Posem-nos-ho difícil

22.11.2017

Hi ha art que ens obliga a ser actius. El filòsof Jacques Rancière tracta el tema en la seva obra L’espectador emancipat (2009). En el món ple de píxels en què vivim, el filòsof francès reivindica el poder de les imatges. Buscant noves maneres d’entendre-les, trasllada gran part de la responsabilitat a l’espectador. Pensàveu que tenir sempre una pantalla davant dels ulls us sortiria gratis?

El dilema del fotoperiodisme: ensenyar imatges crues fa que ens acostumem a veure-les i ens tornem insensibles a l’horror? En els discursos que critiquen la societat actual –per exemple, Debord a La societat de l’espectacle (1967)-, es diu que les imatges no tenen poder perquè neixen de la mateixa societat podrida. Així doncs, qualsevol art reivindicatiu deixa de tenir sentit, ja que és hipòcrita criticar la realitat amb i des de la realitat.

Per Rancière, la solució és aconseguir que tant la imatge com l’espectador siguin actius. És a dir, qualsevol persona ha de poder discernir per ella mateixa entre una imatge que val la pena mirar i una que no. Això implica crear una societat pensant i crítica des de la base. El rol de l’artista és reptar el seu públic –amb els materials, amb les formes de presentació- i exigir-li una actitud activa. Esforça’t per veure’m, esforça’t per entendre’m. Es crearia aleshores el que el pensador anomena l’espectador emancipat.

Per escenificar tot això, Rancière pren d’exemple l’obra Real Pictures d’Alfredo Jaar. No us l’explicaré: si voleu saber-ne més podeu anar al Dart, el primer festival de cine documental dedicat a l’art contemporani, que es fa del 30 de novembre al 3 de desembre a Barcelona i que projecta el documental Alfredo Jaar: el lamento de las imágenes. Val la pena.

Segueixo, i aquesta reflexió de Rancière és important. La crítica a la societat de l’espectacle espera que funcionem seguint l’esquema següent: (1) L’espectador mira una imatge intolerable, (2) L’espectador pren consciència de la injustícia de la imatge, (3) L’espectador surt al carrer i es revolta. Però la realitat és que això no passa, i que en comptes de discutir per què aquest esquema no és efectiu, la crítica ha preferit atacar els espectadors i titllar-los de passius. A més, s’ha perdut la confiança en la capacitat política de les imatges.

Rancière intenta mirar-se aquesta discussió des d’un nou punt de vista, al·legant que el resultat de l’art polític no ha de ser la indignació ni l’acció directa d’uns pocs, sinó la conscienciació crítica de molts i el despertar d’una curiositat que anima a voler saber més, llegir més, aprendre més, i crear una societat més competent en general. Així doncs, davant d’un món en què tot se’ns presenta davant dels ulls de manera fàcil, farem bé de posar reptes als espectadors: com a artistes, com a productors, com a periodistes, com a professors, com a pares. Posem-nos-ho difícil.