Posem-ho a taula però no en una secció a part

19.10.2018

La poesia “Mutació” de Lanah Shaï diu que “el vostre dogmatisme l’exclou de ser jo”. Reivindica la llibertat “d’elegir la natura contra la cultura establerta” i la identitat més enllà del que la religió i “el Déu prepotent” imposen en el cos biològic. Shaï mostra una presonera angoixada que viu moments de desesperació en un exercici per reconèixer el cos en desconstrucció. Aquest és un dels videoart inclòs a l’exposició “Transicions. Hormones en la cruïlla de l’art i la ciència” que acull el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Un lloc d’escolta ciutadana.

Fotograma de la poesia i videoart “Mutació” de Lanah Shaï ©CCCB

A ningú no li agrada que el titllin diferent o ser tractat a banda; com un problema. Com si fos un extraterrestre vingut d’un altre planeta. Per crear un espai de debat que no coerceixi cap opinió no esperada, el CCCB, juntament amb l’exposició, ha articulat un cicle de debats que ens aproximen a la transsexualitat des de diferents aproximacions.

Havent vist que el llenguatge convencional no descriu la realitat, el subjecte pateix la crisi de Lord Chandos -qui va deixar de confiar amb les paraules- en el naixement de la cultura contemporània i en ple gir lingüístic. Ens adonem que usem paraules que no ens serveixen i que ens “enganyen”. Miquel Missé, un dels dos ponents de la sessió titulada  “Desordenar el gènere: identitat, cossos, medicina i hormones“, demana que l’educació i la societat ho aprengui: no només existeixen dos gèneres.

El 8 d’octubre, Miquel Missé, sociòleg i activista trans, i Sam Fernández, biòloga, investigadora sobre intersexualitat i activista implicada amb el col·lectiu TLGBQI, van dialogar seguint el fil de materials audiovisuals que havien recollit, sense haver-los compartit a priori ni discutit conjuntament. Cap dels dos sabia les respostes de l’altre; la conversa fou un experiment i una correspondència entre dues persones que mostren empatia i que se respecten. Així, articularen la conversa i estructuraren els eixos temàtics del diàleg. Missé i Fernández van parlar de les hormones i els efectes que produeixen -la testosterona en especial- sobre els debats personals i polítics i l’imaginari de la ciència pel que fa a la transsexualitat. I també quin sentit hi donem en l’àmbit personal i col·lectiu.

 

Quin rol hi juga l’educació?

L’exposició és art però als diàlegs no els segresta la ciència. La primera peça audiovisual que qüestiona Missé correspon a un fragment del programa 30 minuts en el qual la doctora que hi surt explica que la transsexualitat “és possible que provingui d’un origen biològic que s’estableix durant la vida fetal però que, de tota manera, no se sap que sempre es degui a la mateixa causa”. Explica que, com si fos una anomalia hormonal en el primer trimestre de la gestació, als transsexuals se’ls atribueix un gènere diferent al cervell i al cos.

Durant la infància, s’exigeix a l’escola que sigui un lloc inclusiu, de creixement personal i pensament obert. D’aquesta manera la transsexualitat– tot i que no hauria de distingir-se amb una etiqueta- no es percebria com una nova realitat intrusiva. La mare de David, un dels casos que mostra el documental, diu que és “una paraula lletja, però que així ens han educat”. La mare, en saber-ho, confessa que “en saber-ho se sentia una analfabeta en aquest món”. En canvi, el seu fill de 6 anys ho veia clar, desprès de prejudicis i sense intoxicar-se socialment. De ment lliure.

 

La ciència i el malestar

Fernández explicava que venim d’unes teories que col·loquen el gènere en entitats biològiques, en teories neurocientífiques en les quals el cervell realitza un paper dominant i que “prenen la dicotomia sexual en forma de binarisme”. Aleshores “els gens determinen l’actuació del cervell sobre com el cos s’acabarà adaptant a les normes culturals”.

Projecten la segona imatge. És una fotografia de la testosterona. S’hi veu l’hormona representada des de la composició química i per imatges que s’associen a estereotips socials masculinitzats que aquesta “promet”. Missé apunta que hi ha poc interès a estudiar l’efecte de la testosterona en les noies al laboratori: “administren medicaments sense reflexió i tu ho acceptes compassivament perquè et fan sentir que estàs usurpant una masculinitat que no et pertany”.

Missé i Fernández reconeixen que “s’ha avançat i s’han guanyat drets; canvis impensables fa 10 anys”. Abans se n’ocupava la unitat de trastorns de la identitat de gènere, unitats rígides amb discursos violents que monopolitzava el tractament: “hem passat de considerar-ho una malaltia o una disfunció a voler tombar el binarisme”. Fernández apunta que s’ha democratitzat l’accés, però aquest fet no eximeix que no s’apliquin polítiques per garantir tots els drets: “s’han consolidat drets tan bàsics que costa veure i analitzar les pèrdues. Ara pots canviar-te el nom, però el canvi de sexe encara està en mans dels metges”.

Observant “l’agulla i la larinx”, videoart de Marianna Simnett, de l’exposició. ©Meritxell Farreny

Com convivim tots plegats?

Espais com el CCCB permeten que ens “reapropiem de la paraula”. Missé reclama un llenguatge que ens serveixi en l’imaginari actual. Que repensem el binarisme no només pel que fa al gènere, sinó de forma transversal fomentant sinergies i a partir de punts de contacte entre visions polítiques, com va succeir amb el 15M: “necessitem comptar amb aliances feministes i amb els activistes que tenien un discurs i que han desaparegut i associar-nos”. El canvi s’ha de fer a partir de polítiques que en donin visibilitat; no mitjançant tallers puntuals per a grups especials. La crida involucra a tota la societat.

Sam ho explica molt bé a través de la pugna entre la perspectiva constructivista (la cultura) i la biològica (la natura). S’ha de decidir col·lectivament quin discurs fa la biologia sobre el cos i veure que el gènere no ocupa cap lloc: no situar-lo al cervell perquè s’efectua un desplaçament dins el circuit de la biologia i només es parla dins els límits de la biomedicina. I la ciència domina i acapara l’atenció de nou. Hem de plantejar altres territoris de diàleg i transitar entre els dos espais per evitar desplaçar la frontera sempre incorporant la vivència de la família i tenint un punt de confluència entre aquesta i els metges.

Tal com exposen, l’error és abordar-ho com un problema i posar-li una etiqueta: “no pots dir transsexual a algú; ho ha de veure per si mateix”, diu Missé. D’aquesta manera, s’acaba amb el malestar i amb l’estigma.

Com el trànsit que de moment no acaba, la conversa va iniciar camins i en va trobar d’altres sempre acompanyant els presents en els seus dubtes i fent saber a la persona que pot explorar sense haver de sobreviure en un marc hostil que l’oprimeix.

L’exposició de les 14 peces audiovisuals es podrà visitar fins al 28 d’octubre. Cadascuna d’aquestes -fetes en diferentes tècniques i formats- aporta una visió personal sobre el canvis i efectes que provoca l’ús de les hormones i les emocions que desencadena. Podeu llegir la crònica que Rita Roig ha fet de la darrera sessió d’aquest cicle, protagonitzada per Paul B. Preciado i Eloy Fernández