Pla, Gaziel i la nostàlgia epistolar

27.06.2018

Aquest mes, Destino ha publicat una altra novetat editorial planiana. Després de Fer-se totes il·lusions possibles, ara Pla comparteix protagonisme amb un confrare empordanès il·lustre força menys reconegut: Agustí Calvet, Gaziel. Protagonisme epistolar. El llibre, Estimat amic, l’ha editat Manuel Llanas i reuneix una mostra inèdita de la seva correspondència entre 1941 i 1964: un recull selecte per a mitòmans, escèptics i sibarítics que barreja la prosa reflexiva i lúcida, amb tendència pessimista, i l’admiració mútua de dues figures indiscutibles del periodisme literari del segle XX.

Josep Pla i Gaziel | imatge de la coberta d’Estimat amic (Destino)

Pla i Gaziel són dos observadors privilegiats de la realitat sociopolítica catalana i espanyola de la postguerra. Però són dos observadors desplaçats, desconfiats, gairebé resignats. Són uns solitaris entre el rebuig off the record al franquisme i la distància que els separava de la resistència cultural catalana. Un a Llofriu, després de voltar mig món com a corresponsal de premsa, i l’altre a la capital d’Espanya, després de la seva feina a La Vanguardia. “Vós en la fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid”, en paraules del mateix Gaziel.

En definitiva, són dos outsiders que comparteixen una determinada visió de la vida amb un amor reservat però granític per Catalunya i el seu país petit, l’Empordà, que intercanvien impressions disperses i entranyables, a vegades amargues, sobre un món colpejat pel feixisme i les guerres. Enyorats del vuitcentisme i tocats per la mateixa nostàlgia d’Stefan Zweig, tenen el consol de la literatura i de veure’s de tant en tant per prodigar-se en les seves dues aficions més notòries: la conversa allongada i la gastronomia del país –la Costa Brava.

El llibre consta de cinquanta-vuit peces epistolars reproduïdes. Tot i que només n’hi ha set de Pla, el recull té prou entitat per constituir una publicació d’interès, tant pel testimoni de les cartes i el seu contingut inèdit com pels apèndixs que el complementen, amb articles sucosos apareguts a la premsa de l’època o altres documents reveladors com la història detllada-oculta-obscura de La Vanguardia i els seus fundadors. Que el nombre de cartes enviades per Gaziel (cinquanta-una) i per Pla (set) sigui tan desigual es deu al fet que, entre la documentació que Gaziel va deixar en morir, hi ha una mancança general de cartes rebudes. Recull incomplet, doncs, que el lector pot completar amb el magnetisme volàtil i intransferible de la suposició o amb altres epistolaris de contrastat valor històric i literari.

 

Una relació que comença malament

Per una lectura més devota i dimensionada d’Estimat amic, en efecte, és altament recomanable fer-la a dues o tres bandes. En aquest cas, examinant els reculls que apleguen la correspondència tant de Pla com de Gaziel amb l’editor Josep Maria Cruzet, un personatge indispensable per la publicació d’algunes de les seves obres més importants i llegides a l’editorial Selecta i, alhora, per consolidar els seus vincles. Perquè, fins que va arribar la Guerra civil, la relació entre Pla i Gaziel havia estat escassa i fins i tot poc amigable, probablement condicionada per la ideologia oposada dels mitjans pels quals respectivament treballaven: La Vanguardia i La Veu de Catalunya.

De fet, “poc amigable” encara es queda curt. Pla arribaria a dir de Gaziel que “s’ha passat la vida parlant del provincialisme de Catalunya i dels defectes del país, i ha oblidat sempre que és el primer provincià de la Rambla, el més espès, el més estiracordetes i el més representatiu”. Un cop baix que s’assembla força al que dedica a Josep Maria de Sagarra, mofant-se del seu aspecte, a Fer-se totes les il·lusions possibles.

Gaziel, amb l’elegància de la condescendència, no va respondre públicament a cap dels articles en què Pla l’acusava, en essència, de covard i de pertorbador “de la nostra vida civil” i de voler convertir Catalunya “en un país d’ases”. A vegades, Pla pot ser tan bon narrador com gratuïtament verinut, i sempre té gràcia. Gaziel sabia, sens dubte, que malgrat la rivalitat periodística aquells atacs de Pla covaven una enveja comprensible. “Atesos aquests antecedents, sobta molt adonar-se, a través de l’epistolari, que en data tan primerenca com 1941 ja es dispensaven un tracte, no tan sols afable, sinó també d’oberta cordialitat”, escriu Llanas, que ignora saber quan i com van començar a teixir “aquella insospitada relació de confiança mútua”. Sí que sabem, gràcies al fragment d’una carta que Gaziel va enviar a Jordi Rubió l’any 1975, que Pla es va disculpar pels “atacs injustos adreçats contra meu”. Sense sornegueria.

 

El refugi literari

Contra la repugnància que sentien pel règim franquista, el consol que Pla i Gaziel trobaven en la literatura, probablement el més profund que tenien, servia per contrarestar el seu desencís. La literatura era un refugi que, individualment, els permetia aïllar-se en un íntim recolliment intel·lectual i que, socialment, els unia per compartir elucubracions, esperances i neguits. En aquest refugi van consolidar definitivament la seva amistat forjada al compàs de la vida lenta i virgiliana, de la passió freda que els caracteritzava i de la seva observació racional, realista i independent de l’existència, tan ben sintetitzada a El quadern gris o a Tots els camins duen a Roma.

Estimat amic forma part de la col·lecció L’Àncora i té l’aval de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona. Una altra manera d’aproximar-se a la vida i al pensament de dos cronistes europeus de primer ordre que els periodistes catalans hauríem de tenir sempre com a referents de la nostra cultura i del nostre ofici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris