Porcel i Umbral, grandiosos

1.03.2013

Baltasar Porcel (1937–2009) i Paco Umbral (1932–2007) tenen molts trets en comú: tots dos són autors de referència en les seves respectives tradicions literàries; pertanyen a una mateixa generació; van ser grans articulistes; la prosa d’un i l’altre és d’una gran potència lírica, barroca i sensual; tots dos van ser escriptors prolífics i personatges amb una gran projecció pública, sempre polèmics.

 

Baltasar Porcel

 

Podríem fins i tot afirmar que Baltasar Porcel és el Paco Umbral de la literatura catalana i al revés, és a dir, que Paco Umbral és el Baltasar Porcel de les lletres castellanes. Les diferències entre les obres d’un i l’altre les hem de buscar en les seves respectives tradicions literàries i culturals, perquè l’obra de Porcel no és sinó la quintaessenciació de la tradició mediterrània, mentre que l’obra d’Umbral és una de les màximes expressions de la tradició hispànica.

El barroquisme de Porcel, a diferència del barroquisme d’un autor tan profundament hispànic com Umbral, és un barroquisme de contorns ben definits, ben delimitats, lluminós, colorista, continu i vital. Per contra, el barroquisme d’Umbral és palpitant, obscur, brollador, discontinu, desesperat i visceral.

La seves proses, si bé són atapeïdes, torrencials, sensuals i líriques, tenen textures molt diferents. La prosa de Porcel, per més torrencial que sigui, sempre es desplega en la continuïtat històrica des les comunitats humanes, en la línia de la millor tradició mediterrània, la qual cosa li permet mostrar-se sempre d’una manera exuberant però mesurada, sense brusquedat ni esqueixaments.

En canvi, la força i torrencialitat de la prosa d’Umbral prové de la discontinuïtat característica de la tradició hispànica, atès que tal tradició no troba  ––ni busca–– la seva pròpia raó d’ésser en la continuïtat històrica, sinó en la crisi permanent, en un viure constantment crític, sempre vorejant l’abisme. Per això la prosa d’Umbral vessa tota ella, dispara a diferents direccions i, de sobte, es replega sobre si mateixa en un gest brusc, intens.

La sensualitat d’un i l’altre també és molt diferent. La prosa porceliana participa sempre d’una sensualitat radiant, concreta, lluminosa, vital, neta i, fins a un cert punt, etèria sense deixar de ser carnal. La prosa d’Umbral, en canvi, gasta sempre una sensualitat més matèrica, obscura, densa, desesperada, caòtica i enigmàtica, sense arribar a ser inquietant ni violenta.

La potència lírica d’un i l’altre també és molt diferent. Porcel és un líric vitalista, èpic, expansiu i voluminós; Umbral és un líric desesperançat, nihilista, introspectiu i visceral. El lirisme del primer mira sempre cap enfora, vol formar el món, vol modelar-lo; el lirisme del segon, en canvi, mira sempre cap endintre ––com una bèstia dins el cau, a l’expectativa––, recela del món i s’intensifica tot servint-se del defora.

En definitiva: Porcel i Umbral, representats privilegiats de les tradicions mediterrània i hispànica respectivament, dos grans lírics, dos grans autors, que faríem bé de (re)llegir-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris