Preneu seient, companys, que parlarem de Bellesa

3.12.2018

Aquesta tardor, La Casa dels Clàssics (projecte de divulgació cultural de la cooperativa catalana Som), presenta el seu primer festival multidisciplinari dedicat al pensament, creació i difusió dels clàssics. Una primera conferència protagonitzada per Alessandro Baricco ha donat el tret de sortida de la primera edició, tot i que no se celebrarà fins a l’octubre del 2019. La proposta de La Casa dels Clàssics consisteix en posar un tema damunt la taula, a propòsit del qual artistes diversos com la il·lustradora Paula Bonet, el poeta Josep Pedrals o la companyia teatral Les Impuxibles, hauran de reflexionar i crear durant aquest any. La particularitat del Festival Clàssics, que alhora és una particularitat intrínseca de l’aproximació al llegat clàssic, i que cal posar en valor, és l’aposta per “la feina de llarg recorregut”, és a dir, per la reflexió a foc a lent.

L’escriptor Alessandro Baricco ha inaugurat la proposta | Foto: Alessandro Baricco

El tema sobre el que hauran de treballar els artistes, que exposaran les seves obres l’any vinent, és la Bellesa, un concepte que ha estat entés de diferent manera segons el context històric. Ara bé, la multiplicitat de respostes a una mateixa pregunta (què és la Bellesa?) només fa que mostrar la impossibilitat per referir-se directament a la cosa mateixa. De fet, els clàssics són aproximacions a la bellesa, maneres d’expressar-la; d’aquí, precisament, la seva inesgotabilitat a l’hora d’extreure’n pensament. No és d’estranyar, per tant, que Baricco centri la seva conferència inaugural “La Bellesa” en el primer gran clàssic: la Ilíada, el poema homèric sobre la guerra de Troia, que data del segle VIII aC. El novel·lista italià ens introdueix la lectura dramatitzada del seu llibre Homero, Ilíada (Anagrama, 2005), a càrrec dels actors Clara de Ramón i Marc Rius. Es tracta d’una adaptació del poema grec amb la voluntat de fer-lo digerible per a una lectura pública, espectacle que es va fer a Roma i Torí a la tardor del 2004, retransmès en directe per la ràdio italiana.

Baricco exposa amb el seu lirisme la relació del la Íliada amb la Bellesa. En paraules seves, la Ilíada és un “monument que canta la bellesa de la guerra”. Aquesta bellesa, en tant que té a veure amb quelcom lluminós, la trobem en l’esplendor de tot allò propi de la guerra: les armes, la sang, els cossos i la mort mateixa; es tracta de la glòria dels antics, per a qui la fortuna no era sobreviure a la guerra, sinó perviure en el record. La bellesa que trobem en l’experiència de la guerra, per Baricco, recull una certa intensitat vital, una vibració que li manca a la vida quotidiana i que s’accentua fins a l’extrem de la mort en el camp de batalla. El poema de la guerra, al seu torn, és “l’altra bellesa”, la que busquem a la “llum de la pau”, malgrat invocar un cert “aire de guerra per sentir-nos vius”. Podríem dir que Baricco presenta la poesia (i l’art en general) com una alternativa a la guerra, una altra manera de buscar la bellesa a la vida; en definitiva, un altre tipus de bellesa, que és precisament la que trobem en el cant homèric. Aquesta pren especial lluminositat quan intervenen els personatges femenins, que pateixen i verbalitzen el sense sentit de la guerra; entre elles hi trobem la més bella, Helena, paradoxalment acusada d’haver desencadenat la guerra de Troia.

Per entomar el repte de reflexionar sobre la bellesa, i per honestedat intel·lectual, inserim aquesta lectura de la Ilíada en el pensament d’autores com Simone Weil a La Ilíada o el poema de la força (Éditions Gallimard, 1991) i Rachel Bespaloff a De la Ilíada  (Minúscula, 2009), que també reflexionen sobre la bellesa i la guerra a partir de la Ilíada.

Així doncs, “preneu seient, companys, que parlarem de Bellesa…”.