Poetry? Coño!

13.12.2017

Aquesta podria batejar-se com la setmana Cărtărescu. Els frikis de la literatura ja ho tenim això: quan trobem alguna cosa que ens agrada la repetim i repetim i dins del petit ressò que tenim insistim i insistim i somriem entre nosaltres quan veiem que una altra persona ha patit la mateixa incontinència. Dilluns ens despertàvem amb l’article d’Isabel Sucunza a La Llança, Barcelona és molt petita i Cărtărescu és a la ciutat. I és que ostres, Cărtărescu era a la ciutat!

Durant tot el matí l’entrevistaven els mitjans i a la tarda la llibreria Calders s’omplia perquè tant l’escriptor Francesc Serés com les persones del públic li fessin preguntes. La cosa és que l’editorial Periscopi ha publicat el seu últim llibre en català i en trobareu articles arreu –res de falsa modèstia, a Núvol també el podeu llegir-. Per això mateix no dedicaré aquesta columna a parlar d’ell. En canvi, m’agradaria que agaféssiu el mòbil o la llibreta o qualsevol suport que tingueu a prop i apuntéssiu dos noms: Marin Sorescu i Nichita Stănescu.

Poetry? Coño!, exclamava un soldat americà al llibre La escritura o la vida de Jorge Semprún (Us queda espai a la llista de recomanacions? Bé, deixeu-hi escrita aquesta obra també). Primer de tot perdoneu, segurament hi ha més autors romanesos bons i traduïts, però aquests dos els ha publicat recentment l’editorial Lleonard Muntaner i serveixen per fer-nos la sacsejada inicial. No necessitem ser experts en res per ser-ne apassionats, i encara menys si estem parlant d’art.

Sorescu i Stănescu són els dos autors que em van fer entrar al món de la literatura romanesa i que van fer que no en vulgui sortir. “Crec que vaig emmalaltir de mort, / un dia, / quan vaig néixer”, deia el primer; “Digues, si un bon dia t’agafés / i et besés la planta del peu, / oi que després coixejaries una mica / per por de no xafar-me el bes?…”, escrivia el segon. I només són dos exemples de tot el que gaudireu.

Els escriptors romanesos ens enganyen. Ens fan material el que és eteri i eteri el que és material. Ens diuen ei, envieu a la merda els límits entre realitat i fantasia i ens parlen de la mort i de la vida com si les haguessin tingut a les mans, com si les haguessin pogut modificar al seu gust. Amb Sorescu, Stănescu i Cărtărescu, les paraules –immaterials- es poden partir per la meitat i crear espais físics dins seu, i les persones ens podem eixugar la cara -material- amb la mort. Si em feu cas i els llegiu, ja m’explicareu el què. Mentrestant: Literatura romanesa? Coño!

Respon a Mireia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. “Digues, si un bon dia t’agafés / i et besés la planta del peu, / oi que després coixejaries una mica / per por de no xafar-me el bes?…”
    Perdoneu-me, però a mi això em fa anar de recules a tota llet: és una “cursilada” d’un to tan tòpic que fa feredat.
    De tota manera, com és sabut, tants caps tants barrets.