Premis Gaudí. Converses a l’Acadèmia

22.01.2019

En un ambient professional i amb ganes de parlar sobre els temes inherents de les pel·lícules de televisió començava la tercera trobada del cicle de les Converses de l’Acadèmia a l’SGAE. La principal motivació de la trobada d’unir els nominats als Premis Gaudí s’assolia amb èxit i es consolidava amb un interessant debat al voltant de la promoció que es fa d’aquest gènere audiovisual.

Fotograma de la pel·lícula “Vilafranca” de Lluís Maria Güell

Aquesta vegada el moderador era Àlex Gutiérrez, periodista i cap de Mèdia del diari Ara. Així, iniciava la xerrada cercant el germen primer de cadascuna de les obres, demanant que s’expliqués d’on sortien els diferents projectes que es presentaven a la taula.

Lluís Maria Güell, director de Vilafranca, iniciava la ronda explicant les seves impressions després d’haver vist l’obra homònima de Jordi Casanovas al teatre. Allà va veure que aquesta tenia una traducció en marc cinematogràfic molt possible i interessant a dos nivells: el del relat que explicava la història i els seus personatges, i el de la producció televisiva.

El productor de De la ley a la ley, Ferran Cera, en canvi, mostrava una perspectiva molt diferent, “més semblant a la d’un productor executiu”. En el seu cas la idea va arribar al revés, van decidir escollir en funció del públic radiografiant d’audiència de TVE per a veure què interessava. “Quan fas un producte televisiu, si poses la idea per davant de la televisió et dones molts cops de cap contra la paret.”

I de nou, tornant a les ganes de traduir el teatre i la literatura en pel·lícules televisives arribaven les dues obres restants. Sílvia Munt, directora, i Àngels Masclans, productora de Vida privada parlaven del plaer, malgrat les dificultats, de traslladar una de les millors obres de la literatura contemporània. Després del seu èxit amb El cafè de la Marina, es mostraven optimistes amb els seus projectes: “adaptem els nostres clàssics sense complexos, portant-los als carrers i apropant els clàssics al gran públic”.

Segons Pere Roca, productor d’El nom, “la producció es beneficia de l’energia que arrossega una obra d’èxit”. Així, una de les seves decisions va ser encarregar la direcció de la pel·lícula les mateixes persones que havien fet l’obra, afegint, es clar, la vessant audiovisual. “En una peça on la comèdia ha de funcionar com un rellotge, ells ja vénen amb la lliçó apresa”.

Un cop trobat l’origen del films nominats als Gaudí, Àlex Gutiérrez llançava una pregunta clau per al debat: és la força de la indústria la que, en la majoria del casos, imposa que allò serà una TV movie i no un altre format? Sílvia Munt, davant aquest dilema, es remuntava als inicis del format televisiu. “El pressupost en aquest país és i era una assignatura pendent. La precarietat ha obligat a obrir una escletxa per fer TV movies i així donar feina a tota una indústria”. Molts dels presents eren, per tant, els pioners d’aquest gènere.

Albert Sagalés, productor de Vilafranca, exemplificava les condicions de la indústria en la seva última producció: van haver de fer la pel·lícula en tan sols 13 dies i amb un pressupost limitat. A més, llançava una crida a la necessitat de suport del sector privat de la televisió: “només vam ser precursors i protagonistes a les televisions públiques, amb l’impuls de TV3 i TVE, perquè la resta estan a un altre món”.

I la seva demanda no acabava només aquí, ja que associava la situació de les TV movies a una manca d’interès en projectar-les com els altres gèneres. “Faig una crida a les cadenes per fer el mateix que amb el cinema i les sèries: esforços de promoció perquè arribin a més audiència”.

Ens trobàvem, doncs, davant de dos debats oberts. Àngels Masclans es mantenia en el fet que l’audiovisual en general està maltractat i pateix molt financerament. No obstant, va fer-ne “una defensa ferotge a la seva importància ja que serveix per tastar nous creadors i arriscar amb noves idees i formats”.

La situació d’aquestes pel·lícules genera un debat controvertit. Güell expressa una opinió compartida a la taula: “se’ns demana un nivell, però això entra en contradicció amb el temps i les condicions que se’ns permeten. Per una banda, la directora de Vida privada vol creure que s’acabarà regularitzant i superant aquest tema tornant a unes millors condicions. Però el productor d’El nom expressa dubtes: “en el sentit de recursos no millorarà, ja sabem en quina indústria ens movem”.

S’obren nous fronts amb l’arribada del gènere televisiu. A Alemanya trobem el cas utòpic, les movies són un producte de proximitat extraordinària sense renunciar a l’actualitat ni als grans talents. Segons Masclans, s’ha d’arribar a aquesta continuïtat. Munt afegeix també els casos de França, Londres o la BBC, on aquest gènere s’utilitza per explicar moltes coses.

Davant les al·lusions a les diferents televisions, tant per la promoció que en fan com pel tracte que donen a aquestes obres, un representant de TV3 va respondre recalcant la voluntat de la corporació de convertir les estrenes en esdeveniments, com es va fer amb Vilafranca i s’està fent amb El nom. A més, s’introdueix la plataforma “A la carta”, que elimina la data de caducitat de les pel·lícules posant-la a la disposició de tothom per internet.

El cicle de converses dels nominats als premis Gaudí es tanca aquest dijous 24 de gener. Trobareu tota la informació del cicle aquí.