Celebrant Monteverdi al Liceu

3.12.2017

Ja quan la direcció del Gran Teatre del Liceu va presentar la programació de la Temporada 2017/18 va fer la sensació que les dues funcions, en versió concert, de L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, estaven col·locades amb calçador. Tot i això, la presència d’alguns noms al repartiment i, sobretot, la direcció d’un especialista com Christophe Spinosi, liderant un conjunt de prestigi com l’Ensemble Matheus, semblaven garantir, a manca de l’element teatral, un alt nivell musical. Res més lluny de la realitat. Inesperadament, Spinosi i el seu conjunt van signar una versió que es pot qualificar de deficient de l’obra mestra del pare de l’òpera.

Spinosi i l'Ensemble Matheus|Foto: Monika Rittershaus

Òbviament, el motiu pel qual el Liceu ha programat aquestes funcions és la commemoració del 450è aniversari del naixement de Claudio Monteverdi, qui, amb el seu L’Orfeo (1607), va posar les bases d’allò que ara coneixem com a gènere operístic. Entre L’Orfeo i L’incoronazione di Poppea (1642), el compositor de Cremona escriu diverses òperes, avui perdudes gairebé en la seva totalitat, i veu com aquell experiment intel·lectual sorgit a la cort de Màntua esdevé un espectacle que omple teatres, construïts ad hoc, i en els quals el públic paga entrades per gaudir de l’espectacle. Tot aquest procés es produeix a una velocitat sorprenent, en menys de 25 anys.

Per tant, quan Monteverdi és un venerat compositor de 70 anys i és Maestro di Cappella de Sant Marc a Venècia, el càrrec musical més important del nord d’Itàlia, no té cap necessitat de sotmetre’s al judici del públic teatral ni a la competència de la generació posterior, liderada per Cavalli. Tot i això, escriu la Poppea i, posteriorment, Il ritorno d’Ulisse in Patria. I ho fa estimulat pel contacte amb l’Accademia degli incogniti, un grup d’intel·lectuals progressistes, lliurepensadors i anticontrareformistes, que van tenir un gran pes en la difusió de l’òpera els anys 30 i 40 del segle XVII. Un dels seus membres, Giovanni Francesco Busenello, és el responsable del text de la Poppea. Un llibret sensacional, de profund alè shakespearià basat, per primer cop en la història de l’òpera, en fets històrics: la relació malaltissa de l’emperador Neró amb Poppea i les tràgiques conseqüències que aquesta relació tindrà en la resta de personatges. Però el que més destaca del text és l’absència absoluta de discurs moralista, element que confereix a l’obra, a diferència de les seves coetànies, una modernitat extraordinària.

Aquest mosaic genial de personatges, situacions i passions desfermades, que va de la tragèdia a la comèdia amb una naturalitat colpidora, requereix, a nivell musical, d’una varietat de colors i ambients instrumentals absolutament absent en el plantejament de Spinosi i l’Ensemble Matheus. De la partitura original de la Poppea, de la que ens han arribat dues còpies amb versions diferenciades, només es conserva la base harmònica. Cap detall sobre la instrumentació. Això fa que, en el cas d’aquesta obra, la tasca del director musical sigui principalment la de prendre decisions sobre quin tractament instrumental considera idoni. En aquest sentit, Gardiner optava en la seva proposta discogràfica per la via austera de no afegir gairebé res, mentre que Harnoncourt, per prendre com a referent dues de les principals autoritats en la matèria, va plantejar un instrumentari opulent. Spinosi opta per la via del mig, en la línia de Jacobs, però el problema de la seva lectura, si més no al Liceu, és que va ser plana, avorrida, sense contrastos, amb un baix continu (que és el motor músico-dramàtic de l’obra) poc present i poc expressiu; uns ritornelli sense cap grapa i uns desajustaments sorprenents en un grup de petites dimensions que, en principi, està acostumat a tocar junt. Deixo al marge els problemes d’afinació permanents del vent i fins i tot dels violins o el total descontrol, a tots nivells, a l’arrencada de l’obra. Una decepció majúscula, tant pel que fa al conjunt com a la direcció, en una versió que va tenir aires de bolo desmotivat.

El repartiment va ser molt irregular. En el vessant positiu, dues grans interpretacions: Maite Beaumont va repetir la sensacional Ottavia de fa vuit anys. La mezzo confereix al personatge una dignitat i uns accents tràgics idonis, expressats amb una naturalitat, tant vocal com dramàtica, exemplar. Una Ottavia immillorable, com ho va ser el Seneca de Luigi di Donato, baix que desconeixia i que va esdevenir la sorpresa positiva de la nit. Una veu de baix pastosa i vellutada, emesa amb facilitat i sense forçar en cap moment. A més, té una claredat i una elegància en la dicció gens habitual. Es farà un fart de cantar aquest paper perquè pocs baixos estan o han estat a la seva alçada. Potser Ellero d’Artegna, amb Gardiner, és l’únic que li pot fer ombra.

Sabina Puértolas té, en principi, totes les condicions per fer una Poppea excel·lent. Posseeix la veu, l’estil i la seducció que requereix el personatge, però la seva aproximació va ser genèrica, superficial i poc variada en accents i colors, quelcom imperdonable en un personatge d’aquestes característiques. Cal dir, en el seu descàrrec, que va tenir un obstacle insalvable en la seva contra: el seu partenaire. El Nerone de David DQ Lee, contratenor coreà-canadenc, que va guanyar un premi al Concurs Viñas de fa uns anys i que va signar una de les actuacions més irritants, a tots els nivells, que recordo. Té un instrument de gran potencial que deforma permanentment mitjançant ganyotes vocals i cops de glotis. Però el pitjor va ser la seva actitud escènica, de vergonya aliena. Podem compartir i entendre una certa sobreactuació en un personatge com Nerone, però no es pot fer amb “teiatru” del dolent que no s’acceptaria ni al Círcol Catòlic de Gratallops (res en contra de Gratallops!). Pajares i Esteso en els seus pitjors moments, en comparació, eren un monument a la subtilesa. Quí el va aconsellar o assessorar per fer el que va fer, no ho sé. Però no és un bon amic. La seva actuació va ser un martiri permanent.

De la resta del cast destacar unes correctes Veronica Cangemi i Emili Rose Bry. Francisco Fernández Rueda assumia diversos rols, entre ells dos d’importants: la Nuttrice i Lucano. La seva veu i el seu estil estentori no semblen els més idonis per cap dels dos papers, com tampoc en el meravellós trio de la mort de Seneca, que va sonar absolutament desequilibrat. Tampoc remarcable l’Arnalta de Krystian Adam, qui va treure poc suc d’un paper que en té, i molt. Finalment l’Ottone de Filippo Mineccia va acusar el problema de la majoria de cantants que interpreten aquest rol tan important i tan ingrat alhora. L’escriptura està en una tonalitat i una franja vocal estranya i incòmoda que difícilment permet expressar tota la complexitat del personatge. És per aquest motiu que ha estat interpretat per tenors, barítons, castrati… En aquest cas, com és habitual darrerament, ho va fer un contratenor. Mineccia té una veu no gaire interessant, de molta menys qualitat que la del seu col·lega DQ Lee, però és un cantant honest i va oferir una actuació, si més no, correcta.