PoésArt 2017. Una crònica lliure

26.07.2017

Aquest cap de setmana passat es va celebrar la que ja constitueix la cinquena edició del PoésArt, un magnífic aparador de la poesia catalana actual i que és un festival que es consolida i creix any rere any, comptant amb més suport institucional i introduint contínues millores sobre una estructura de funcionament que la fa característica –en un dels sopars la poeta Tonina Canyelles, participant de la primera edició, em comentava com en foren d’humils, els inicis–, i que a mesura que passen els anys esdevé, cada cop més, tradició.

PoésArt, aparador de la poesia catalana actual | Foto: Maria Antònia Massanet

PoésArt, aparador de la poesia catalana actual | Foto: Maria Rovira-Martínez

Una de les principals novetats d’aquesta edició va consistir en la publicació d’un llibre compendi amb poemes de tots els poetes participants, i que ha estat publicat amb gran cura estètica per Pau Vadell, d’Adia Edicions. Tant la portada del llibre com el cartell d’aquesta edició han estat realitzats per Antònia Monroig, que s’ha recolzat en l’obra plàstica de Damià Vives, amb un resultat molt modern i atractiu.

També l’ampliació en nombre de dies de durada del festival és una altra de les grans notícies. Tot això no seria possible sense la feina inestimable de la seva organitzadora, Maria Antònia Massanet, que amb molt saber fer i amb l’ordre i la constància com a virtuts, condueix el ramat de poetes i músics que a cada edició envaeixen per uns dies el seu poble natal d’Artà.

 

DIVENDRES 21

Com ve sent habitual, l’acte s’inicià amb les paraules de les principals institucions que donen suport al PoésArt; intervingué Fanny Tur com a consellera de Cultura del Govern de les Illes Balears; Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes; Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; Manolo Galán, batlle de l’Ajuntament d’Artà; Paula Ginard, regidora d’aquest mateix ajuntament; i Maria Antònia Massanet com a organitzadora. Després d’un brindis amb cava local, començà la transhumància de poetes pels carrers d’Artà seguint la batucada de TremolArtà, que amb l’estrèpit de tambors va cridar l’atenció d’habitants i visitants del municipi, alguns dels quals s’afegiren a la comitiva en aquell instant.

A continuació començaren els primers microrecitals en diversos comerços i cafès de la vila. El primer torn a càrrec de Tonina Canyelles, Laia Martínez i Joan Perelló. Canyelles i Perelló van fer gala del seu mestratge i la seva dilatada trajectòria oferint-nos poemes de llurs antologies poètiques: Putes i consentits i Abecedari de crepuscles, respectivament. La poesia de Canyelles, punyent, àcida i irònica, desabillava els assistents talment el cafè fred que oferien als oients. Joan Perelló ens endinsava cap a les profunditats de l’ésser amb la seva lírica pausada, pesant i malenconiosa, i Laia Martínez ens oferia versos sortits d’Afollada, a més de la lectura d’un poema inèdit, que dona fe del constant creixement d’aquesta poeta de Berga, cada cop més sòlida.

Seguidament, una altra tanda de tambors ens acompanyava fins a la següent estació d’aquests microrecitals; era el torn de Maria Antònia Secall, la poeta local Carme Sánchez, Tomàs Arias i Pere Joan Martorell. Secall ens oferí una mostra de poemes inèdits i del seu llibre Gramòfon d’enrunes. Arias em sorprengué gratament amb la lectura de poemes que s’alcen com el pa ho fa amb el llevat, i Pere Joan Martorell llegí obra del seu nou poemari Mitologia, un llibre que a pesar del que podria suggerir el seu títol, no és pas una poesia culturalista, sinó més aviat impulsiva, que cerca el viatge cap a la nit, una poesia regada de vi, com en el bell poema que dedica a un altre gran de la nostra poesia: Andreu Vidal.

La penúltima aturada tingué com a protagonistes Carles Rebassa, Antònia Tur i Odile Arqué en el jardí del bell Cafè Parisien, en el pati interior amb les parres que dibuixen taques de llum entre les ombres, protegint-nos de la xafogor com si per uns instants poguéssim respirar dins un quadre de Camille Pissarro. Un dels aplaudiments més sonors del festival se l’endugué Rebassa, que va cloure aquesta seva intervenció amb el potent Cant Espiritual: “Whisky, et demanam. Whisky! I tu, / senyor, ens dones aigua. / Beu-te-la tu!”. Un poema que enalteix l’esperit i crida a la gresca.

La darrera aturada d’aquesta primera jornada del festival, a la terrassa del teatre d’Artà, ens oferí la poesia de Pau Vadell, Lucia Pietrelli, Miquel Mestre i Eduard Sanahuja, i a continuació les actuacions musicals del cantautor Lluís Gili –un habitual d’aquest esdeveniment– i Vers Endins amb la veu greu de Glòria Julià, que segueix la seva inestimable tasca de musicar poemes de poetes actuals, alguns d’ells presents com el mateix Vadell o Lucia Pietrelli (que amb un dels seus poemes dona nom al darrer treball d’aquesta formació: A les cales dels ulls). Val a dir que així la nit avançava, la gent anava euforitzant cada cop més –i més de 200 persones que hi havia!–, i al crit de a ballar!!! de Tomàs Aries, el pati del teatre es convertí en una improvisada i vital sala de ball. Somriures i alegria a dojo ens tornaven a recordar que la poesia no és tan sols un acte solitari, sinó una força coral amb el poder d’unir persones i diferents manifestacions artístiques.

El que vingué després que quedi entre els participants com un bell record de fum i de ginebra.

Bel Olid al Poésart | Maria Rovira-Martínez

Bel Olid al Poésart | Maria Rovira-Martínez

 

DISSABTE 22

S’obrí la jornada gran d’aquest PoésArt amb una segona peregrinació per diferents establiments del poble amb l’inici musical del grup Stramönium, els components del qual, abillats de blanc i amb capell de palla, toquen instruments tradicionals per, adesiara, aconseguir sons gens tradicionals. De la plaça de l’ajuntament passàrem a la galeria del pintor Joan Peix, i entre les seves pintures poguérem sentir la poeta Odile Arqué, que en aquesta ocasió ens llegí uns poemes inèdits d’un possible i futur llibre de branques, i els poemes em semblen brutals, molt potents. La seva lectura acaba amb poema, talment una màxima o una sentència: “Perdonar és renunciar / voluntàriament / al legítim dret / de venjança.”

De nou engega la música per fer una aturada al carrer, i sota un cartell que anuncia “Flor de sal” hi ha un poeta; és Tomàs Àries llegint un bell poema sobre l’antiga Grècia, que en boca d’un dels seus habitants ens adverteix que els poetes poden crear i destruir, així que pel mateix preu, val la pena estar de bones amb aquesta casta d’individus. Des del mateix lloc prossegueix Laia Martínez dient Afollada, per acabar sense llibre ni papers, movent les mans al cim del cingle… Amb el poema “Cants elèctrics” pren el relleu Pau Vadell, que acaba la seva intervenció amb una gran oda a la Xibeca (sí, sí, la cervesa, no l’ocellot): “Molt honorable déu Xibec que tantes alegries i tantes penes ens donau… Et suplicaré altra vegada que m’omplis la banyera de Xibeca, / que assaciïs la meva set creixent, de creient creixent, i m’allunyis / de beuratges infectes i soporífers. / Fes-me cul de tassó.”

Seguim pel carrer gran d’Artà, sota l’enramellat de paperina blanca que dona ambient de festa i sembla dir-nos que entre els nostres somnis i els núvols hi ha l’escuma de la mar, per aturar de bell nou per sentir més versos, ara pronunciats per Maria Victòria Secall que diu Terratrèmol de mentides –mentre observo com una al·lota jove del poble que ve de comprar sosté amb una mà la bossa de la compra, i amb l’altre braç, com si fos un nin d’uè, sosté un meló, escolta embadalida, no li sap greu el pes ni la calor–. Més poesia ens dona Joan Perelló, amb una veu fonda i uns versos que capten totes les atencions, i de sobte, per uns instants, el carrer queda màgicament emmudit, tan sols el poeta sol i l’univers sol.

Després de més música de Stramönium per donar pas al duet format per Pietrelli i Martorell. Entrellaçant un poema per hom, Lucia fa servir V i Ortigues, mentre que Martorell segueix donant a conèixer més paraules de Mitologia. A la voravia del front, com en un tableau vivant, o com si el poema de Vadell hagués agafat vida, tot un estol de poetes beuen Xibeca recolzats sobre els cotxes dels pobres artenencs que tot s’ho miren amb estoica estupefacció.

Tot seguit els originals versos del londinenc R.T.A. Parker, un poeta que és capaç de dir totes les coses que existeixen a totes les geografies del món sota el prisma dels diferents tipus d’entrepans que es preparen a tots els racons d’aquest món.

A la cooperativa s’alcen les veus de Carles Rebassa i Jessica Pujol sobre sacs de blat de moro. Pujol reflexiona sobre la funció del llenguatge i “per abreujar l’infinit” “a l’avinguda de la paraula”. Rebassa diu, entre altres poemes, “Ego”, “Escola” i un poema que parlen de tots els poetes que no ho són (i n’hi ha tants que no ho són!)…

Abans d’anar a dinar tots plegats al castell de Sant Salvador, una darrera aturada a la Joieria Fuster, on ens reben amb pomada (Gin Xoriguer i llimonada –per cert, Xibeca, Xoriguer… noms de begudes alcohòliques amb noms d’ocell començats amb “X”, quina coincidència–) i podem sentir recitar Tonina Canyelles i Eduard Sanahuja. Canyelles fa servir els seus poemes satírics per arrancar una gran rialla entre el públic, i Sanahuja ens colpeix amb poemes que contenen versos com “…tenc un estiu molt llarg i un hivern infinit…” o “el bes no ens salvarà, però ens identifica…”.

Tomàs Aries recitant a PoésArt

Tomàs Aries recitant a PoésArt | Marta Rovira-Martínez

Arriba la tarda, i tots els poetes aprofiten per fer allò que els ve més de gust. Han d’estar relaxats per a la gran i darrera escomesa: el gran recital en què tots els poetes llegiran algun poema més al Teatre d’Artà, incloent-hi un poema que cada autor ha escrit específicament per a aquest festival. Més de 150 persones ompliren el teatre per veure l’acte que iniciava el vers urbà i crític de Valtonyc. Després de la lectura de tots els poetes abans esmentats, un petit concert: una meravella de 3 cançons interpretades per Jansky.

Però la setmana vinent encara n’hi ha més, ja que el dissabte 29 es projectarà el documental Flames a la Fosca, d’Alberto Jarabo i Juanjo Sunyer, que indaguen en la vida de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i a continuació la segona edició de l’Slam poètic Artà.

Jo no m’ho perdria, en aquest festival hi passen coses màgiques. Fins i tot diuen que, adesiara, hi ha qui troba l’amor, una pedra negra en una cala d’arena blanca.

Etiquetes: