situaríem entre el 90% i el 100%.

La quantitat de presa de terra es mesura amb base a diversos paràmetres: la llengua, la tímbrica, els trets melòdics, el moviment corporal que genera… Si concretem en la música que sona en una festa “quotidiana”, podríem posar alguns exemples, fàcilment identificables, en què es poden copsar aquests paràmetres:

1. Sobre la llengua. Des del “Bon dia Mollerussa!” en començar un ball de festa major fins a la inclusió en el repertori d’alguns (o nombrosos) temes en català.

2. Sobre la tímbrica. La presència sonora d’una dolçaina, gralla, bandúrria o instruments de cobla en un concert de pop-rock.

3. Sobre els trets melòdics. La inclusió de melodies tradicionals com ara “Joan del Riu” o “En Pere Gallarí” en un concert de reggae-ska.

4. Sobre el moviment corporal que genera. L’atenció prestada als gèneres de ball de la terreta (rumba, jota, ball pla…) en la discografia habitual d’un hipotètic bar musical de moda.

Encara que nul·la en moltes situacions (sobretot en discoteques i la majoria de bars musicals…) i molt deficitària en d’altres (festivals de música lleugera, revetlles populars…), la quantitat de presa de terra ha guanyat, encara que discretament, terreny aquests darrers anys. Els paràmetres que han propiciat aquest guany han estat, per ordre d’incidència: la llengua, la tímbrica i els trets melòdics.  El quart paràmetre, dissortadament, s’ha quedat enrere. És l’assignatura pendent dels músics, programadors, punxadors i públic amb consciència de terra… La manca de generació de consciència col·lectiva de moviment propi… L’absència quasi absoluta de patrons rítmics dels gèneres de ball genuïns.

Una nit, algú va sortir de festa i, innocentment, va recórrer tots els bars “del rotllo” de la ciutat buscant un raconet on bellugar-se, pomada en mà, a ritme de jota, contrapàs o ball pla…

Una matinada fresca
vaig sortir per anar a caçar
no en trobo perdiu ni guatlla
que en vulgui ballar el ball pla…

De bar en bar, finalment, va acabar trobant si més no una Moritz i una rumba i, resignat, va salvar la nit rumbejant amb la noia de la barra…

Com que no en tenen barreja
ni pomada ni mesclat
en demano una cervesa
i m’apunto a rumbejar.

El ball és una forma d’expressió comunicativa ancestral i tan vital per al desenvolupament ple d’un poble, com ho és la llengua. Per què hi hem renunciat? Encara sort en tenim de la rumba catalana, que tot i l’ús relatiu que en fa de la pròpia llengua ens provoca un moviment més o menys genuí.

Alguns savis (del món de la “ballaruca” i qui la provoca) van concloure fa uns vint anys en una convenció que tingué lloc a Arsèguel que el ball pla, el contrapàs, la jota i la rumba catalana, així com els seus derivats i parents (rebatuts, sardanes curtes, llargues, mitjanes, trans-, -noves…, fandangos i havaneres) eren gèneres prou genuïns, rics i interessants com per dedicar-los una atenció especial. Aquesta tesi, que ha arrelat mínimament en els entorns —de vegades prou endogàmics— del ball folk, no ha tingut cap mena de repercussió en el món exterior.

D’un temps ençà, alguns grups valents, de pop, rock, reggae, skà, hip-hop, rumba, elèctrònics…, i totes les combinacions possibles d’aquestes etiquetes entre si i amb les de “folk” o “ètnic” han bastit un repertori en català, amb presència de tímbriques i citacions melòdiques tradicionals, contribuint en positiu a aquesta remuntada de la presa de terra en els entorns de la música moderna. Mai, però, els cossos del públic d’aquests grups s’han pogut bellugar amb la cadència pròpia d’un ball pla, una jota o un contrapàs.

—Me n’aniré d’aquest món sense haver pogut mai insinuar a una noia un risto amb la mà dreta, mentre l’esquerra sosté un got de ratafia en una nit qualsevol de divendres al meu bar preferit?

—Desapareixerà definitivament de la nostra vida festiva quotidiana, aquest compàs tan nostrat que fusiona 6/8 i 3/4 sense complexos?

De vegades ens proposem modernitzar la tradició, mentre que la tradició ja està prou bé com està. Simplement s’ha de mimar. Ja es modernitza sola. Ella té el seu ritme que, gràcies a déu, és força pausat, per cert. La modernor és la que, en tot cas, té mancances. La modernor és la que s’ha de plantejar modernitzar-se i tendir a la:

 Universalitat no provinciana + presa de terra

 Allò que podríem definir com a plenitud espiritual.

El Manifest esporogen que adjunto és força peculiar. La importància dels manifests radica més en qui els firma que no pas en el que manifesten. Aquest manifest, però, no porta signatura, és una mena de manifest anònim; la importància, si la té, sols pot buscar-se en el contingut. En tot cas, diu quatre disbarats ben dits, clars i nets.

Aquí el teniu!

Manifest esporogen

(definicions i consideracions prèvies)

Presa de terra: manifestació conscient de catalanitat en qualsevol activitat festiva.

La presa de terra es mesura amb base a diversos paràmetres

Paràmetres de la presa de terra:

-lingüístics

text de les cançons o recitats

comunicació entre els diferents actors de la festa

-contextuals

genuïnitat de l’ocasió

genuïnitat de la forma que adopta la festa

-sònics

paisatge sonor —suma de tots els estímuls sonors, musicals o no—

música

trets melòdics o harmònics-modals

temàtica textual

aire musical

gènere musical

tímbrica

referents al ball

aire del moviment

punts

gèneres de dansa

coreografia

tipus d’euforitzants

actitudinals

referents a l’ornamentació de l’espai festiu

Manifest esporogen

Tota festa té el seu so i el seu moviment.

La qualitat de presa de terra de tota festa és responsabilitat de tots i cadascun dels actors que hi intervenen.

La nostra és una terra que sobreviu de segle en segle gràcies a successives i sobtades florides de l’assortiment d’espòrules esparcides, en bona part en situacions festives, per conreadors —i els qui en gaudeixen l’usdefruit—  d’accions musicals, de dansa i artístiques en general.

La música esporògena és aquella que, en una situació festiva, a més de garantir una bona presa de terra, posa un èmfasi especial en els paràmetres referents al ball i al moviment.

El contrapàs, la jota, el ball pla i la rumba, així com tots els aires i gèneres emparentats o que se’n deriven, considerats en el seu aspecte més genèric, conformen el pal de paller del repertori esporogen.

El conreu del repertori esporogen i l’aprenentatge del moviment que li escau, així com la comunió músic-ballador que se’n desprèn, són essencials per al reforçament de la presa de terra del món festiu en general.

I el pasdoble i el rock and roll?…, doncs també!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació