Història cultural del xafardeig

15.02.2018

Des del mite de la caverna, el projecte occidental s’entén com el triomf de la llum sobre la foscor: mostrar la veritat sota el sol del pensament perquè tothom la pugui veure ens hauria de fer bells, bons i lliures. Caldria preguntar-se, doncs, d’on surt la mala fama de la xafarderia, el xiuxiueig i la confidència. Que no són igualment veritat les veritats que es diuen en veu baixa? Què alimenta aquesta pulsió anti-il·lustrada del “T’ho explico, però no li diguis a ningú”? L’assagista Eloy Fernández Porta s’ho pregunta a En la confidencia. Tratado de la verdad musitada (Anagrama), un recorregut per la cara B del coneixement, des de la mitologia egípcia fins al revenge porn. Aquesta vegada, Fernández Porta afegeix un element autobiogràfic a l’erudició i la ironia marca de la casa: la història d’un confident habitual que ha perdut la capacitat per escoltar als altres, que no és cap altre que el mateix autor. El llibre es presenta dijous 1 de març a les 19.30h a La Calders presentat per Rafael Argullol.

Eloy Fernández Porta | Foto de Lisbeth Salas

Al principi hi havia la paraula. El que no ens expliquen és que va ser una paraula murmurada. Fernández Porta troba en un conte egipci la lògica de la confidencialitat que després recorrerà el seu llibre. La història fa així: Ra, el Déu Sol creador de totes les coses, l’ordre masculí, va ser mossegat un dia per una serp de la qual no coneixia l’origen. El verí s’estenia sense res a fer, fins que Isis, la deessa maga de l’inframón, el caos primordial femení, el va visitar i li va dir que podia elaborar un remei. Per fer-lo, però, necessitaria que Ra li confiés el seu nom secret, que ningú més coneixia. Malgrat que l’enigma era la gran debilitat del déu, Ra va cedir i Isis va poder preparar la cura. Li va ser fàcil perquè ella era, esclar, la que havia alliberat la serp i sabia on trobar-la. Però Isis no volia el nom per a ella, sinó que guardaria el secret per a Horus, el seu fill, que un dia acabaria destruint al déu pare i regnant sobre l’univers.

El comportament d’Isis és, segons Fernández Porta, el principi del fi de la divinitat. La deessa maga inventa la complicitat i amb ella taca els déus de la lògica humana. La clau del moviment d’Isis que sovint passa desapercebuda i que l’autor sap detectar és la dilació: “si hagués fet servir el poder per ella mateixa, s’hauria substituït un absolutisme per un altre”, però guardant la paraula per a després, Isis crea el desconeixement i els desequilibris de poder. Allà on els omnipotents dictaven, ara parlen, i el panteó es divideix entre els que saben el secret i els que no. On tot era llum, arriben clarobscurs. Més encara: la subversió crea la por a la ignorància i el gaudi del saber, dues debilitats massa mortals. El fons del relat és capital per a la teoria de Fernández Porta: la subjectivitat humana, allò que ens caracteritza a diferència dels déus que tot ho saben, és aquesta dinàmica de la tafaneria, del plaer i de la por que acompanyen el coneixement. Sense l’economia libidinosa de la confidencialitat, no seríem el que som. “Ara t’explicaré una cosa que t’ajudarà a dominar l’univers… i a sobre és boníssima: no te la perdis!”.

El mite apunta un altre eix de lectura que per a Fernández Porta resulta fonamental: Isis és la dona. “Els canals pels quals circula la informació confidencial funcionen de maneres diferents en virtut de la complicitat de gènere”, explica l’autor, quan observa com la lògica de la confidencialitat s’ha associat a un estigma femení que la devalua. El patriarcat mediàtic ha decidit quines informacions són secrets d’estat i quines són xafarderies sense importància que han de compartir-se des de la vergonya. Contra el poder que determina quines realitats es poden mostrar en públic i quines no, l’autor ens parla de les narratives emancipatòries, que sempre són “un trànsit de la vergonya a l’orgull”. El paradigma, sortir de l’armari i acabar a primera fila a la festa del gay pride.

En la confidencia ens ofereix un catàleg eclèctic d’aquesta lògica tan ignorada pel relat oficial. Ho fa a la manera de Fernández Porta, un autor -ejem, i il·lustre col·laborador de Núvol– que representa el zenit de l’assagisme postmodern al nostre país, capaç de saltar de la teologia cristiana a Blade Runner, passant pels còmics de prostitutes de Jaime Hernández, mentre il·lumina els exemples amb la psicoanàlisi junguiana o el marxisme de Louis Althusser. I al domini del castellà que el caracteritza, sempre amb un vocabulari precís, aquesta vegada s’hi suma l’oportunitat de desplegar el registre de la xafarderia, que obre un ventall de recursos humorístics imprescindibles per captar l’essència de la veritat mormolada -llegiu termes com corporéishons o verduléitor-. El resultat és un text exigent: Fernández Porta és una metralladora de saviesa que dona moltes coses per conegudes i que insinua molt més del que clarifica. Aquesta comunicació irònica, indirecta, s’escau amb l’objecte esmunyedís de l’assaig, però mereix un avís per a navegants: “Hi ha una lògica que pugui donar compte de tot? O potser no hi ha més que l’huracà de força sis de les confessions -pura energia-?”. La lectura convida més a la segona que a la primera.

La crònica de la tafaneria és la història d’una contrarevolució: el triomf d’Isis sobre Ra que permet l’adveniment de la humanitat desencadena la venjança dels poderosos que intentaran tornar a posar les coses al seu lloc. El capitalisme i la tecnologia són les dues -potser és la mateixa- armes de desubjectivació massiva que, segons Fernández Porta, haurien intentat expulsar la lògica del secret i convertir-nos a tots en objectes, en autòmats vigilats i predictibles. Aquest projecte arribaria al seu cim en el present digital i neoliberal, “sota l’ull omniscient dels déus corporatius, tota identitat està de nou sota control. Tota complicitat filmada”. Fernández Porta fa un elogi del trauma, de l’opacitat, del xafardeig que ens permet escapar a la cosificació a la qual ens sotmet el poder i, en definitiva, ens fa lliures. Un pensa en la República de Plató que, juntament amb el mite de la caverna, va inventar la mentida noble: per garantir l’ordre de la polis ideal, el filòsof suggeria explicar una història falsa a tots els ciutadans, un mite segons el qual cadascú estaria predestinat a ocupar un lloc en la jerarquia social en funció de la quantitat d’or, plata o bronze que els déus haurien posat a les seves venes en el naixement. Plató defensava que, si la gent cregués aquesta mentida, tothom acceptaria el rol que la seva naturalesa dicta i faria la societat més ordenada i governable. Després de llegir Fernández Porta, és inevitable imaginar com, en aquesta república autoritària, el rumor de la veritat s’aniria estenent com un miasma subversiu. No us ho creureu: resulta que el morbo i la tafaneria amaguen un poder emancipador… que fort!