Pompeu Fabra, rigor matemàtic

8.09.2018

Que és l’Any Fabra ho hem sabut per terra, mar i aire. Ens ho han recordat amb actes commemoratius, exposicions, publicacions, espectacles… No ho critico: cal cultivar, ampliar l’escàs coneixement que es té sobre el Mestre, sobre la seva tasca. Tanta presència, tal desplegament, és a més la constatació d’un fet tan cru com digne: la llengua és, almenys, una pàtria (era, per exemple, l’única que reconeixia Juan Gelman). Una de totes les que es vulguin tenir. Alguns només reconeixen la pàtria lingüística; altres hi sumen la infantesa, els pares, la cultura o la terra que els ha acollit. El cas és que la llengua té un poder immens: resumeix el lloc que som, la identitat, la família. És un sistema de concentració sentimental perfecte.

El gramàtic als Campaments Fabra d’Alós d’Isil amb uns companys francesos. | © Ignasi Arnalot

Tot això ve a compte perquè continuem disposant de nous acostaments a Fabra. Ell és la clau que obre la porta al català que avui escrivim (o hauríem d’escriure, i parlar, incloent-hi els canvis de la Nova Gramàtica). Fabra és el planificador d’aquesta pàtria inexacta. Un dels últims exercicis de catequització sobre el gramàtic és l’exposició en curs que acull l’edifici de Can Serra, seu de la Diputació de BarcelonaPompeu Fabra. Una llengua completa és una mostra discreta, clàssica i mesuradament sumària que ajuda al visitant a crear i endreçar un mapa mental bàsic fabrià. Sempre alternant vida i llengua, entrecreuant-les amb tota la lògica. Josep Penya ha estat l’encarregat del guió i la redacció de l’exposició. Jordi Ginebra, comissari de l’Any Fabra, ha assumit l’assessorament.

L’exposició, que coincideix amb la celebració dels 150 anys del naixement del gramàtic i els 100 de la publicació de la Gramàtica Catalana, està conformada per set panells cúbics.

Inicialment, el visitant coneixerà les motivacions personals de Fabra per dedicar tota la vida a la codificació de la llengua. Es narren dues escenes domèstiques. Una és la troballa d’una llibreta de comptes del rebesavi matern. Amb la recuperació del bloc, un adolescent Fabra constata que la llengua catalana també s’escriu i, per tant, “permet redactar documents de la vida diària”. Fins aleshores, el Mestre hauria usat el català només a través de l’expressió oral. L’altre episodi és la redacció d’una carta als seus nebots. Comença en castellà (“Queridos, sobrinos…”), però Fabra atura l’escriptura: aquelles no són les paraules que el lliguen a la família, li és impossible expressar-se amb honestedat. Aquests dos moments són crucials per a empènyer a Fabra a la tasca ingent de fer possible una comunicació escrita en la llengua en què pensa i parla. Albira, a més, un desajust: el català viu de casa no es correspon amb la forma medieval (hereva dels Jocs Florals) que pren sobre el paper.

El camí primerenc de Fabra no tenia com a destí la gramàtica. La passió escolar per les matemàtiques el feien un futur enginyer industrial. Durant els estudis de la carrera, però, la balança dels interessos ja es decanta pel cantó de la llengua i de mica en mica, Fabra passarà més i més hores en biblioteques. Sovinteja, per exemple, la de l’Ateneu Barcelonès, on es lliura a la lectura de revistes estrangeres sobre filologia i gramàtica. Fabra acabarà adquirint coneixement de diverses llengües, en diferents graus de domini. Serà un expert solvent en grec i llatí, parlarà amb desimboltura l’anglès i el francès i es defensarà en alemany. Fins i tot, arribarà a tenir nocions de llengües escandinaves (amb Joaquim Casas i Carbó va traduir –del noruec– Espectres d’Henrik Ibsen). Tornant a la dèria matemàtica, aquesta l’ajudarà a tenir un sentit analític i científic de la llengua, fonamental quan la feina d’ordenació és descomunal.

El 1932 dirà: “Tant se val escriure un mot d’una manera com d’una altra. Allò que cal és que tothom l’escrigui de la mateixa manera”. La cita pot transmetre inflexibilitat, però el cert és que Fabra elabora una normativa pensant en tots els territoris de parla catalana. Té en compte les pronúncies i alça una llengua polimòrfica. La primera persona del singular és un dels exemples més clars. O les variants del possessiu. No és un Mestre coercitiu, tot i que treballa per un estàndard estable i compacte. La Gramàtica Catalana de 1918 (abans, el 1913, s’havien aprovat les Normes Ortogràfiques) és acceptada el 1932 a València (sota el nom de Normes de Castelló). Un any abans, el 1931, ho havien fet les Balears amb l’Ortografia mallorquina, comandada per Borja MollPrat de la RibaMacià i Companys seran respectivament els seus grans aliats, el recolzaran amb fermesa des de les institucions. El país persegueix un codi formal “funcional, modern, autònom”, “una veritable llengua nacional”. Una aspiració política, fins i tot, va detectar J. V. Foix: “Un dels més francs ­–i, per ventura, més paradoxals– elogis que mereixerà Pompeu Fabra serà precisament aquest: d’haver realitzat ‘una política’ sense moure’s del terreny literari”.

La tercera gran obra de Fabra serà el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), que incorpora més trets inclusius. Per exemple, una certa composicionalitat: aportacions de diferents dialectes que no siguin d’abast restringit, com és el cas de la paraula llumí, que prenem de l’alguerès. El lingüista Gabriel Biblioni subratlla també la descastellanització: “S’hi va dedicar amb entusiasme. […] Aspirava a tenir la llengua que hauria sorgit de l’evolució natural si aquesta llengua no hagués estat sotmesa durant alguns segles a la subordinació a una altra llengua”. Entre reforma i reforma, Fabra congregarà un grup obstinat de detractors: Narcís OllerÀngel Guimerà o Joan Maragall, que lamenta les limitacions que la normativa suposa per a la creació lliure de l’escriptor. El diccionari normatiu de Fabra (Diccionari Fabra) serà actualitzat el 1995.

Braçades de llengua. | Foto: Gabriel Casas.

Braçades de llengua

Cada panell de la mostra és acompanyat d’algun element gràfic que deixa respirar els textos. Fotografies de Fabra amb la seva inseparable pipa, del gramàtic nedant (era un esportista entusiasta, jugador habitual de tennis), o en una de les trobades dels Campaments Fabra (1927-1935), que es feien a Alós d’Isil. L’esport en grup servia, segons Fabra, per acostar la llengua a la gent, per calibrar quins canvis es podien assumir i quins no. L’excursionisme, per exemple, se’l prenia com un treball de camp lingüístic: aprofitava per recollir varietats dialectals.

L’exposició es completa amb un vídeo de l’acte commemoratiu que es va fer el passat febrer al Teatre Zorilla de Baladona (ciutat natal). Un homenatge en què va prendre a paraula l’actor Jordi Oriol per desplegar una enginyosa i hilarant revisió en forma d’abecedari que ho contemplava gairebé tot: “antagonista Alcover”, “barbeta blanca”, “ditxós diacrític”, “esdevenint emblema”… En fi, Fabra, i com va dir Gabriel Ferrater, “la corporeïtat objectiva de la nostra mirada”. Una mirada atenta per “entendre’l fins on ens sigui possible”. El poeta el va assumir amb propietat: “Si Fabra tenia o no bon gust, ni ho sospito, perquè no he llegit cap comentari seu ni sobre la moda ni sobre els poms de flors. L’única qualitat seva que m’importa és que era un lingüista competent i un gramàtic meravellosament hàbil: és a dir un científic, un home d’idees empíriques i no pas de preferències decoratives ni de voleiaments emotius”.