Pintar la sonata

25.06.2018

El Museu d’Orsay dedica una exposició als pintors simbolistes dels Estats bàltics, una reflexió sobre la immortalitat artística a partir d’un llegat que acabarà servint per a recuperar una identitat nacional. Entre tots els artistes que es presenten, M.K. Čiurlionis explora un gènere pictòric nou: les sonates pintades. Un exercici sobre la musicalitat d’allò visual i sobre com pensar l’obra d’art des de la seva eloqüència.

L’obra ‘Sonata núm. 5 (Sonata del mar)’ de Čiurlionis, pintada l’any 1908, uneix tres quadres: Allegro, Andante i Finale (per ordre).

“On sona aquesta música? ¿És a l’aire o a la terra? Ha callat. Deu escortar sens dubte una divinitat de l’illa. Jo m’estava a la riba, lamentant la mort del pare, el rei, i aquesta música se m’ha anat acostant per sobre l’aigua, calmant aquella fúria i aquest mal amb la seva dolçor. I jo l’he seguida o, més ben dit, m’ha dut. Però ha cessat. No, que ja torna.”

William Shakespeare, La tempesta

 

Mikalojus Konstantinas Čiurlionis (1875-1911) neix al sud de Lituània, entre arbres, camps i llacs, al costat d’un riu darrere del qual el sol cau sobre un bosc frondós. Creix envoltat de música: el seu pare és organista i ell en segueix la traça. Primer estudia composició a Lituània, després a Varsòvia i a Leipzig. Esdevé un artista polifacètic amb una carrera molt curta: mor a trenta-cinc anys, però deixa un important llegat poètic, pictòric i musical.

El museu d’Orsay, a París, presenta una exposició dedicada als pintors simbolistes i impressionistes dels Estats bàltics, Estona, Letònia i Lituània. “Ànimes salvatges”, com la de Čiurlionis i tants d’altres, ens descobreixen l’espurna d’unes nacions silenciades durant anys que cerquen un món creatiu entre els límits establerts per la tradició russa. Desenvolupen un llenguatge artístic, una mitologia, una música i una poesia que jugarà un paper fonamental a l’hora de reivindicar una identitat. La tradició oral i la natura prenen una rellevància cabdal i vehiculen les temàtiques i l’estil de les obres. Un llegat insòlit i emotiu ple de paisatges nòrdics, llegendes èpiques i vida en comunitat al camp, on la cançó popular, anomenada “daina”, és fonamental.

Entre les obres presentades dins del marc de l’exposició hi trobem el tríptic de Čiurlionis Sonata núm. 5 (Sonata del mar), pintat l’any 1908. Cada un dels tres quadres porta per títol un element associat a un tempo musical, Allegro, Andante i Finale. El subtítol de l’obra, Sonata del mar, posa en evidència l’univers que uneix les tres pintures. Es tracta del món subaquàtic, el paisatge marítim. La figuració i l’abstracció s’alternen, i distingim fàcilment un tema que travessa el conjunt de l’obra: la tempesta.

Detall de “Finale”

Els tres quadres s’estructuren a partir de les lleis de la composició musical, i això ens permet rellegir-los des de la seva sonoritat. L’Allegro ens mostra una sèrie d’elements en concordança entre ells: petits vaixells de vela, bombolles d’aire, onades enmig de la mar brava, un peix i una gavina. A la part superior, unes dunes se superposen sota una serralada de pins. Tot plegat es troba distribuït en diferents estrats, on certs elements es repeteixen, com les bombolles, amb petites variacions pel que fa a la mida i la distància entre elles. I és així com la música comença a fer-se visible: cada una és com una nota de l’escala, que marca una durada i una intensitat determinada. I cada ondulació ens fa pensar en la “forma sonata”, un patró de composició que, a partir d’una tonalitat, elabora un mapa harmònic: s’introdueix una melodia que modula, varia i reapareix. És la descripció d’una música i d’un paisatge de tranquil·litat, en equilibri, i també d’un lloc conegut pel pintor, que explica des de la pintura una experiència visual i sonora: el viatge a la vora del mar Bàltic.

En l’Andante una mà s’alça i mostra un veler, darrere del qual hi queda una ciutat submergida, naufragada. Dos punts lumínics esclaten a l’horitzó i es dirigeixen en totes les direccions, com una projecció analògica, com un miratge similar al fenomen de la fata morgana, que crea una imatge duplicada i vibrant. És una altra manera de representar el mar, però que també podem percebre prenent la musicalitat com a guia. L’espectador es troba davant d’un espai serè, lluny dels tremolors lluminosos que inspiren també una explosió sonora. Aquesta relació de distàncies introdueix una atmosfera silenciosa i calmada, però inquietant. Un segon “moviment” que instal·la, com correspon a les característiques del tempo que la denomina, una certa lentitud.

El Finale sorprèn l’espectador. L’enxampa en el remolí del tema pictòric i de les notes musicals. Enmig de l’oratge, una gran onada es presenta com una força major que destrueix els vaixells de vela. També es fa referència a l’autor, ja que hi podem distingir l’empremta de la seva signatura. Es troba Čiurlionis entortolligat dins d’una marea incontrolada? O bé és la manera d’anunciar que l’obra arriba a la seva fi? Un acabament ràpid i brusc, ple d’emoció i ritme. El “finale” musical es caracteritza per ser un moviment conclusiu i virtuós, sovint ràpid, que cerca l’apogeu de l’obra tot revistant alguns temes melòdics. La seva transposició en el quadre resideix en la forma de l’onada, que just en plena pujada evoca un sentit de culminació i d’inestabilitat capaç de tallar-nos l’alè.

Čiurlionis troba en els motius realistes un sentit rítmic i temporal, i en la perspectiva visual, una concepció d’altura i timbre. La conjunció entre el to del color, l’espai i les línies ondulades creen una harmonia visual, una impressió de diàleg entre mirada i oïda. És diferent del que Vasili Kandisnki i els expressionistes russos descriuen sobre l’ús del color com a mitjà d’expressió de l’inconscient. Veuen la pintura com una “necessitat interior” que travessa l’experiència de sinestèsia, és a dir, d’una vivència subjectiva en què, per exemple, un color sona i una olor es veu. En Sonata núm. 5 (Sonata del mar) hi veiem l’arquitectura d’una peça musical i la recerca d’un acord sonor, que ens apropa a allò que sent un músic quan compon. Čiurlionis treballa el tema de la tempesta des de les dues perspectives, tal com podem escoltar també en el poema simfònic El mar (Jūra) i en la sonata que porta el mateix nom, i que va ser composta justament al mateix any que el tríptic.

Per Kandinski, la música de Schönberg va esdevenir clau per a desenvolupar la seva tècnica expressionista. Per Čiurlionis, va ser la de Wagner qui va capgirar les seves ambicions de representació, cap a la fusió entre les narratives pictòriques i musicals. En aquesta melodia visual excepcional, Sonata núm. 5 (Sonata del mar), Čiurlionis revela un mètode profund i racional sobre el parentiu entre les arts.