Premi Núvol de Traducció

9.02.2013

Hem passat dues setmanes entretinguts i a vegades fins i tot divertits amb el debat al voltant de l’estat de la traducció literària. L’article celebratori de la Laura Huerga, editora d’un petit segell indie, va ser contestat amb una certa virulència per un traductor veterà i escèptic, en Josep M. Fulquet. I ja la vam tenir armada.

Al llarg d’aquests dies s’han dit coses interessants, que trobareu recollides en els enllaços que hem recopilat més avall. De tot el que s’ha dit, em quedo amb la idea que la invisibilitat del traductor és paradoxal. Perquè si el bon traductor és aquell que passa de puntetes, sense fer-se notar ni deixar massa ditades sobre el text, la seva virtut no es veu recompensada a l’hora de ser valorat i socialitzat dins l’ecosistema literari. Per sort, són cada vegada més els editors que fan constar el nom del traductor a la coberta dels llibres, però aquest reconeixement no salva el traductor català de treballar en la precarietat i sovint sota sospita.

No hi ha diagnòstic final, ni pretenem aquí tancar la discussió. Si encara teniu alguna cosa a dir, ens la podeu fer arribar a info@nuvol.com, però no voldríem eternitzar el debat.  Ara ens agradaria reorientar les aportacions que vinguin a partir d’ara cap a concrecions més positives.

S’ha acabat el temps de lamentar-nos. Com suggeria Maria Bohigas, editora de Club Editor, és el moment de parlar de bons llibres i de recomanar bones traduccions. És per això que convoquem el primer premi Núvol de Traducció i convidem tots aquells que hi vulguin participar a nominar una traducció publicada en català durant l’any 2012. No cal dir que hi poden concórrer obres de qualsevol gènere i publicades en qualsevol punt del món. Per nominar una candidata només heu d’escriure’ns un breu paràgraf amb els motius de la vostra admiració, indicant Títol, autor, traductor i editorial al correu info@nuvol.com abans del dia 11 de febrer a les 13h. Els editors poden nominar traduccions d’altres segells, i els traductors treballs d’altres companys, però mai les seves pròpies traduccions.

Anna Casassas

El dia 12 es farà pública la llista definitiva d’obres nominades, que entraran en una primera votació popular oberta a tots els lectors de Núvol que hagin presentat una nominació prèvia. Es podrà emetre el vot via twitter (amb menció a @nuvol_com) o per correu electrònic a l’adreça info@nuvol.com abans del 15 de febrer a les 23h. Els votants podran votar qualsevol obra nominada excepte la que ja hagin nominat ells mateixos.

Les tres obres més votades seran considerades finalistes i entraran en les deliberacions del jurat, que està format per traductors de demostrada solvència: Anna Casassas, Joan Sellent, Simona Skrabec, Núria Prats i Xavier Farré. El premi, que es farà públic a primers de març, consitirà en un speaker’s corner de tres articles dedicat a la traducció guanyadora.

Nominacions rebudes fins ara per al premi Núvol de traducció:

 

Ignasi Pàmies, traductor, vol nominar Ramon Farrés per la seva traducció de Hermann Ungar, Nens i assassins, publicada per Lleonard Muntaner.

Nens i assassins , el debut d’Ungar, de 1921, és un díptic format per dues narracions sobre el mal, l’odi, el fàstic, la venjança, el sadisme i el ressentiment, explicats pels seus protagonistes en primera persona. L’excel·lent traducció de Ramon Farrés ens permet veure i sentir amb un detall i una intensitat ben poc freqüents.

Francesc Miravitlles nomina Mercè Ubach per la traducció de L’alcohol i la nostàlgia, de Mathias Énard, publicada per Columna.

Una excel·lent traducció d’un autor més que interessant obra d’una traductora de llarga i no prou reconeguda solvència.

Jordi Iglesias, des de Còmplices Editorial, nomina Jaume Creus per la traducció de Contra tota esperança. Memòries, de Nadejda Mandelstam, publicat per Quaderns Crema

Per la seva capacitat de transmetre la força, el lirisme i la immediatesa d’un original ple d’una serenitat commovedora. I pel seu català: a la vegada rigorós i agraït pel lector.

Maria Sellarès nomina Marta Pera per la traducció de Terra de caimans, de Karen Russell, editada per Edicions del Periscopi.

Aquest any m’ha arribat a les mans un llibre que crec convenient nominar, me n’ha sorprès tant l’estil, com la història i, evidentment la traducció, que partint de la base que és un text estilísticament força complicat, la traductora ha aconseguit que sembli que hagi estat escrit en català.

Ramon Farrés nomina Josefina Caball, per la traducció de La poesia del pensament, de George Steiner, publicat per Arcàdia.

Perquè ha posat en un català impecable aquest fascinant viatge a través de la filosofia i la literatura occidentals, amb el mèrit afegit d’haver solucionat amb nota el problema de reproduir les citacions que l’original fa d’escriptors i filòsofs anglesos, francesos, alemanys…

Laura Huerga, editora de Raig verd, nomina Feliu Formosa per la traducció de l’Obra poètica de Georg Trakl, publicada per Adesiara.

Trobo que el més difícil de traduir ha de ser, per força, la poesia. Arribar a una edició on els poemes t’agradin i t’arribin emocionalment o intel·lectual i entendre l’obra d’un poeta a través d’una traducció, és el resultat d’un treball curós i delicat que s’ha sabut fer. Tot i que no sé ni una paraula d’alemany, aquest llibre proposa els poemes en totes dues llengües i això sí que és exposar la feina en primera línia de foc, per qui en sàpiga. Perquè qui sàpiga una mica d’alemany pugui avaluar sense buscar i gaudir també de l’original, això és tota una declaració de que s’ha fet una bona tasca.

Francesc Badia nomina Víctor Obiols per la traducció de La filla de Robert Poste, de Stella Gibbons, publicat per Impedimenta

Proposo aquesta traducció perquè m’ha semblat modèlica. El traductor ha sabut trobar un to, en un català llegívol, que ens transporta amb gran eficàcia al món de Gibbons. Els registres diversos, la riquesa lèxica, l’acuïtat en les descripcions, la vivesa dels diàlegs, tot està ben travat i elaborat, i alhora flueix amb total naturalitat, fent de la traducció un text literari català de gran qualitat. D’altra banda hi ha dos aspectes que em sembla important destacar. Un és la sempre difícil solució al tema dels parlars dialectals. Aquí es tracta de traslladar el dialecte rural d’alguns personatges d’un comtat anglès. El traductor ha optat per una solució original, que ha estat una mena de fusió de dialectes catalans (balear, occidental, valencià) sense emfasitzar-ne cap, de manera que transmet el color dialectal però no queda identificat amb un dialecte concret. El segon aspecte a remarcar és la traducció de l’humor, tema sempre difícil, i de vegades impossible. El traductor aconsegueix que no es perdin mai els freqüents efectes d’humor que es troben en el text original, i aquí és on es veu la traça del traductor per buscar recursos que no desfigurin la ironia i el sarcasme de l’original. La lectura d’aquest llibre és amena, divertida, i es gaudeix l’estil, cosa que no sempre podem dir de les traduccions. I una peculiaritat és que és una traducció al català que ha estat publicada per una editorial de Madrid! Això també és novetat! És cert que si he pogut gaudir particularment la traducció és perquè coneixia l’autora i l’havia llegida en anglès fa anys, però això no vol dir que un lector sense antecedents no pugui gaudir-la igualment.

Xavier Serrahima nomina Carles Miró per la traducció de La llebre amb ulls d’ambre: Una herència oculta, d’Edmund de Waal, publicat per Quaderns Crema.

Una descoberta magnífica —sens dubte una de les millors obres publicades en català a casa nostra l’any passat— que ens parla de la memòria i la desmemòria, però, sobretot, del tast i el sentit de l’existència. Carles Miró aconsegueix —com ho fan els companys i companyes que comparteixen, tan escaientment, nominació amb ell— superar admirablement el (gairebé impossible) doble repte que comporta qualsevol traducció de qualitat: esdevenir invisible, servint a l’autor, i, alhora, oferir la impressió que, originàriament,  l’obra havia estat escrita (i pensada) en català.

