Plagi o tradició

29.01.2015

El món de la cobla no està mai exempt de polèmica, sempre hi passen coses que fan que tots nosaltres sempre estiguem d’allò ben distrets. L’última que ha passat és que recentment s’ha descobert que la sardana guanyadora de la darrera edició del Premi Mestre Conrad Saló, “Joia d’estiu”, de Francesc Teixidó, és un plagi… d’ell mateix.

Els instruments de la cobla

Els instruments de la cobla

Tècnicament no és un plagi, per això. Ens expliquem: fa nou anys, el mateix compositor va presentar una sardana al Memorial Pere Fontàs d’Amer titulada “Amerats d’emoció” i és exactament igual. Això sí, ha tingut la decència o deferència de canviar-ne la tonalitat, però la música és la mateixa. Per fer un símil: és com si un escriptor presenta una novel·la a dos concursos diferents canviant el nom dels personatges. El millor de tot és que el punt 3 de les bases del Premi Mestre Conrad Saló diu que les peces que es presentin “han de ser obres originals i inèdites, i no poden haver estat premiades en cap altre concurs ni estrenades o interpretades públicament amb anterioritat”, per tant, ple al 15.

Abans de seguir, cal remarcar que Francesc Teixidó ha guanyat diversos premis en concursos diferents, així que la seva qualitat com a compositor és innegable. La seva defensa respecte a aquesta relliscada és que va consultar a la SGAE si es podia presentar a un concurs una obra canviant-ne el títol sempre i quan a les bases del concurs no s’hi expliciti que no es poden presentar obres “ni amb el títol actual ni amb qualsevol altre”. A la SGAE se’n renten les mans dient que no tenen cap potestat reguladora de bases de concursos. De totes manes, les regles del Premi Mestre Conrad Saló són prou clares com per anar a demanant consell a la SGAE. A veure si a partir d’ara començarem a trobar “50 ombres de Grey”, “50 ombres de Rato” i “50 ombres de Pujol”, sent totes iguals.

La seva defensa segueix dient que en el moment de fer aquest subtil canvi n’era conscient, però que no l’hauria presentada si pensava que podia generar conflictes. En va presentar dues i les dues ja s’havien tocat. Això trenca les bases del concurs, però la raó de fer-ho és la poca difusió que tenen aquestes noves composicions. En aquesta reflexió té tota la raó: són moltes les sardanes premiades en concursos que després no acaben de ser tocades al carrer o en sales de concert. A aquest punt hi tornarem més tard.

Abans, però, seguim amb l’argumentari. En Francesc Teixidó s’excusa amb l’argument que “d’altres autors ja ho han fet”. Doncs vinga, tots a emetre preferents, robar bancs o llançar botes als àrbitres. Com que tothom ho fa…

Francesc Teixidó | Foto Wikipedia

Francesc Teixidó | Foto Wikipedia

El millor de tot és que les bases del Premi deien que les sardanes que es presentessin s’havien de vincular a un projecte pedagògic i el compositor va canviar la tonalitat per fer treballar als alumnes un to poc habitual. Tota una deferència per part seva. O demostració de cara. Què vol dir, que si no arriben a demanar aquest requisit canvia el títol de la sardana i ja està?

El que queda palès amb tota aquesta problemàtica és que als compositors de sardanes moltes vegades no els compensa l’esforç de posar-se a compondre. Són bastants els certàmens que hi ha actualment –i això que n’han desaparegut molts- i poques les sardanes premiades que es toquen. A què és degut? Són diversos els motius 1) no totes les cobles s’atreveixen o poden tocar sardanes d’aquest tipus, 2) moltes vegades els propis músics viuen aïllats d’aquest tipus de concursos i no es preocupen per saber què passa en el seu món i 3) són sardanes que, en la majoria dels casos no agraden al públic sardanista ballador.

Com a bons catalans que som, els del món de la sardana ens tirem sempre les pedres al nostre teulat, i a vegades sembla que ens agrada i tot. La primera de les causes abans anomenades no és excusa ja que hi ha diverses formacions que tenen nivell suficient per tocar el que sigui necessari. Però anem al segon: què fa que un músic no es preocupi pel que s’està coent actualment? Poden ser molts motius: que el món de la cobla no estigui del tot professionalitzat, molts músics tenen altres feines i no estan per la labor d’informar-se (és a dir, molts es preocupen de tocar i cobrar. Fixeu-vos que no s’esmenta el verb estudiar…); però aquesta raó va lligada a la primera. En definitiva, la situació és un atzucac.

No obstant això, part d’aquest segon punt té a veure amb el tercer: per què t’has de preocupar de mirar què es fa si saps que al públic no li agradarà? Aquesta polèmica fa molt temps que enfronta músics i balladors, ja que no comparteixen criteri: als músics els agraden les sardanes que estan ben treballades i que tenen un interès musical i als balladors que els faci saltar, generalment tot el que és titllat de “patxanga”.

Com a exemple d’aquest enfrontament tenim el concurs de La Sardana de l’Any: és un concurs que funciona per votació popular (prèvia elecció de les composicions per part d’un jurat) i en les últimes edicions només guanyen sardanes de qualitat escassa però que fan saltar de valent. I, curiosament, aquestes sardanes guanyadores sí que es toquen arreu.

Quines solucions hi ha? Des d’aquí i de forma humil en podem apuntar algunes: que els mateixos premis de composició s’ocupin de fer difusió de les obres premiades, que en concerts i grans esdeveniments sardanístics hi hagués una quota de noves composicions i sardanes premiades, que el jurat de La Sardana de l’Any tingués potestat d’escollir unes sardanes de qualitat que passessin a la final, etc. Són punts que donarien per escriure un altre article.

Com es pot veure, el món de la sardana és petit, però sempre hi passen coses. Abans d’acabar, tot i el to de menyspreu que traspua aquest article, s’ha de dir que aquesta no és la meva intenció. El cas d’en Francesc Teixidó és extrapolable a altres similars i l’únic que voldria és defensar la legitimitat d’aquells compositors que s’esforcen per fer sempre coses noves. Només s’ha fet servir perquè és actual.