mūtāre: un decàleg transformador

1.05.2019

La Fundació Carulla va impulsar el maig passat la creació del Decàleg MUTARE. Deu condicions essencials per convertir una iniciativa cultural en una proposta “socialment transformadora”. El contingut del decàleg es va decidir durant les Jornades MUTARE, en les quals van participar més de 300 professionals del sector cultural. La trobada va tenir lloc l’Antiga Fàbrica Damm i va servir per pensar el sentit dels projectes culturals avui. El futur exigeix tenir un mòbil social.

Plàstic. | © Silvia Conde

El centre de la diana –del debat– va ser el poder transformador de la cultura en l’aspecte social: hàbits, actituds i formes de vida. L’impacte econòmic –un altre aspecte d’anàlisi– va quedar fora, per exemple. Per comprovar l’encert o no del decàleg, la Fundació Carulla ha aplicat els seus deu punts a l’exposició Plàstic del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. La mostra ha estat concebuda a partir de l’aplicació del decàleg. Una de les primeres conclusions, doncs, és que en el naixement comença la transformació.

El primer punt del decàleg –el compromís amb els reptes socials– és el lloc des d’on esclata l’exposició. L’esclat, és clar, és una interrogació: quines han estat les conseqüències en termes mediambientals, econòmics, culturals i socials de l’ús del plàstic. Necessitem qüestionar-nos un plantejament assumit o passiu per poder encaminar la mostra cap a la transformació social. El carril transformador per on circula l’exposició ha d’oferir, a més, espai a tota classe de visitants. El motiu de la mostra ens afecta a tots. Per tant, “les propostes expositives han de buscar les diferents opinions i jugar a la combinació de moltes llengües i llenguatges a través dels quals cada visitant pugui connectar i sentir-se convidat”. La música, per exemple, és un recurs que democratitza l’experiència del visitant. També les proves sensorials. El túnel de plàstic opressor de la part final de l’exposició evidencia que s’ha entès aquest segon punt. No es tracta d’afeblir l’experiència, sinó de combinar possibilitats de missatge. 

La innovació artística i social –tercer punt– és fonamental per allunyar una mostra pensada al segle XXI de l’anacrònic desplegament expositiu del XIX, massa arrelat encara. Per aconseguir aquesta fita cal “posar en diàleg els coneixements científics amb els llenguatges artístics, el món local amb les visions globals, l’experiència individual amb la participació col·lectiva”. La innovació cita a totes les parts. Les reuneix al centre d’un tauler on cal treballar el consens per generar una proposta comunitària i no excloent. El “joc social” de menjar-se l’embolcall de plàstic d’un entrepà és un dels exemples –una experiència real i realitzada– que proposa el Museu de la Vida Rural.

Una proposta cultural socialment transformadora no ha de pretendre ser-ho només en ella mateixa; solament en els seus propis límits. Ha de tenir també una actitud expansiva. En el cas contrari, restaria inacabada. Cinquè punt, doncs: connectar des de l’emoció i la il·lusió pel canvi. Això és: “Aconseguir […] generar il·lusió, optimisme crític i ganes de canviar la situació, des de les petites accions i amb coneixement de causa”. Aquest punt lliga directament amb l’essència del següent: el sentit crític. Això sí, dependrà de la matèria d’anàlisi expositiva la simplicitat o no de promoure aquesta actitud crítica, que ha d’incloure un comentari obert. “Ajudar a crear coneixement de causa, a posar sobre la taula arguments i debats que mai portaran a respostes unilaterals i inequívoques sinó probablement, a més preguntes i interrogants que ajudin a pensar i canviar actituds vitals”, proposa el Decàleg Mutare. 

El canal comunicatiu de l’exposició Plàstic va més enllà del diàleg que estableix amb el visitant, que és una via crucial però no l’única. Ja en el procés de pensar el relat de la mostra, el museu ha volgut establir –vuitè punt– un canal de comunicació que permetés la “la contribució, l’opinió i l’aportació” d’altres persones que no fossin només la comissària –la dissenyadora Núria Vila– i els treballadors de l’equipament. “Es van buscar complicitats en la concepció, en el disseny, en el relat, en la producció i en la comunicació. […] En la construcció del relat, les veus de la gent gran del poble i les mirades científiques o artístiques locals i internacionals han anat configurant un itinerari marcat per perspectives diverses sobre el mateix tema”. Darrere d’aquesta recerca i teranyina de veus (els veïns, l’equip de Vila, el col·lectiu Basurama, l’artista tèxtil Ida-Marie Corell…), hi descansa la intenció de construir una proposta doblement plural: des de la construcció a la cloenda.

I finalment, un dels últims «manaments» ineludibles: el rigor metodològic. Tota proposta cultural aplica un mètode. En el cas de Plàstic, ajustar-se a una metodologia expositiva era imprescindible. Calia servir al visitant la veu dels experts: científics, dissenyadors de moda sostenible, artistes que usen el material, arquitectes, etc. El collage de veus expertes resulta en una explicació impecable, creïble. “La investigació, l’anàlisi de la informació, el contrast d’opinions, el respecte i la cura per la producció dels materials, els textos o les activitats vinculades a l’exposició són les metodologies dels museus i la seva contribució a les propostes culturals transformadores”, resa el novè punt. 

La redacció del decàleg, que de vegades pot semblar obvi, és justa perquè tensa el sector cultural: cada cop s’endevina més i més injustificable l’elusió d’un mòbil social.

El 2 de juliol se celebra les jorandes mutare educació, un esdeveniment obert al públic en general, en especial a totes aquelles persones que treballen en el sector educatiu o cultural. Us hi podeu inscriure aquí.