Pruden Panadès, lectora, nomina Clara Formosa per la traducció de Mestres antics de Thomas Bernhard, publicat per Còmplices Editorial

Celebro que Còmplices/Editorial confiés aquest text a una traductora invisible i d’ofici (art? ofici?) après en bona escola. Es pot llegir sense patir, assaborint-lo, no hi ha entrebancs. El text flueix càustic, tronxant, esplèndid; d’una tirada que deixa sense alè. Un cop llegit, l’única objecció és que m’hauria agradat un Thomas Bernhard en la literatura catalana. O un Thomas Mann o aquell Hardy que també es deia Thomas.

Joan Todó, escriptor, nomina Feliu Formosa per la traducció de l’Obra poètica de Georg Trakl, publicada per Adesiara.

La proposo perquè és completa (els poetes s’han de llegir sencers, bé que en el cas de Trakl, l’obra tampoc és per desgràcia gaire àmplia), i perquè el poeta traduït és (em sembla) extraordinari. Però això, jo que no sé alemany, només ho sé per aquesta traducció (i per alguna altra en idiomes que em són accessibles), cosa que significa que, sense saber gaire si és fidel (aquí em toca confiar en el senyor Formosa, traductor d’àmplia experiència i bon poeta ell mateix, cosa que sempre ajuda a confiar-hi), només puc dir que es tracta, en si, d’un magnífic llibre de versos que ara mateix, d’alguna manera, resulta ben actual. I, per altra banda, no és ben bé una novetat, sinó una millora, cosa que avui dia no deixa de ser un descans.

Carles Prado-Fonts nomina Albert Nolla per la traducció del títol Una qüestió personal, de Kenzaburo Oe, publicat per Edicions de 1984

D’una banda, perquè la traducció d’Albert Nolla recull amb una naturalitat extraordinària la complexitat emocional que caracteritza aquesta obra d’Oe. El traductor aconsegueix que el lector s’endinsi en les turbulències psicològiques del protagonista sense anar mirant de reüll la distància que (aparentment) el separa de l’autor japonès. De l’altra, perquè la publicació d’aquest títol ens presenta un Premi Nobel inèdit fins ara en català i amplia el registre de la literatura japonesa (i asiàtica) que ens arriba a casa nostra.

Tina Vallès nomina Albert Nolla per la traducció del títol Una qüestió personal, de Kenzaburo Oe, publicat per Edicions de 1984

Perquè li agraeixo enormement haver pogut llegir aquest llibre sense distreure’m, sense aturar-me ni un moment per culpa d’algun grinyol o error de traducció. És un llibre intens, dens, dels que no és que deixin petja sinó que et transformen una mica a mesura que els llegeixes, així que calia que la traducció no «molestés», que la veu d’un dels personatges més autèntics que he «conegut» mai en paper (real, contradictori, extremament humà), en Bird, ens arribés sense interferències, i Nolla ho fa possible.

Anna Maria Villalonga nomina la traductora Anna Cortils per la traducció de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal, publicada per l’Editorial Alrevés dins la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat.

És una traducció molt curosa d’una novel·la que presenta força dificultats estilístiques i estructurals. Cortils ha resolt la papereta amb creativitat i respecte, recuperant mots del passat sense allunyar-se de la llengua actual, en un equilibri lingüístic que mereix una reverència.

Anna Jaques nomina Marta Pera per la traducció de Terra de caimans, de Karen Russell, editada per Edicions del Periscopi.

