Poemes d’altura, Vinyoli al Montardo

Joan Vinyoli pujà tres vegades al cim del Montardo, pel camí dels llacs, i aquesta fou la ruta que vàrem seguir diumenge des del refugi de Ventosa i Calvell. Vinyolians empedreïts, nous coneixedors del poeta o passavolants encara verges, vam reaccionar, descobrir i intercanviar versos, experiències i coneixement a la intempèrie o al caliu del refugi en un homenatge inaudit.

Després d’uns dies que anticipaven tardor, vingué un cap de setmana assolellat i perfecte, amb un cel ple de clarícies. El temps ens havia donat un treva per pujar al Montardo i seguir les passes del poeta Joan Vinyoli. L’expedició, curiosa, venia des de diferents punts del territori: Santa Coloma de Farners, Reus, Barcelona, la Garriga… i convergint a Tàrrega, arreplegant els darrers excursionistes, es dirigí cap a la presa de Cavallers, punt d’inici del camí.

El relat de l’experiència és personal i molt difícil de compartir. Cada persona té un contacte diferent amb Vinyoli i amb la muntanya. Dels vint-i-set que pugem no hi ha ningú que ho hagi viscut igual. És qüestió de pell, de la vibració del so, de la ressonància de les paraules i l’aigua, del vent i el relleu de les pedres.

La naturalesa salvatge, el domini màgic, que tenim sota els peus, vora les mans i a l’entorn ens fascina. A mesura que fem camí podem imaginar com “Roques amunt, al cim de l’espadat, el solitari parla amb el profund…”. Gairebé ens sembla veure  un Vinyoli entotsolat que observa les grises roques i la buidor humana del paisatge que també ens corprèn a nosaltres. Són les llums que canvien sobre les muntanyes, les que ens acompanyen en el silenci resolut o en la conversa amiga, de coneixença  i descoberta.

Al refugi, durant el camí, dalt del cim, llegim els versos que parlen de cims, carenes, llacs, el vol dels ocells damunt les muntanyes, l’aurora i el capvespre. Els altres caminants ens demanen què celebrem, què llegim, quin és el llibre que duem entre les mans. Compartim amb ells els mots, allò que en sabem i la doble efemèride d’enguany.

L’exclusivitat de l’acte, amb moments inèdits com la lectura d’una traducció castellana dels anys quaranta que feu Vinyoli del poema de Hölderlin  Eine Landschaft  (Un paisaje) per part del doctorand alemany Tobias Christ (cal estar atents, car s’espera que aviat deixin de ser inèdits) o càpsules biogràfiques i explicacions dels poemes de la mà de Pep Solà, autor de la biografia de Joan Vinyoli, La bastida dels somnis,  i el coneixement compartit entre els assistents, fan d’aquesta ascensió un acte clau, doncs, en el centenari del naixement i el trentè de la mort del poeta.

La fascinació dels versos, així com de les muntanyes ha aconseguit un punt de germanor, uns instants de comunió que tan sols poden aconseguir la bella fugacitat del paisatge greu i els cant del poeta  batallant contra l’ inenarrable; convergint allà on Vinyoli  deia “ i els camins s’enfilen per les roques cap als cims/d’on he vingut del fons del meu passat. /Què se’m va perdre en aquest lloc ferest, que sempre hi torno i res no hi trobo mai? /Se m’hi perdé la por de no trobar, /i de cercar faig compte sempre més. “