Porta Ferrada i el ‘Veloso Social Club’

31.07.2018

Figura d’indiscutible renom mundial, el brasiler Caetano Veloso i els seus fills van proporcionar, el 28 de juliol a Sant Feliu de Guíxols en el marc del Festival Porta Ferrada, una memorable nit en família sota la lluna plena, d’aquelles que deixen ganes de repetir.

Caetano Veloso i els seus fills a Porta Ferrada|Foto: Anna Otero

Caetano Veloso i els seus fills a Porta Ferrada|Foto: Anna Otero

Si encara va a temps, Wim Wenders hauria de considerar realitzar un documental sobre Ofertório, títol del disc i de la gira que Caetano Veloso està portant a tots els racons del món amb l’aportació dels seus tres fills: Moreno (1972), Zeca (1992) i Tom (1997). Hi ha, òbviament, material musical per a una pel·lícula a l’estil de Buena Vista Social Club (1998), com el quartet dels Veloso, també hàbils comunicadors, va deixar ben patent a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols. I també li trobem fil argumental: no és gaire habitual que un artista consagrat s’ajunti amb els seus descendents per a un projecte d’aquesta tessitura. A part de congregar la família, la veritat és que la gesta també serveix per llençar internacionalment els tres joves.

Siguem clars: la majoria va venir per escoltar i veure en directe el mestre, el patriarca. Brasil és una potencia internacional, no només de futbol, també a nivell musical, i Caetano és el referent incontestable -i unànime- dels últims 40 anys, o sigui, de la generació ‘tropicalista’, post-Bossa Nova. Als 75 anys d’edat, exhibeix excel·lent forma física i vocal: manté la compassada mètrica sil·làbica amb aquella veu profunda, que acarona i acordona com d’un déu d’una mitologia arcana – tot i que es va confessar… ‘aconfessional’. O per això mateix – que la música pot perfectament ser una experiència transcendental en si mateixa.

A més si els elements contribueixen: la lluna plena anava pujant sobre la platea, i la il·luminació canviant recordava a vegades l’eclipsi ‘roig’ de la nit anterior, altres deixava intuir els colors de la bandera ‘canarinha’. Caetano i els seus intercanviaven posicions i instruments, oscil·lant pendolarment entre registres més tradicionals i altres cobejament més autorals, com s’espera dels grans músics. Sorprenia en particular el timbre de Zeca (José Carlos), molt ensinistrat en els falsets, els aprimorats solos de guitarra de Tom o les habilitats de Moreno en les percussions, usant instruments peculiars, com ara utensilis de cuina.

Pel final, unes passes de samba, que els músics també van poder ballar… – un talent que podien haver explorat més, ja que galvanitzava bastant el públic, que no va deixar de celebrar cançons delicades i irrenunciables com ‘Leãozinho’, ‘Oração ao Tempo’, ‘Força Estranha’ o la curiosa incursió electrònica de ‘Alexandrino’, amb les seves lletres sempre tant líriques, sucoses i penetrants. La darrera, per efectes de sublimació, va ser ‘A Luz de Tieta’ – aquella que fa uns anys generava certa perplexitat als oïdors espanyols per la repetició del fonema ‘Eta’, que es refereix a una dona i no (òbviament) a la banda armada basca.

A lamentar, només algunes incòmodes ràfegues sonores de l’exterior, oriündes sobretot d’una fira d’atraccions situada no gaire lluny del recinte de l’Espai Port, i que potser l’organització hauria de procurar contenir en noves ocasions. De fet, el 56è Porta Ferrada continuarà fins a mitjans d’agost amb molts motius d’interès, com ara, Ara Malikian o James Rhodes. Esperem noves nits inspiradores.