La proposo perquè aconsegueix transportar al català una escriptura lírica i profunda, difícil, plena de simbolisme i de llum, amb un vocabulari propi i personal, on no dubta en crear paraules noves per donar significats nous i amplis. Fer de la nostra llengua una de més rica vol dir aprendre a llegir traduccions com aquesta: Un català ric i actual, on uns suposats indis de Florida ens parlen del seu entorn, amb una fauna i una flora molt concretes, però en la que, fent-ho, ens parlen de l’ànima humana, no era una tasca gens fàcil. Com deia Vicenç Pagès a la revista L’avenç, és una mostra de saviesa narrativa, i en català la traducció fa honor a un text que em va impressionar. Crec, doncs, que és una candidata més que válida per a optar al premi Núvol de Traducció.

Sebastià Bennasar nomina Pau Vidal per la traducció de Pluja negra de Flavio Soriga, publicat per Al revés (Col·lecció crims.cat).

En primer lloc cal dir que cada traducció de Pau Vidal en el món del gènere negre és un gran encert. Ho demostra amb Camilleri i els usos dialectals i en aquesta ocasió la cosa és més complicada perquè ha agafat l’obra de Soriga, que és Sard i que, per tant, usa alguna frase del dialecte sard de l’italià i algunes paraules directament en llengua sarda, fet que complica la tasca del traductor. Però a més a més Soriga fa un us absolutament lliure de la puntuació i de la sintaxi que frega la poesia negra i Vidal ha fet mans i mànigues per respectar-la i per aconseguir que l’editorial també l’acabi acceptant, com explica la seva nota a la traducció. I tot per oferir-nos una novel·la negra excepcional, completament allunyada del main-stream i de les poètiques nòrdiques i anglosaxones que se’ns volen important, on la versió traduïda és impecable.

Víctor Obiols nomina Mercè Guitart per la traducció de M’agradaria, d’Amanda Mikhalopulu, publicat er Raig Verd.

Perquè el llibre és bo en català, i això vol dir que deu ser bo en grec. La traductora ha sintonitzat perfectament amb l’autora, per la raó que sigui. No he pogut consultar l’original, i el meu grec modern és prim com orella de gat, però em fa tota la cara que la feina de traducció és esplèndida.

Mercè Ubach nomina Laia Font per la traducció de The Headhunters de Jo Nesbo

També podria haver dit “El redemptor”, del mateix autor. Laia Font resumeix les millors qualitats del bon traductor: fidelitat i discreció (i cap afany de protagonisme) amb l’únic límit de la versemblança en la llengua d’arribada. En aquest cas, té el mèrit de traduir de l’anglès però comparant la traducció amb les versions francesa i italiana (i amb la noruega fins on pot). Els correctors es barallen per corregir les seves traduccions: cobren només per llegir. De quants traductors es pot dir el mateix?

Dolors Udina nomina Ramon Monton per la traducció de Llop entre llops de Hans Fallada (Edicions 1984).

Em semblen notables els recursos que exhibeix el traductor a l’hora de reescriure en català aquesta història ambientada al Berlín de després de la Primera Guerra Mundial. Gràcies a Monton (i a 1984), podem gaudir (en tot el sentit de la paraula) de la lectura d’aquesta novel·la i de les dues anteriors, extraordinàries, de Hans Fallada: Sol a Berlín i Ara què, homenet? Tres obres molt recomanables que ja formen part de la literatura catalana.

Enric Gomà, escriptor, nomina Joan-Lluís Lluís per la traducció de Notícies de tres ratlles, de Félix Fénéon, publicat a L’Avenç.

Perquè Lluís (el cognom, no es pensin que m’agafo confiances) ha reproduït esplèndidament l’estil telegramàtic i sincopat de Fénéon, especialíssim, únic. Molt semblant a traduir tankes, en què te la jugues a cada paraula. I la ironia, la poesia i l’escepticisme amarg de Fénéon sobre la condició humana ens arriben intactes.

Jordi S. Guzman i Conesa nomina Mar Albacar per la traducció de Cançó de gel i de foc 5: Dansa amb dracs, de George R.R. Martin, publicat per Alfaguara.

La nominació és per la tasca ingent de vocabulari (no individual; vegeu la resta de traductores dels altres llibres de la saga), per la capacitat d’introduir-se al complex món imaginat per Martin i, també, per l’habilitat de passar despercebuda en les diferents traduccions en les que des de fa uns anys l’he poguda trobar o seguir. Si voleu, no es tracta d’una gran obra literària (el pejouratiu de “bestseller” pesa en segons quins àmbits, encara que si és un super-vendes bé que deu ser per alguna cosa…), però als que agradi Tolkien s’ho passaran molt bé en aquest univers que va més enllà del mestre!

Pilar Beltran, editora d’Edicions 62, nomina Francesc Rovira per la traducció d’El dimoni a cada pas, de Donald Day Pollock, publicat per Empúries.

Donald Ray Pollock té una de les trajectòries emergents més sòlides dels EUA. Nomino la traducció per la seva capacitat de reproduir amb fidelitat el món despietat, obsessiu i tortuós de la novel·la sense forçar gens la llengua. Magnifica la capacitat del traductor per reproduir uns ambients descarnats amb naturalitat i amb una llengua ben actual.

Josefina Caball nomina Dolors Udina per la traducció del títol Home invisible, de Ralph Ellison, publicat per Quaderns Crema.

Perquè és una obra cabdal de la literatura nord-americana afroamericana, publicada el 1952. Jo la vaig llegir fa bastants anys i vaig percebre-hi una gran complexitat estilística i lingüística. Ara, llegir-la en la versió catalana ha estat veritablement un plaer, perquè Dolors Udina ha sabut salvar les dificultats amb molta naturalitat.

Enric Segur nomina Arnau Pons per la traducció de De llindar en llindar, de Paul Celan, publicat per labreu edicions.

Després d’esperar-la tant de temps, per fi tenim a l’abast la traducció completa d’aquest llibre de Celan, i a més sembla que Arnau Pons té la intenció d’anar-los traduint i publicant tots d’un en un. La feina de Pons és excel·lent, magnífica, perquè no és cap secret que Paul Celan és un autor difícil, que vol i necessita moltes hores de dedicació no només per traslladar els seus versos d’una llengua a una altra, sinó també per interpretar-los de la manera més acurada possible. En aquest sentit, les notes al final del volum són una pura meravella, «concebudes perquè el lector pugui fer el camí del desxiframent».

Marc Romera, poeta i editor de Labreu, nomina Josefina Caball, per la traducció de La poesia del pensament, de George Steiner, publicat per Arcàdia.

L’assaig de George Steiner, com la majoria dels seus llibres, és una eina que esdevé imprescindible per comprendre i abastar la història i la importància del pensament, de la filosofia, de l’estètica i del llenguatge, tot analitzat sota la premissa d’una tesi apassionant en què tota forma d’expressió intel·lectual queda supeditada a un determinat ús del llenguatge amb intenció estètica que la configura, i és precisament l’excel·lència del llenguatge utilitzat en la traducció de Josefina Caball el que dóna coherència a aquesta tesi, que sembla, realment, escrita directament en la nostra llengua.

Josep Pelfort, traductor i corrector, nomina Josep Alemany, per la traducció de Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti, de John Dos Passos, publicat per Adesiara Editorial

Josep Alemany és un traductor veterà i expert, que ens ofereix, en aquesta obra fins ara inèdita de Dos Passos, no només un text polit i impecable, sinó també amarat de tota l’energia literària amb què Dos Passos va escriure aquesta obra de combat en defensa dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Hi utilitza la tècnica del muntatge i del collage: combina el reportatge històric, el debat d’idees, la narració… Alemany, a més, s’ha documentat a fons i, a banda d’un pròleg incisiu i actual, inclou gairebé una trentena de notes explicatives. Un llibre breu (no arriba a les dues-centes pàgines), que es llegeix amb autèntic plaer, i que, al final, destaca com un poderós contraplà de la història nord-americana i europea.

Roger Vilà Padró nomina Miquel Casacuberta per la traducció d’Els papers pòstums del club Pickwick, de Charles Dickens, publicat per A Contravent i Traduccions Inèdites

Un dels aspectes en què hi ha consens en l’àmbit de la traducció és que cada generació hauria de poder gaudir d’una nova traducció de les grans obres de la literatura universal. Bé, no sé si la llengua catalana es pot permetre una nova traducció per a cada generació, però tampoc pot ser que només puguem llegir aquestes obres per mitjà de traduccions que tenen vuintanta anys, encara que el traductor es digui Josep Carner. Doncs bé, al meu parer, Miquel Casacuberta ha resolt magníficament el repte d’encarar-se a una nova traducció de Pickwick. La seva versió és molt fluida i llegidora, i permet gaudir d’un dels Dickens més extraordinaris. Un llibre que recomano absolutament.

Antoni Clapés nomina Dolors Udina per la traducció del títol Home invisible, de Ralph Ellison (Quaderns Crema)

Es tracta d’una excel·lent novel·la, d’una gran importància històrica (és un dels primers llibres en què es planteja el conflicte racial als EUA des del punt de vista dels negres). National Book Award 1953. La traducció catalana assoleix un gran nivell i excel·lència, tenint en compte la complexitat que significava adaptar els diferents registres lingüístics que l’autor hi fa sortir. Lamentablement, aquest llibre va passar del tot despercebut.

 

Dolors Udina

 

Màrius Serra nomina Joaquim Sala-Sanahuja per la traducció del francès de Locus Solus de Raymond Roussel (Centre d’études Rayumond Roussel-Lleonard Muntaner, 2012).

Una obra absolutament sorprenent escrita a partir del procediment homofònic que Roussel revelà pòstumament. La traducció de Sala-Sanahuja esquiva l’encarcarament en apostar per una diferència clara entre procediment i text.

Matthew Tree, escriptor, nomina Pere Comellas per la traducció de Els lleopards de Kafka de Moacyr Scliar.

Es tracta d’una novel·la ben breu que descriu dos períodes ben diferents (la Praga de Kafka i el Porto Alegre dels anys 60), amb dos jocs de personatges ídem que fan servir, també, un ventall de registres diferents: informes policials, yiddisch col·loquial, brasiler contemporani… sense que en la versió catalana es perdi ni un bri de coherència estilística ni de credibilitat lingüística. (Ed. Raig Verd, 2012).

Núria Mirabet, traductora, premi Ciutat de Barcelona de Traducció 2012, nomina Albert Nolla i Dolors Udina per la traducció d’Ara i aquí de Paul Auster i J. M. Coetze (Ed. 62).

En una de les cartes del llibre (14 d’octubre 2009, p. 2107) J. M. Coetzee escriu sobre “l’estil tardà”: “En el cas de la literatura, l’estll tardà, per a mi, comença amb l’ideal d’una llengua senzilla, continguda, sense ornaments…” Crec que la llengua d’aquesta traducció és justament senzilla, continguda, àgil, moderna, normativa i  gens encarcarada.

Guillem Miralles, editor de  la revista Paper de vidre, nomina Ferran Ràfols Gesa, per la traducció de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, editat per Raig Verd.

Proposo aquesta obra perquè no era gens fàcil encara una traducció d’un text en què no hi ha cap punt i a part, i en què el narrador ens va subministrant informació sobre el que li diu en Jack Toledano, sense que hi aparegui cap diàleg. Malgrat la dificultat formal de la traducció del text, la lectura es fa fluïda fins al punt de deixar-te emportar pel text i precisament pel fet que no hi constin capítols, se’t faci difícil aturar-te. D’altra banda, es tracta d’un català viu i actual, sense arcaismes ni solucions que el lector percebi com a estranyes o artificials.

Maria Llopis Freixas nomina Ferran Ràfols Gesa per la traducció del llibre Dins d’una campana de vidre, d’Anaïs Nin, publicat per Labreu edicions.

Penso que Ràfols ha sabut captar perfectament el rerefons màgic i misteriós que hi ha en la manera d’escriure d’Anaïs Nin, cosa gens fàcil! Es manté sempre el to poètic i alhora punyent de l’escriptora.

Marina Espasa, escriptora, autora de La dona que es va perdre (Empúries, 2012) nomina Ferran Ràfols Gesa per la traducció del llibre Dins d’una campana de vidre, d’Anaïs Nin, publicat per Labreu edicions.

Podria dir que l’ús del llenguatge de la Nin és molt i molt especial, personal i intransferible, i que això afegia encara més dificultat al repte de la traducció. Mai podrem dir que llegim directament la Nin, si estem llegint en català, però segur que ens hi acostem moltíssim.

 

Albert Nolla

 

Yannick Garcia, traductor i escriptor, nomina Albert Nolla per la traducció del japonès del títol Una qüestió personal, de Kenzaburo Oe, publicat per Edicions de 1984

Qualsevol traducció de l’Albert Nolla mereix el qualificatiu d’obra d’art, i la d’aquesta obra també: amb una transparència sublim ens ajuda a endinsar-nos en les peripècies del protagonista, ens fa patir amb ell, renegar amb ell, gaudir de petites finestres d’esperança amb ell, en aquesta cursa de velocitat que és aquesta novel·la: el naixement d’un fill amb un trastorn mental i la reticència a l’hora d’acceptar-ho. Albert Nolla té la riquesa lingüística i la flaire d’escriptor necessaris per traslladar la història recreant-la, per fer-nos veure el text que Oe va estar a punt d’escriure en català mentre l’escrivia en japonès. Si no, no s’entén que no grinyoli per enlloc. Segur que, de fet, Oe el va escriure així primer i després va mirar de reproduir-lo en japonès. Aquesta traducció és fruit de la clarividència. Que tinguem molts anys de Nolla.

Míriam Rovira nomina Josep Maria Pinto, per la traducció d’Un amor de Swann, de Marcel Proust, publicada per Viena Edicions.

M’ha encantat perquè crec que ha sabut transmetre a la perfecció en català la prosa poètica de Proust, les seves llarguíssimes i detalladíssimes descripcions, i ha sabut submergir el lector en el món impressionista de Proust d’una manera exquisida. Jo vaig llegir “À la recherche du temps perdu” fa molts anys en francès i ara, en català, l’he gaudit tant… o més! Crec que ha assolit amb matrícula d’honor l’objectiu de tota traducció: que el lector s’oblidi que allò estava escrit en una altra llengua i en gaudeixi com si fos original.

 

Aquí podeu llegir els articles publicats fins ara a Núvol arran del debat sobre traducció.

Laura Huerga. A favor del traductor

Josep Maria Fulquet. A favor del traductor, sí, però.

Bernat Puigtobella. De traïdors a traïts

Joan Todó. De traductors i traduccions

Pau Vidal. Contra la inèrcia

Marta Hernández Pibernat.No diré noms

Xavier Serrahima. Una traducció notable

Xavier Dilla. El sentit de la llengua

Ernest Riera. Traduir en una llengua viva però correcta

Ignasi Moreta. I la traducció d’assaig?

Xavier Farré. De llengües i traduccions

Víctor Obiols, Traduir ha de ser fruir

Dia Internacional del Traductor. Sumari general

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Iniciativa fantàstica! (ep! massa estusiasme)
    Iniciativa brillant! (massa enlluernadora)
    Iniciativa emocionant ? intel.ligent?
    Iniciativa que farà llegir… abans de votar.
    Bravo!

  2. Molt bona iniciativa. Per completar-la, jo crec que també caldria afegir, a més de la traducció que mos ha agradat, una que no mos haja agradat (explicant també per què), i que eixa restara mig vot (o sumara mig vot negatiu).

  3. I un antiPremi per a la pitjor traducció que trobem, com ho veuríeu? Perquè en sortirien unes quantes…

  4. Bernat, de cara a properes edicions d’aquest premi, caldrà afinar més en les regles: això de “Els editors poden nominar traduccions d’altres segells” es veu que no impedeix que una editora de 62 voti una traducció d’Empúries, que és del mateix grup i comparteix seu. Trobo que no és gaire elegant.

  5. Retroenllaç: L’enllaç de la setmana: 18-6-13 | Per a lectura i decoració