Poetes terrícoles al Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès

3.07.2014

Desamor a dojo ( i els fils del record d’un passat idealitzat), visions d’un futur aterridor i el desig tacat d’interrogants van protagonitzar la vetllada poètica dels Juliols Joves al Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès. Hi recitaven Lluís Calvo, Meritxell Cucurella-Jorba, David Caño i Jordi Nopca, convidats per Edicions Terrícola.

El jardí romàntic de l'Ateneu Barcelonès | Foto: Mireia Vidal-Conte.

Cau la nit sobre un cel d’estiu tímid. Els finestrals dels edificis que envolten el Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès romanen tancats. Fa una fresca dolça, que amoroseix la calor dràstica de la jornada. Petits grupúsculs de gent s’atansen a les cadires que hi ha disposades al llarg del jardí -davant l’escenari on recitaran els poetes- mentre la gamma de verds de la vegetació els dóna la benvinguda. Es respira silenci. I expectació. L’Editorial Terrícola “amb seu fiscal a Granollers”, tal com recorda Bernat Dedéu -coordinador dels Juliols Joves de l’Ateneu Barcelonès- ha aterrat amb força i les seves propostes potents i necessàries estimulen l’ús de la matèria grisa. Enguany Terrícola és l’editorial convidada, que portarà poesia jove a l’Ateneu.
Esteve Plantada explica al públic que Edicions Terrícola va néixer fa dos anys de la mà d’un grup de persones -els poetes Laia Noguera, Joan Duran i el mateix Plantada- que a més d’estimar la poesia, estimen “el llibre com a objecte de culte i desig”. La col·lecció Llibres de l’Afrau que presenten, juntament amb les plaquettes, ofereix versos i “un pròleg extern, fet per un poeta, artista visual o músic. És una peça que acompanya la lectura dels versos i és la interpretació d’algú altre que els ha llegit”, diu Plantada.

Els arbres engalanats ho escolten tot en silenci, igual com el públic. La veu profunda de Lluís Calvo ens condueix cap al mig del bosc, dalt del cim: on habiten els animals depredadors, les pells que canvien de color per poder sobreviure, el perill latent i l’art del camuflatge, que dóna títol al poema. Animals ferits, delatats, que senten l’olor de la mort quan s’atansa. La fragància de l’adéu, les sentors de l’ahir, la tintura blava que solca l’espai. Llegeix més poemes de Llegat rebel, com ara “Cosmologia” que fa un dibuix d’allò efímer o permanent, en l’absència: “L’amor? Un curt trajecte. I enllà, pins i marfulls./ De tot aquest festí, què en restarà? Un joc:/ les restes exhumades de l’ànima i la ment,/ expandint, sense treva, la plenitud humana”.

L’amor vessa pel cos, el cos que és “la pantalla corba/ on projectem imatges que no entenem/ i potser no entendrem mai”, diu Meritxell Cucurella-Jorba, dalt de l’escenari. La transformació del cos, l’amor que genera carn nova, la vida inicial -al ventre-. La veu càlida i sensual del Dígraf del Desitx invoca -a través del poema- l’amor futur, l’amor-present, l’amor imaginari: “Tinc els ulls cremats/ de tant mirar-te./ No: de pensar-te./ Un temps.”

Els versos de David Caño irrompen amb força: “Era molt difícil eliminar totes les ombres,/ els clarobscurs,/ els angles morts,/ les zones fosques”. La nostàlgia de l’est, un record aigualit. “Més enllà del dolor./ A tocar del Dubte./ M’hi aturo./ T’hi veig./ Tota arrel. Tota estrangeria./ Tota record”. I gaudim amb una veu combativa i insurrecta, que fa voleiar versos feridors, que ens fan pensar, que demanen tota la nostra atenció.

Jordi Nopca dedica un poema a Rihanna, es fica a dins del iot de Roberto Benigni i retorna a “La ciutat de la justícia”, on vagareja pels racons de la infantesa, reconstrueix somnis i viatja entre deliris musicals, serenates melangioses i preguntes per fer. L’estranyesa del record, els “vestits cosits de mentides” i la metàfora del silenci: “les boques tancades són cremalleres de texans,/ una sardina blanca que s’engruna”.

La mitjanit ens sorprèn i el recital s’acaba. Quatre poetes parlen entre ells. El jardí ha quedat mut. Dos operaris pleguen i endrecen la il·luminació i les garlandes dels arbres.