Poesia contra els dèspotes

15.05.2019

“Avancen al galop blancs | vermells | negres | grocs tots els cavalls”, escriu la poeta Antònia Vicens en un dels poemes-llança de Tots els cavalls. I avancen també els poetes amb els seus versos poderosos, exultants. Poders que cavalquen cap al XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Queden escassos quilòmetres: el recital tindrà lloc demà a les 21 h a la Sala de Concerts del Palau de la Música. En un ennegrit patí de butaques, el públic escoltarà i llegirà els versos a la llum de les cèlebres lamparetes portàtils. Cinc poetes encarnaran el fil conductor de la 35a edició del festival, la diversitat: Vicens (Mallorca), Rita Dove (Estats Units), Burhan Sönmez (Túrquia), Luís García Montero (Andalusia) i Lebo Mashile (Sud-àfrica). L’elecció llueix. La direcció escènica és a càrrec de la companyia Baró d’Evel que integrarà la música del Lassus Quartett. Cos, ritme, vibracions, caigudes i absurd. “L’absurd de la vida: el que no té nom i ho convoca tot”.

Barcelona Poesia 2019. | Foto: ICUB Pep Herrero

Feminisme, igualtat i diferència. El Barcelona Poesia ha volgut ascendir la diversitat a categoria superior. Una diversitat embellidora i ufana. El crit que la projecta és aquest “crit a cinc veus” que escoltarem demà. “Un eco de Barcelona al món”, segons Mireia Calafell, codirectora del festival. Tot per aconseguir “fer més habitable el món, és a dir, més poètic”. Àngels Gregori –l’altra codirectora– rebla el concepte central: “Diversitat sexual, lingüística, cultural”. “Els poetes conceben la creació com una forma de resistència i coneixement”, afegeix.

Coneixement és el que ha buscat sempre Antònia Vicens (Santanyí, 1941) en la poesia. En la seva escriptura. Poeta tardana (el primer vers escrit –recorda– data del 2006), apila anys de carrera novel·lística. El 1967 va guanyar el Premi Sant Jordi amb 39º graus a l’ombra. Després vingueren Gelat de maduixa o Ungles perfectes. El 2009 publica els primers versos sota el títol Lovely. “Escrivia abans de saber escriure i llegir. Sabia que amb les paraules podria arribar a algun lloc”, diu la poeta. Les paraules seran el camí de fugida: “No volia ser com les dones del poble. Dones tristes, abnegades. No volia ser home ni dona. En les paraules hi havia les respostes. Les paraules eren el meu somni, la meva llibertat”.

“La poesia em va venir a buscar. El 3 d’agost de l’any 2006 em van caure els primers versos. Em queien imatges i vaig saber que allò era la urgència d’escriure. També em vaig adonar que la vida queia a trossos”, explica sobre la topada inesperada amb la lírica. “No busco la poesia i això fa que la nostra relació no sempre sigui amable”. A Lovely el succeïren els poemaris Sota el paraigua el crit i Fred als ulls. Aquest últim, escrit des de “l’experiència del subconscient”. Vicens va passar un parell de setmanes “en la foscor” després d’una intervenció oftalmològica. El temps de convalescència la força a apartar-se de la realitat i comença a explorar els somnis. La seva poesia, de fet, es recolza sovint en els pensaments onírics, sobrenaturals. “A través de la poesia intento contar la vida espiritual. Parlo amb els morts i amb la natura. Amb el taronger o amb el llimoner”, afegeix. La seva és una poesia amenaçada pel dubte i la inseguretat. “No som la paraula adequada”, li murmuren sovint els mots. Una poesia –també– dura i àrida: “El vent arrossega aquella olor | àcida tan | pròpia dels sudaris”.

Tots els cavalls arriba el 2017 i amb el poemari cau també el Premio Nacional de Poesía concedit pel Ministerio de Cultura. Els cavalls –com “els genets de l’Apocalipsi”– van creuar-se en un somni que l’empeny, una vegada més, a escriure. “Escriure és una mena de revolta contra el món. Una revolta de la bellesa i de la misèria. De la misèria imposada: si hi ha fam és perquè hem deixat que n’hi hagi”, sosté. I tanca: “Les paraules m’han decebut una mica”. S’esperava que li aportarien saviesa. Reconeix, però, que “no sé res”. Avui, treballa en un nou llibre de versos.

Rita Dove (Akron, 1952) és una de les grans poetes vives (poetes homes i poetes dones) dels Estats Units. La llista de reconeixements que ha rebut és incomparable. Dos dels més destacats són el Pulitzer de poesia de l’any 1987 pel recull Thomas and Beulah i el nomenament de poet laureate dels Estats Units entre el 1993 i el 1995. Criada en una casa de científics, Dove no recorda que, amb vehemència i ben d’hora, volgués ser poeta. El foc es va anar encenent a poc a poc. Els pares l’animaven a llegir (“vaig tenir molta sort”) i als deu anys ja acarava Shakespeare. “No ho entenia tot però sí que entenia prou”. Alguna cosa, doncs, escoltava a l’interior. Era “la música del llenguatge”. Va seguir llegint, estudiant violoncel (“una altra forma de música”), però la poesia prenia una posició sempre prioritària: “Vaig saber estimar la poesia”.

La poesia que llegia, però, no plasmava la seva realitat: “Persones negres i dones”. Ella mateixa va solucionar-ho fent-les aparèixer als seus textos. Amb deu anys ja escrivia. El compromís va arribar més tard, és clar. “Buscava una resposta i jo donava la resposta a les altres persones que eren com jo”. Als vint anys, va començar a treballar la poesia “més seriosament”. “Volia fer-ho bé. Comunicar un missatge i ampliar-lo. Volia profunditat i arribar allà on calia arribar”. El temps va escatir els mecanismes: “Vaig adonar-me que la llengua i la poesia eren eines perilloses. Són una manera de controlar el llenguatge. Quan un govern vol controlar la gent tanca mitjans de comunicació o barra el pas a escriptors i periodistes.  La poesia és perillosa per als dèspotes. Als deu anys no ho sabia”, continua. Avui, busca i anima a altres nens que tenen la sensibilitat que ella va sentir precoçment. “Un públic diferent”, diu ella: “La diversitat és una meravella. Un univers que ens ajuda a tots, com la poesia”. “El meu art el faig amb paraules”, resumeix.

“Sóc més lectora que escriptora”, assegura Lebo Mashile. En qualsevol cas, podem considerar Mashile com una poeta de primer ordre. Té l’experiència vital i el talent –plasmar amb les paraules justes aquesta experiència– per a ser-ho. Nascuda el 1979 als Estats Units per l’exili dels seus pares, Mashile va traslladar-se als setze anys a Sud-àfrica, on avui resideix. Poeta, dramaturga, actriu i presentadora, Mashile va créixer –com Dove– “entre llibres”. “Als sis anys se’m va permetre fer ús de la biblioteca de casa. Només tenia un llibre prohibit, l’autobiografia de Miles Davis, que vaig llegir d’amagat”. Els primers records –diu– no són del país de naixement, sinó del d’origen familiar, de la terra heretada. Mashile va aprendre abans sesotho –la llengua materna– que l’anglès. És filla d’una profunda tradició oral: “Les paraules són la música oral”.

Per a Mashile, la diversitat és la comunitat on va créixer, “entre veïns del Carib, el sud-est asiàtic, els nadius indígenes del sud dels Estats Units…”. “Tots anàvem a missa i tots teníem llengües diferents”. Quan va arribar a Sud-àfrica va trobar persones que eren com ella, “persones que parlaven la meva llengua, menjaven el mateix que jo i tenien el meu cos”. Els seus pares –confessa– encara no han aconseguit parlar del “dolor de l’exili”. “Són incapaços”. La poesia de Mashile ho fa per ells. “Per això he volgut ser poeta, per articular el que no s’ha pogut dir”. “Al meu país hi ha un lloc per als poetes. La poesia és l’esperança de dir la veritat”, tanca.

Burhan Sönmez (Ankara, 1965) té “una història molt diferent” a les de Dove i Mashile. “Escoltar-les és com sentir-les cantar”, diu abans d’explicar el seu relat vital. “Les seves eren cases plenes de llibres. La meva, en canvi, era una casa d’una sola habitació, amb els pares i els meus quatre germans. Una casa amb un únic llibre: l’Alcorà. Vaig tenir sort, però, la sort de tenir una mare talentosa. Li agradava cantar. I cantant explicava històries”, explica. La trajectòria literària de Sönmez està aixecada contra tota mena de barreres: “La meva llengua és el kurd, una llengua històricament prohibida. Ja ho era a l’escola quan estudiava. Avui la parlen 20 milions de persones i encara és una llengua prohibida”. En kurd, explica, “la llengua materna ve del ventre de la mare” perquè ja és escoltada pel nadó que espera néixer.

La imaginació de la mare i els germans el va motivar a escollir la literatura com a professió: “Em despertaven idees”. Poeta, novel·lista i traductor, Sönmez utilitza la novel·la per “desplegar la seva poesia”. A totes les seves novel·les hi encadena versos: “Sense poesia no em puc comunicar amb ningú”. En català, de Sönmez, podem llegir Istanbul Istanbul, novel·la editada per Edicions del Periscopi.