Poesia elevada a l’infinit, a Sitges

4.07.2014

La Festa de la Poesia de Sitges va fer vibrar públic i poetes en la seva vuitena edició. Enguany el recital de cloenda va tenir lloc al Pati edifici Miramar -amb el blau de fons- i el dinar de poetes incloïa poesia visual -ideada per Angelina Salesas- petites escultures i treballs plàstics que ens feien arribar una selecció de versos de Pura Salceda, Odile Arqué, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Carles Miralles, Jaume Subirana i Joan Navarro. Durant el cap de setmana hi va haver temps, també, per a batukades, dinars i sopars de germanor i per a capturar o despullar -tal com va dir Jaume Subirana- les ànimes dels poetes, a través d’uns deliciosos vídeos de cinema mut amb l’inconfusible segell i música de Florenci Salesas.

Poetes i músics, al recital de cloenda de la Festa de Poesia a Sitges | Foto Carles Arola

L’infinit causa vertigen. Igual que la poesia. Daltabaixos emocionals que toquen la fibra, que ens fan sentir la vida pertot (reververant en cada porus). Perquè la poesia es mou entre la matèria subtil, la interpretació i els equilibris. En el camí que fan els funambulistes, dins del barret màgic del sentiment, que acarona el plor, bressola el dolor i de tant en tant fa saltar l’humor de la gola per seguir sobrevivint, amb algun petit batec d’eufòria. I sobre aquestes coordenades ens vam moure durant l’intens cap de setmana de la Festa poètica que Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran preparen a Sitges any rere any.

Un vertigen que és similar a la idea de pensar en el concepte d’infinit, el símbol que els ideòlegs de la Festa van escollir per similitud visual al número 8. Quan pensem en l’infinit se’ns eriça la pell. Potser ens vénen al cap els somriures de qui ja no habiten aquest món. (O que l’habiten només dins els records del nostre cap). Potser l’infinit vol dir això. Una idea que casa molt bé amb els versos de Joan Navarro, poeta d’Oliva, i la seva obsessió per la impermanència: “La paraula no és l’ésser, però és. El riu no parla, però té veu. La mar no és d’aigua, però ens renta. El discurs no és la imatge del cigne al mirall, és el mirall, la boira, el crit que s’ofega dins dels canyars, clapoteig d’auxili, una mà, un cos que esdevé barca, àpat de llambrígols, els ulls que ens guaiten rere cortinatges de brossa. És l’espai del truà, caixa de déu./Te n’has anat a la ciutat torrejada, la dels tendals als pòrtics, la que no coneix la mar, ni els vaixells, ni els molls./Te n’has anat i has deixat la ciutat buida de corsaris”.

El poeta Joan Navarro | Foto: Carles Arola.

Encara en estat d’hipnosi anem delectant-nos amb més versos. Antònia Vicens surt a l’escenari pausadament. És menuda i té la veu prima. Duu una camisa groga i recita els seus poemes de manera lenta, dosificant cada paraula, sense llegir-los, agermanant-se amb el vers i dient-lo de cap. Una poeta vinguda de l’illa de Mallorca, que va debutar en l’escriptura amb la narrativa però que arribada la maduresa “quan la vida li queia a trossos, va decidir que els versos eren el millor recipient per agafar-los”, introdueix Joan Duran. I Cèlia Sànchez-Mústich afegeix: “L’Antònia s’enfila a la poesia com una filla pròdiga que torna a casa, amb la particularitat de no haver-ne marxat mai”: “Acabes vinclant l’esquena davant la pàgina en blanc./ Si no escrius les paraules t’esclaten/ dins la boca/ t’inunden els pits/ les entranyes. Tu/ que cada dia obres les finestres perquè/ entri el desig. O com es digui matar/ la set d’estar en gràcia”.

Antònia Vicens, a l'edifici Miramar | Foto Carles Arola.

La brisa marina ens acarona. Les palmeres es retallen sobre el cel negre. Antoni Clapés s’atansa al micròfon i davalla fins a l’arrel de la memòria, el so del silenci, la captura de la llum fràgil. Recita el poema “Solitud” que va escriure un any després de la mort de Joan Vinyoli, a qui dedica el poema. La seva poesia ens acosta a la superfície d’un ganivet esmolat: radiografia la buidor, s’endinsa en soledats violetes: “camines a les palpentes   —   pel marge/travesses alzinars garrigues maresmes bladars/ una avinguda d’oms   —   un camí d’aire/ les fosques aigües de la memòria/ un silenci enfollit/ enllà de l’itinerari albires una clariana lluminosa   —   la casa de la llum/ creus haver arribat a l’indret d’on vas partir/ i com més t’hi atanses més sembla allunyar-se’t”. Són poemes de paisatges interiors, de fotografies dels grans interrogants humans: la incertesa, la fragilitat, els dubtes.

Antoni Clapés -emocionat- va recitar una selección dels seus poemes al pati de l'edifici Miramar | Foto: Carles Arola.

Elena Gadel, acompanyada a la meravellosa guitarra i bateria de Toni Pagès i Lluís Robisco, va dedicar a Clapés la cançó “Es fa llarga l’espera”. Una veu aflamencada, carregada de sensibilitat i lirisme musical va aconseguir emocionar el poeta de Sabadell i  l’auditori present.

Entre actuació i actuació, la clown Fanny Giraud en fa de les seves. Aporta el toc d’humor necessari a una vetllada carregada d’espiritualitat, tensió dramàtica i versos punyents. Giraud ens fa riure: imita la bogeria de l’escriptor quan troba la inspiració, remena dins dels calaixos dels poetes i hi troba diferents obsessions, emmirallaments i tendreses.

Odile Arqué conjuga versos d’un magnetisme potent, enigmàtic -a voltes duríssim- però sempre amb una mirada intrínseca i captivadora. S’excusa per l’amargor dels primers poemes que recita i diu “a mesura que avanci el recital, s’aniran endolcint”. Reflexiona sobre el joc de dir i no dir: “No dir res més/ per la por que s’aprimin les paraules./ Li toca a l’atzar/ meticulós/ teixir la perfecció d’aquest silenci./ O dels mesos, només.// Aprendre a escriure cada dia/ el mateix vers/ com si la sang no remuntés l’escorça”.

El clarinetista Salvador Oriola i la violinista Laura Nogueras van obsequiant amb diferents cançons el recital poètic. A Odile Arqué li dediquen “Una furtiva lacrima”, amb una interpretació enèrgica i apassionada.

Odile Arqué a l'Edifici Miramar | Foto Carles Arola.

El poeta Jaume Subirana -autor de diversos poemaris i el blog Flux- s’endinsa a l’altre món, el món dels mots, del mirall de l’altra vida: la vida paral·lela. Ens recita un poema de Robert Louis Stevenson, que ell va traduir al català i que reivindica el goig de la lectura. Subirana traspua amor per les paraules: la lectura, l’escriptura i la traducció. La seva veu poètica és malenconiosa i directa; la seva actuació respectuosa, amb un punt de nerviosisme juvenil, d’amant que espera l’amada. Ens submergeix a la peixera dels dies: “He ficat les dues mans/ a la peixera dels dies/ i l’aigua se m’esmunyia/ com si fos un animal,/ com el vi si l’aigualia,/ com la llengua de l’amant,/ com el nus que ningú tiba/ i la lletra d’aquell salm,/ com el nom que se m’oblida,/ com els jocs al pis de dalt,/ com un record quan el colles./ A la peixera dels dies/ he ficat dues mans buides,/ i n’he tret dues mans molles”.

Jaume Subirana al recital de cloenda de Sitges | Foto Carles Arola

La poesia de Pura Salceda és feta d’erotisme, però també de misteri; té un punt de ràbia silent, de serenitat per l’adéu covat amb el pas del temps; a voltes hi ha l’humor guaridor i molt sovint hi trobem la sensualitat de l’absència: “Mírame./ Non te movas./ Así,/ que te vexa ben./ Agora,/ axenolla a túa boca/ ata pronunciar o meu nome./ Esquece quen fuches./ A partir de hoxe,/ debes saber/ que só existes nos meus ollos“.

Marta Millà i Pura Salceda a la Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Carles Arola

Recita amb veu greu, pausada, imponent, els seus versos en gallec. Tots ens l’escoltem, embadalits. L’acompanya l’actriu Marta Millà que recita els poemes de Salceda traduïts al català: “Mira’m./ No et moguis./ Així,/ que et vegi bé./ Ara,/ agenolla la teva boca/ fins a pronunciar el meu nom./ Oblida qui ets./ A partir d’avui,/ has de saber/ que només existeixes en els meus ulls“. Elena Gadel li dedica a Pura Salceda la cançó “Al alba” de Luis Eduardo Aute, un regal sonor que ens acosta al zenit del plaer.

Elena Gadel acompanyada dels músics Toni Pagès i Lluís Robisco | Foto Arola

Carles Miralles és el setè poeta homenatjat. “Els seus versos ens acompanyen, encara que ell no hagi pogut ser-hi present, avui”, diu Cèlia Sànchez-Mústich. “Estem segurs que Carles Miralles es recuperarà aviat”, diu Joan Duran. Miralles, poeta barceloní, hel·lenista i catedràtic de filologia grega construeix una poesia propera, de veritats teixides amb la bellesa dels dies, de la lentitud i de la saviesa. La periodista sitgetana Anna Grimau i el poeta Jaume C. Pons Alorda van pujar a l’escenari per fer reververar els versos de Miralles.

Anna Grimau i Jaume C. Pons Alorda van recitar versos de Carles Miralles | Foto: Carles Arola

Quan érem joves,/ la mar era fora/ de nosaltres i els nostres cossos planxes/ de surf que rabents planaven endutes/ per les ones de l’encesa sang, altes“, recita Jaume C. Pons Alorda. El poema acaba amb un vers preciós: “No me n’he anat i tinc de tu nostàlgia“.

Laura Nogueras i Salvador Oriola | Foto: Carles Arola.

I com que la poesia és màgia i pot saltar endavant i endarrere en el temps i l’escriptura ens permet jugar a crear aquests artificis, narrarem aquesta crònica a la inversa: fent un flashback i del final del cap de setmana màgic, saltarem al principi.

Diversos sitgetans van donar la benvinguda als poetes | Foto: Carles Arola.

La plaça d’Eduard Maristany (la plaça de l’Estació) fou el lloc on es va portar a terme la rebuda iniciàtica. Cap dels poetes s’imaginava que serien benvinguts com si fossin Mr. Marshall, però és el que passa quan les sorpreses són el plat principal de cada esdeveniment. Amb banda musical inclosa, i sitgetans a balquena, tots i cadascuns dels integrants de la festa varen fer una ruta per Sitges, mentre pels balcons llençaven flors i versos i recitaven poemes d’homenatge als acabats d’arribar a una ciutat d’estiu i de tot l’any refulgent i fulgurant de poesia. Les actrius Imma Colomer i Marta Millà, amb diferents associacions, pubilles, nens i nenes de l’esplai de dansa del Casino Prado, la Banda Suburband del Retiro… Tots es varen involucrar per fer espectacles humans de proporcions mastodòntiques, una arribada que va culminar amb la presentació del Llibre de la Festa, a cura de Llibres de Terramar, i la intervenció del cor internacional Sitges Canta. A les 21 hores, i un cop tothom ja havia trobat el seu racó on dormir, els poetes i acompanyants es reunien dalt de tot del Claustre del Palau de Maricel per gaudir d’un petit pica pica abans de l’acte poètic primer de tots: el diàleg de música i poesia jove.

El músic Alessio Arena va actuar en el recital de poesia jove a Sitges | Foto: Carles Arola.

El músic italià Alessio Arena, políglota empedreït de veu subtil i íntima, acompanyat dels seus músics Toni Pagès, Vic Moliner, Núria Galvany i Adrià Plana, conjuntava les seves creacions sonores incloses en el seu primer disc Bestiario Familiari (diMusicainMusica, 2013) amb els versos de veus tan imprescindibles del nou panorama com les de Lucia Pietrelli, Hèctor Serra i Luna Miguel. Els cants d’Arena varen engendrar llàgrimes, tal és la seva potència, vessada amb simpatia i amb un amor incondicional cap a les paraules, que de la seva boca sortien en italià, castellà o català amb el mateix furor incontrolable. Un dels moments més emocionants va ser quan, com a introducció a la cançó “Jeroglíficos egipcios”, Alessio va explicar que la primera vegada que va veure el seu pare va ser a través de la televisió quan aquest cantava en un gran festival de música. El cantant tenia tres anys. I mai no va oblidar aquell moment. Amb aquest despullament es mostrava Alessio tota l’estona, sense barreres, volent que tothom s’acostés a ell d’esperit i carn a través dels seus furors cantats amb veu de papallona de sang, a mig camí de veu femenina i plor masculí. Veient-lo allà molts vàrem saber que si continua amb aquesta bona feina Alessio Arena serà un dels més grans, i nosaltres podrem dir que vàrem tenir el privilegi d’escoltar-lo en aquest marc idíl·lic.

Lucia Pietrelli | Foto Carles Arola.

Lucia Pietrelli és una autora nascuda a Itàlia però afincada als Països Catalans amb el seu cor com un cúmul d’arrels electrificades. En els darrers quatre anys ha aconseguit alguns dels premis més interessants del panorama literari com el Bernat Vidal i Tomàs per a Violacions (Moll, 2011), el Benet Ribas de Blanes amb Esquelet (Pagès Editors, 2012) o el Vila de Lloseta de Narrativa amb Nissaga (Moll, 2013). El seu recital va servir per sentir-la amb alguns poemes inèdits, així com versos inclosos dins del seu darrer volum fins ara publicat, Mort d’un aviador tartamut (AdiA Edicions, 2013), que ja va per la segona edició. El seu ritme interpretatiu, les sonoritats que la seva llengua destil·laven, varen servir per penetrar un territori allà on la sordidesa i el desig es donen de la mà en una lluita lingüística a la recerca de noves significacions. En alguns moments va recordar la intensitat nafrada de Blai Bonet, el barroquisme conceptual de Reinaldo Arenas i el salvatgisme d’Alejandra Pizarnik, per a ella referents indiscutibles. La llengua catalana que usa Pietrelli en els seus versos és nova, desconeguda. Gràcies a ella podem arribar a límits fins ara impensables perquè dins seu rau la clau de la llibertat a l’hora de torturar i estirar les amígdales del llenguatge. El resultat és estremidor i efervescent, tant que demostra que la vida d’una llengua, i la potència d’una creació, poden arribar a extrems de gran colossalitat. De fet, Lucia va dedicar el seu recital als poetes convidats Antònia Vicens, Antoni Clapés i Joan Navarro, ja que, segons les seves pròpies paraules, “Vaig aprendre català llegint els vostres llibres, per això per a mi és un luxe poder retornar-vos el favor. Gràcies a vosaltres vaig entendre i gaudir una llengua que ja considero meva.”

Hèctor Serra va recitar al Racó de la Calma de Sitges | Foto: Carles Arola.

Hèctor Serra és poeta, periodista i col·laborador de Núvol, encarna una de les noves veus que està treballant per a la poesia al País Valencià amb col·laboracions intenses amb les persones que formen part de l’entorn de l’editorial Germania. La seva aparició, juntament amb d’altres com Ainoa Lorca Navarro, demostra que no tot està perdut en la terra del foc i de la falla i de Rita Barberà i que hi ha una baula de continuïtat que segueix amb la bona feina portada a terme per clàssics vius com Jaume Pérez Montaner, Marc Granell o Josep Piera. No era la primera vegada que Hèctor Serra arribava a Sitges per exaltar poemots. Pocs mesos enrere, a les acaballes de l’any anterior, la seva presència es va fer present a la Cava del Retiro amb la presentació del seu poemari Trèmolo (Germania, 2013), que ha promocionat arreu dels Països Catalans conjuntament amb el músic Yeray Calvo, responsable del projecte sonor Novembre Elèctric, i que recentment ha estat guardonat amb el Premi Ovidi Montllor al millor disc de pop per a l’obra Intacte (Mésdemil, 2014). El recital de Serra va servir per escoltar els seus versos menys urbans, una antologia seleccionada pels organitzadors de la Festa de la Poesia i que sobretot subratllaven temes marítims, íntims i al·lucinats pels estigmes de l’amar. Densitat i intensitat estimativa es donaven de la mà amb la inseguretat de les inclemències externes, a través d’una simbologia predominantment romàntica i fins i tot clàssica, però sempre amb un deix canalla que aconseguia, enmig de la tragèdia, poder albirar certa esperança dins de l’abandó, així com un poc d’ironia austera. S’hi va sentir còmode, Hèctor Serra. Com si els mestres Joan Roís de Corella, Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés estiguessin a prop, com els seus companys de quintada, per celebrar l’eufòria de cada gest com si fos una trobada ocasional. O almenys aquest era el sentiment que es desprenia de la confiança i del seu paper damunt l’escenari. Es pot ben dir que el seu retorn a Sitges no hagués pogut ser més sonat.

La poeta madrilenya Luna Miguel, convidada a la 8a Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Carles Arola.

Luna Miguel va sortir amb ganes de convertir l’escenari en un espai quirúrgic amb bisturí de sang. Amb la duresa de tendresa que la caracteritza, com una pedra de toc envellutada abans de ser llençada a un rostre hostil i amorós. Els seus versos de coit i amor poden arribar a esgarrapar-te. Va començar explicant, de bon principi, que una persona molt estimada per a ella havia mort feia molt poc, i que per això havia dubtat en si venir o no. Va donar les gràcies als organitzadors perquè insistissin perquè estava gaudint de moments preciosos i molt especials, únics. D’aquesta manera la mancança de la persona recentment finada no era tan estranguladora. Potser alguns membres del públic no sabien de qui parlava, alguns de nosaltres sí teníem sabut, però, que estava parlant de la seva mare, Ana Santos, la valenta creadora i propulsora de l’Editorial El Gaviero Ediciones, un projecte encarregat de dur a terme la publicació d’obres ja imprescindibles en un panorama actual que compta amb una intensitat fora mida. Però Luna no va dir res, perquè sabia que les paraules són com ganivets dins la fosca. Sí que va parlar del seu encontre amb l’estàtua de la sirena just al costat de l’església de Sitges, petita catedral de sal. “Me he hecho una foto con ella en la que le he pedido que chocáramos los cinco.” Per a ella les sirenes són essencials, fa poc se’n va tatuar una al braç, explicava, i ara és més un mapa que no un braç. La relació amb les sirenes és un leitmotiv de la seva obra, i ara mateix esdevé un dels motius centrals del seu darrer llibre, La tumba del marinero (La Bella Varsovia, 2013) Amb aquest llibre entre les mans, i amb la seva certesa, entre el malditisme i la innocència, una de les poetes joves més reconegudes a l’àmbit estatal va recitar poemes amb el seu deix, provocant reaccions de tot tipus. Hi ha que admiren la seva nuesa i d’altres que odien aquesta manera seva d’actuar com si fos una actriu d’un Hollywood maldestre, sempre coquetejant amb la postmodernitat més superficial i les paraules elogioses fàcils cap a les drogues que consumeixen els seus companys generacionals (el hipster Tao Lin sempre al punt de mira). Però, diguin el que diguin, es va deixar la vida damunt l’escenari, va emocionar i es va emocionar. Tot per acabar interpel·lant-nos, demanant-nos per què la sang no fa mal quan és a dins però sí quan surt.

La festa del dia va acabar a La Bella Lola, un local mig chill out davant la platja, en què els poetes, els acompanyants, alguns músics i fans es varen acostar per fer una darrera ronda dedicada a l’alegria. Curioses foren les presències de Carles Morell, recentment guardonat amb el Premi Amadeu Oller pel seu primer llibre, titulat Els vapors que maten (Galerada, 2014); Jordi Valls, recentment guardonat amb el premi Rosa Leveroni de Cadaqués amb el volum L’illa misteriosa, que editarà Meteora de cara a l’inici de la següent temporada; o una Dolors Miquel excelsa que reia com si hagués deixat molts dimonis enrere. I això que l’aventura sols havia acabat de començar! Aquest espectacle conjunt entre músics i poetes, de notes i mots en reverberació i conjunció, va servir per establir lligams sonors entre accents, músiques, melodies i diferents llengües amalgamades en un conjunt que va brillar per la seva precisió, però també perquè va convertir-se en un mecanisme de rellotgeria que va avançar amb mestria, fent que un nombrosíssim públic ocupés la porta d’entrada i els carrerons que duen al Palau de Maricel. No hi cabia ningú més i, tot i això, el silenci espectral i emocional es podia untar amb mantega. La gent va restar muda davant d’un espectacle en què tot va combinar amb intel·ligència i bon quefer i que va servir per donar un melodiós tret de sortida amb un dels esdeveniments més importants de l’estiu però també de l’any.

Poetes homenatjats a la 8a Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Visit Sitges.

Els poetes, a més d’emportar-se de Sitges un bon grapat d’emocions van ser “despullats anímicament” per part del músic, compositor i cineasta Florenci Salesas. Durant l’intens cap de setmana va tenir lloc una projecció de films al més pur estil Mélies, basats en la vida i obra dels poetes homenatjats. El compositor i músic Florenci Salesas va dirigir la gravació i va delectar-nos amb un concert en viu a mesura que tenia lloc el passi de films. A través d’aquestes obres d’art filmades – rodades a la biblioteca Puig Raventós i on hi participaven set nens del poble- vam poder saber que el poeta Antoni Clapés va néixer un dia que feia molta calor, que Odile Arqué adora les tisores i que Jaume Subirana somniava sovint que perdia el seu primer llibre de poemes.

Les "captures d'ànimes" de cada poeta, dirigides i enregistrades per Florenci Salesas | Foto Carles Arola.

El talent de Florenci Salesas ens va fer gaudir d’un concert multiinstrumental (percussió diversa, piano, flauta dolça, gralla mallorquina, melòdica, ukelele i un petit fragment de música electrònica). En alguns moments, Salesas arribava a tocar tres instruments alhora convertint-se en un esplèndid home-orquestra. Els set films en conjunt conformaven un deliciós llargmetratge amb escenes visuals que el mateix Salesas havia enregistrat al llarg de l’any, amb l’ajut dels actors Josep Van Gorkom i Marta Collado. A través de les múltiples melodies i les imatges en blanc i negre retrocedíem a la infantesa i joventut dels nostres poetes. Ens endinsàvem en la seva obra i essència anímica a través de petites joies de cinema mut, introduïdes per un simpàtic titella de la companyia sitgetana La Tija.

Florenci Salesas actuant al Palau Maricel, durant l'espectacle 'Captura d'ànimes' | Foto: Carles Arola.

A continuació trobareu les fotos dels aparadors sitgetans ambientats a partir dels versos dels poetes presents a la 8a edició de la Festa de la Poesia a Sitges, a càrrec del taller artístic de Núria Corretgé.

Aparador dedicat a Carles Miralles.

Una botiga de cava alberga els versos de Jaume Subirana | Foto: Carles Arola.

Antònia Vicens davant l'aparador que conté l'homenatge a un dels seus poemes | Foto: Carles Arola.

Antoni Clapés recita alguns versos davant l'aparador que li han dedicat | Foto: Carles Arola.

L'aparador dedicat a la poeta Odile Arqué | Foto Carles Arola.

La poeta Pura Salceda davant l'aparador dedicat als seus versos | Foto: Carles Arola.

 

L'aparador dedicat al poeta Joan Navarro | Foto: Carles Arola.