Poesia als Parcs. On era la Montse Castellà?

3.11.2017

La resposta és: a Tortosa. Aquest diumenge passat, la Montse Castellà era a casa seva. Allà on, en principi, no havia d’estar. Fa setmanes, la previsió era que la cantautora passés per Begues per a participar en la penúltima sessió del cicle Poesia als Parcs. Lletres i paisatge.

Laura Borràs al cicle Poesia als Parcs, 29 d’octubre 2017 a Begues

El govern espanyol, però, va voler-ho (i ho voldrà incansablement) d’una altra manera. La intervenció de facto dels comptes de la Generalitat la matinada del 20 al 21 de setembre va trasbalsar els plans de la Institució de les Lletres Catalanes (una de les entitats col·laboradores d’aquest cicle que organitza la Diputació de Barcelona) i de tants altres organismes governamentals. En un batre d’ulls, la caixa a zero i l’agenda ranca. Eren cancel·lades, fins i tot, les partides assignades, la qual cosa significa la impossibilitat de pagar els artistes contractats ja fa un temps. La paràlisi que pretenen es va fent efectiva de mica en mica.

A Castellà, doncs, no la vam veure. Però no per voluntat pròpia. Ella hauria viatjat des de Tortosa. Estava aparaulada la seva presència i volia complir amb el compromís pres. La retribució era una fotesa. No calia ni pensar-hi. Va ser la Laura Borràs, la directora de la Institució, que va demanar-li de restar a casa davant la insistència de venir al recital. Borràs no es podia permetre rebaixar la funció de l’entitat: “Treballem per a que la literatura sigui retribuïda”. Qüestió de respectar-se.

Borràs i Castellà, en cas d’haver pogut estar juntes, haurien presentat al públic beguetà l’espectacle Joc de veus, que van estrenar a l’última Fira Litterarum de Móra d’Ebre. Un aliatge entre música i rapsòdia. Sense una de les veus de Les Kol·lontai, Borràs va assumir tot el protagonisme de l’acte, que va tenir lloc al centre cívic El Roure, un equipament excel·lent per a una població  petita d’accés recaragolat.

Amb Castellà absent, la comandanta de la Institució va idear un pla alternatiu fonamentat en les postals literàries de colors que l’entitat ha popularitzat amb tantíssima traça. Una col·lecció de frases i versos que traça un dibuix força complet de la literatura catalana atesa la consideració de diferents factors clau. Factors històrics, territorials, d’edat, de gènere, de gènere literari (o disciplina artística), oblit o popularitat. Borràs va embastar magistralment autors de signe molt distint. Ho va fer agrupant-los en dos blocs temàtics (poesia i amor) que amagaven altres subtrames.

Una de les primeres a aparèixer va ser la barcelonina Felícia Fuster amb unes paraules escaients als dies: Perquè em sé presonera / me’n vaig. Fuster se’n va anar a viure a París el 1951 amb trenta anys. Un altre lema, aquest de resistència, va anar a càrrec de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Una “divisa col·lectiva” voldria que fos Borràs. Totes les frases són sentències breus, que han de recollir un missatge intens, condensat. Treien el cap també dos poetes reconeguts, d’una generació compartida i relativament joves. El valencià Rubén Luzón (No pretenc / coherència, / només honestedat) i la penedesenca Anna Gual (El vent no fa soroll / però tu el sents / quan toca les coses. / Així, el poema). Antoni Clapés (que recentment ha publicat Arbre que s’allunyà a La Breu Edicions) també aparegué en una de les postals escollides per Borràs que tracta la poesia: Poema__ pensament en dubte / que cerca mots on habitar. Poesia i concreció d’idees.

I ja que aquest any se celebra el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement d’Aurora Bertrana, una frase seva que hauria de ser canònica: “No em condemneu sense llegir-me”. O Carles Riba i Jaume Cela units pel capital de les lletres. Riba: “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!”; Cela: “Llegir és tenir més vides que els gats”. Ja ho veuen: un regalim de construccions ben triades i que, els asseguro, van quedar filades amb coherència.

Finalment, de música sí que se’n va poder escoltar una mica. De manera “pedestre”, Borràs va fer sonar a través del mòbil un duet de Castellà amb Paco Ibáñez. Escoltàrem Avui l’he vista d’Apel·les Mestres. I la mateixa directora va entonar amb prou solvència No trobaràs la mar de Maria del Mar Bonet. Tot i això, tot i l’entusiasme modèlic i reparador de Borràs, la falta de la cantautora ebrenca va ser, notablement, la discussió del matí. Sabent ja on era, només em preguntava (i em pregunto) si ens permetrem gaire temps més l’absència d’artistes per raons polítiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris