Poesia a bella balquena: Ritsos i Pound a Adesiara

La cafeteria de La Central del carrer Mallorca fou, el passat dimarts 14 de juny al matí, l’escenari de trobada entre els responsables dels dos nous títols de l’editorial Adesiara i la premsa. Una vegada més, Jordi Raventós, líder de la prestigiosa casa de paper, s’atreveix amb unes obres fonamentals per entendre la poesia del segle XX. En un to distès i amè, interessantíssim de tanta intel·ligència però també d’entusiasme, el poeta i traductor Francesc Parcerisas, encarregat de traslladar Els Cantos pisans d’Ezra Pound per primer cop en català, i Ernest Marcos, explicador d’excepció que va comentar amb encert Persèfone/Àiax/Filoctetes de Iannis Ritsos en una nova traducció de Joan Casas, ens varen presentar aquestes dues noves baules recents, que de ben segur esdevindran un plat fort per als admiradors d’un catàleg que creix en qualitat i consistència.

La victòria d’una altra editorial suïcida

Jordi Raventós ho explica molt bé, amb el vigor que el caracteritza i també amb la devoció a flor de pell, perquè en el fons sap que està erigint, i compartint, una obra destacable: “De cinquanta-dos títols fins ara apareguts, catorze són de poesia, si parlem en termes estrictes, o sigui, més d’un 30% del catàleg.” I amb una llista de noms ben destacables: l’Omar Khayyam traduït per Àlex Queraltó Bartrés; el Georg Trakl i el Bertold Brecht traduïts per Feliu Formosa; el John Milton traduït per Josep Maria Boix i Selva; l’Aleksander Blok traduït per Esteve Miralles i Ricard San Vicente; el Rubert Brook traduït per Marià Manent; el T.S.Eliot traduït per Alfred Sargatal… I això sense tenir en compte altres obres, també poètiques, però d’autors catalans, com la recuperació d’Agustí Bartra a cura de D. Sam Abrams, o de títols provinents del llegat grecollatí, des dels Poemes priapeus gràcies a Victòria Bescós i Josep Maria Hidalgo fins a les Converses de meuques, tot un poema vitenc, a cura de Sergi Grau, per esmentar dos exemples.

Tot aquest reguitzell de meravelles genera el gruix formidable d’una editorial que fou titllada de suïcida perquè es va atrevir a posar, damunt la taula de novetats, obres veritablement fonamentals del pensament clàssic, o no tan clàssic, maniobra que ha acabat sortint amb un èxit lent però aclaparador perquè, això ho sap tothom i és profecia, quan les coses es fan ben fetes no hi ha res ni ningú que ho pugui aturar. I dues noves aventures s’afegeixen a aquest grup de selectes: Els Cantos pisans d’Ezra Pound, amb traducció de Francesc Parcerisas, i Persèfone/Àiax/Filoctetes de Iannis Ritsos, amb traducció de Joan Casas, dues pedres angulars de la poesia del segle XX, que és una de les altres línies indiscutibles d’Adesiara, com hem pogut anar comprovant a mesura que avançàvem.

En paraules de Jordi Raventós: “Al final la poesia sempre s’acaba venent, el que costa més de vendre és el teatre.” I això que ha tret a la llum, en un digne acte de recuperació, algunes joies desconegudes com La monja enterrada en vida de Jaume Piquet a cura d’Albert Mestres. Sigui com sigui, sempre hi ha sorpreses, com el fet que les obres de Iannis Ritsos aparegudes sota la batuta del tàndem Casas-Raventós no deixen de ser monòlegs d’aire teatralitzat, poètic, en efecte, però sempre emparat sota el porxo de la fórmula de la representació escènica. “I és curiós, perquè la gent va comprant Ritsos de forma assídua, hi ha hagut persones que insisteixen i que el cerquen només per tenir la col·lecció sencera d’aquestes veus teatrals i poètiques,” assegura Raventós.

“Dos traductors consagrats com Parcerisas i Casas,” afegeix l’editor, “entren molt bé dins la nostra línia, que aposta per creadors potentíssims però també per nous treballadors en l’àmbit més ambiciós de la nostra cultura, com el cas d’Alba Dedeu, que es va encarregar de portar en llengua catalana l’Emma de Jane Austen però també de L’innocent de d’Annunzio, que apareixerà ben aviat.” Fins i tot en això, Adesiara sap congriar un sobirà equilibri de forces.

Les veus amplificades de Iannis Ritsos

Joan Casas no pot acompanyar-nos a l’acte de presentació als periodistes perquè ara mateix es troba a Grècia. Tot i això, comptem amb la presència d’Ernest Marcos, professor de la Universitat de Barcelona i erudit en Filologies Grega i Neogrega, Estudis Bizantins, Història medieval o Tradició clàssica. Les seves paraules, properes i acurades, ens acosten a l’essència d’un autor complex com Ritsos, que va gaudir d’una projecció excelsa gràcies a la seva militància comunista, però que també va caure en el pou de l’oblit després de la seva mort. A poc a poc, es van deixant de banda les qüestions ideològiques per poder gaudir plenament d’una de les veus mediterrànies més poderoses dels darrers temps.

Aquest tercer volum de Ritsos a Adesiara enganxa perfectament amb els anteriors, La sonata del clar de lluna i Els Atrides, també gràcies a Joan Casas, ja que formen part del cicle de Ritsos conegut com a Quarta dimensió, un gruixut recull aparegut el 1978 i considerat la seva obra mestra. O sigui, disset monòlegs dramàtics elaborats al llarg de quinze anys amb un fort component poètic i que se solen agrupar per trilogies que encaixin de forma temàtica o estètica. Els personatges centrals participants solen ser éssers mitològics, però això tampoc no cal que sigui sempre així, ja que hi ha obres de Quarta dimensió amb protagonistes que s’escapen d’aquest considerament. I poden tenir una tragèdia al darrere que les sustenti, com el cas d’Àiax i Filoctetes, que vénen emparades per Sòfocles, però tampoc no és sempre el cas, com amb Persèfone, que explica el ventureig de la dama raptada, aparentment, per Hades, cosa que Ritsos, amb el seu do per reinterpretar el coneixement antic, aconsegueix subvertir en una peça que sorprèn i que aclapara per la seva rotunditat.

“Persèfone representa una de les figures prototípiques de Ritsos,” diu Ernest Marcos, “una dona madura que viu una etapa complicada de la vida i que se sent a mig camí de la devastació i la devoció per culpa d’un desig sagnant a les seves entranyes. En aquesta obra, Persèfone se sent fascinada pels criats en un joc d’erotisme frenètic que va in crescendo i que ens situa contra una decrepitud de l’heroïna, enfrontada a la joventut. Com en totes les altres peces de Ritsos de Quarta dimensió, l’estructura és sempre la mateixa: primer de tot trobem una acotació que situa el personatge i els seus antecedents; a continuació arriba el llarg monòleg del personatge central, que parla a un personatge mut; al final arribem a la resolució, o no, del conflicte en el seu màxim apogeu, i aquest acabament a vegades coincideix amb la conclusió de les tragèdies, però no sempre.”

Malauradament, no és habitual que aquestes peces es representin, per la complexitat del text i per la nuesa despietada de la proposta, però s’han fet proves per part d’Albert Mestres, que va saber veure alguna mena d’influència de Bertold Brecht en aquest treball de Ritsos, només per esmentar dos noms que orbiten en la galàxia Adesiara. Ara bé, els que consideren que Brecht és proper a Ritsos potser es deixen emportar per la similitud de les seves conviccions polítiques més que no pas per motius creatius.

Ara bé, no es pot evitar tenir en compte el vessant més combatiu de Ritsos quan ens enfrontem al monòleg d’Àiax, una criatura devastada per la guerra de Troia i que troba la seva fi dins de les sines de la bogeria total que és qualsevol conflicte de la humana natura. Es pot ben comprovar que Ritsos va vessar-hi, dins d’aquestes pàgines salvatges, la seva trasbalsadora experiència a la guerra civil grega i el confinament als camps de concentració, primera reclusió d’unes quantes altres que patiria Ritsos per mor de les seves certeses reivindicatives.

D’una manera o l’altra, el poeta grec vol donar veu a tots aquells que no tenen veu, ja sigui perquè no poden ser escoltats o perquè queden amagats darrere el fons de l’escenari del cosmos, ja que no són personatges principals sinó víctimes secundàries. És el cas de Neoptòlem, el parlador dins Filoctetes: els seus mots són els d’algú maltractat atroçment per la història gran, el mateix que ocorria a d’altres figures com Ismene, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, o a Crisòtemis, germana d’Electra, Orestes i Ifigènia, ombres d’ombres en un gran teatre del que elles no formaven part com a veus cantants. Tant Ismene com Crisòtemis també varen poder formar part de la Quarta dimensió de Ritsos, tot i que en aquest cas les peces amb els seus noms foren publicades, amb d’altres, per Edicions de l’Albí, editorial de Berga que també va treure Fedra. El retorn d’Ifigènia.

Perquè la intenció de Casas, expressada en públic i en el pròleg de Persèfone/Àiax/Filoctetes, és algun dia tenir tot el recull d’aquests disset monòlegs de Iannis Ritsos de la Quarta dimensió completament traduït i en un sol magnànim volum. Ho diu qui també va adaptar al català alguns dels poemes més coneguts del grec, com Tard, molt tard, de nit entrada, que va merèixer el Premi Jordi Domènech de Traducció Poètica. Esperem que sigui Adesiara la que, algun dia proper, pugui aconseguir acomplir aquest somni amb forma de gesta èpica. Per ara, però, ens deixarem emportar pels clams de Persèfone, Àiax i Neoptòlem davant d’un Filoctetes mut que escolta.

Ezra Pound i la divina bogeria d’un vademècum centurial

El conegut poeta i traductor Francesc Parcerisas ho té molt clar: Pound és important i cal traduir-lo en llengua catalana. Per aquest motiu ja va treballar, fa anys i per a l’editorial Empúries, per traslladar dos introbables: Catai i Un esborrany de XXX Cantos, amb què va merèixer el Premi Cavall Verd de Traducció Rafel Jaume de forma més que merescuda. Ara Parcerisas torna a la càrrega amb un altre recull fundacional, monumental, un punt d’inflexió en la vida de Pound, l’obra de Pound i, més en concret, els Cantos de Pound, una de les epopeies més exultants del segle XX, el vademècum frustrat d’una època però també la culminació de tota una història, d’una evolució i d’un trencament irreconciliable. Segons el traductor, amb Els Cantos pisans som testimonis del final d’una era i de l’acabament d’una esperança: “Ell s’adona que la seva és una obra magna però que ha acabat amb un fracàs vital perquè no el podrà arribar a complaure mai.”

Dins d’una cel·la del camp d’internament de l’exèrcit nord-americà, al costat d’assassins i de violadors del seu país, un fet que mai no s’explica, Pound fou obligat a treballar amb la memòria, ja que no disposava de cap mena de material amb què fer-ho exceptuant, sortosament, alguns papers que trobava, com l’higiènic, o altres superfícies menys il·lustres. De tant en tant podia accedir a alguna revista, com la Time, o a una modesta antologia de poesia anglesa, que va trobar a les latrines, per tal de poder aconseguir introduir aquests materials en el magma bullent que eren els seus Cantos, un monstre devorador de materials i de més materials.

L’instant és de màxima incertesa: Pound no sap què faran amb la seva obra ni amb ell. És molt probable que acabi sentenciat a pena de mort per traïció, ja que va donar suport a les tropes de Mussolini a través d’algunes retransmissions de ràdio i de diferents proclames, algunes d’elles incloses dins dels Cantos, com al principi del llibre que ha sortit gràcies a Adesiara, quan la veu poètica parla dels pisans com a cucs perquè varen executar Il Duce, o sigui, “el brau”, sense misericòrdia: El seu cos va ser assaonat i farcit amb palla, / com en Ben i la Clara a Milano / pels talons a Milà / perquè els cucs es mengessin la carronya del brau / DÍGONOS, dígonos, però ¿on trobaràs a la història / algú que hagi estat crucificat dues vegades?

Al mateix temps, Pound no tenia ni idea de què fer amb les seves dues famílies: era bígam i posseïa dues parelles alhora, Olga Rudge, amb qui ja tenia una filla, i Dorothy Shakespear. Evidentment entre elles les relacions eren tenses, una tensió que segurament es va convertir, dins Els Cantos pisans, en una força motriu per tirar endavant amb fúria i inclemència: “Dins aquest llibre voluminós trobem alguns dels millors moments poètics d’Ezra Pound,” diu Parcerisas, “com quan fa la salutació a les coses petites. Davant seu passen ocells que conformen un pentagrama amb els cables telefònics o una filera de formigues en ruta. Però és una llàstima que aquests magnífics apunts lírics, del millor de la seva producció, acaben una mica diluïts i desdibuixats en el conjunt.”

Als Estats Units, de la mà de Wallace Stevens, William Carlos Williams i T.S.Eliot, fervents amics i admiradors de Pound, neix un moviment popular entre alguns artistes per defensar la vida del poeta i, quan aquest acaba tornant a la seva terra, per atorgar-li el Premi Bollinger de Poesia, un dels més importants del país, en una decisió final que va ser molt controvertida i que va comportar l’emprenyament d’alguns gegants literaris talment William Faulkner, que no podia entendre com un traïdor a la pàtria i un feixista podia acabar rebent un guardó d’aquella magnitud.

A través d’una bogeria entesa com a quasi sagrada, Pound va anar superant tots els esculls, i fins i tot va ser reivindicat i venerat per Pier Paolo Pasolini, antifeixista fins a la medul·la, que va veure en ell un dels grans mestres del segle XX, algú que havia sabut entendre el caos de l’ànima del món i de les seves múltiples energies enfrontades fins a l’extenuació. “Pound era un tastaolletes,” diu Parcerisas, “ja que tenia interès en molts temes: cultura clàssica, art, pintura, música, llengües orientals, fins i tot economia… Ell agafava tots els materials de què disposava, fins i tot cartes de les seves dones, i ho incrustava dins dels seus Cantos, sabia que el que tenia entre mans era un compendi de la tradició sota l’auspici de The Spirit of Romance de l’era. La seva intenció era crear un Paradís Cultural, una guia en què les ments dirigents fossin poetes.”

Pound també es pot entendre com una frontissa que uneix el passat més excels amb la modernitat més lacerant. No és estrany, doncs, que la generació Beat el defensés fins a les màximes conseqüències: Allen Ginsberg o Charles Olson trobaren en ell, i en els seus poemes llargs, una inesgotable font d’inspiració, per a ells Pound fou algú que va escapar dels murs de l’acadèmia per enfrontar-se cara a cara amb la intensitat del món. Pound també va ser fonamental per a la formació de T.S.Eliot: coneguda és l’anècdota que explica que Ezra Pound: il miglior Fabbro va tallar bona part de The Waste Land, acció que no va saber fer amb ell mateix ni amb la seva obra, desmesurada, inesgotable, incontinent.

“Pound creia que ell era un geni i això va anar per damunt de tot,” explica Parcerisas, que creu que hi ha tres maneres per traduir Pound: la primera és sense posar notes, llençar-se a l’aigua com amb la nua edició d’Un esborrany de XXX Cantos; la segona és amb suros, o sigui, amb algunes notes, com passa amb aquesta edició d’Els Cantos pisans, en què els comentaris són els mínims perquè el lector no se senti totalment perdut en la voràgine; i, finalment, l’última possibilitat factible per traduir-lo és reescriure els Cantos amb una nova posada en escena, un nou producte en què s’integri el contingut amb les notes, un nou poema a través d’una traducció lliure i interpretativa, una traducció amplificada. Parcerisas no s’equivoca, segurament aquesta és l’única manera de poder recuperar l’obra de Pound, o també l’obra prohibida de James Joyce, l’impossible Finnegans Wake, una altra pedrada de toc.

Dintre de la literatura catalana, només un autor com Blai Bonet fou capaç, en el seu moment, de capturar al vol les lliçons apreses d’Ezra Pound en dos volums constantment denostats i defenestrats per la crítica: El poder i la verdor i el posterior Teatre del gran verd, inclosos ambdós en la Poesia Completa a cura de Gabriel de la S.T. Sampol i Nicolau Dols per a Edicions de 1984 amb un pròleg meravellós de Margalida Pons. Però Parcerisas no s’atreveix a anomenar cap altre nom dins la nostra literatura que es pugui connectar, ni que sigui mínimament, al responsable d’Els Cantos Pisans. “Tampoc no em veig amb cor de traduir els Cantos complets,” diu el traductor, “ho veig difícil. Per a mi és un artefacte fascinant però tinc ganes de traduir altres autors i altres obres abans.” Sigui com sigui, ara mateix podem gaudir ja de tres volums imprescindibles d’Ezra Pound en llengua catalana, tant de bo aquest llegat s’ampliï a poc a poc. Si no, almenys podrem gaudir d’aquesta inventiva radical, d’aquesta brutalitat exaltada, d’aquesta oda en desmesura a un segle XX ja passat que, amb cendres al·lucinades, encara ara reverbera gràcies a l’esforç titànic d’Adesiara i del seu editor en cap, Jordi Raventós.