“Pilar, ens provocarem una crisi”

26.09.2018

“Com més entrem en un projecte, més ens adonem de la importància que té”, deia la setmana passada el director de la Fundació Miró, Marko Daniel, en una roda de premsa on es presentava la temporada de l’Espai 13, secció d’art emergent de la Miró. La sentència podria semblar innocent, però no ho és, perquè és precisament això és el que els passa a l’art i a les institucions artístiques: si no entres al seu joc, és probable que no en valoris la importància; i un cop formes part de la roda, pocs cops diries que el que fan és innecessari. Perquè no es tracta de necessitar. Es tracta de construir.

Mentre algunes disciplines productives avancen per pura dinàmica empresarial, inversió-guany, inversió-guany, les institucions artístiques avancen sobretot perquè hi ha qui creu en elles a un nivell supramonetari. La cultura és una construcció abstracta que es pot materialitzar a través de les persones i de les seves maneres d’expressar-se -la pintura, l’escriptura, l’art, la filosofia, el que sigui-; però que sobretot construeix una cadena d’idees i de valors a la qual no podríem arribar de cap altra forma que no fos a través d’aquesta abstracció, de la construcció d’idees sobre idees, de projectes sobre projectes, de ruptures sobre continuïtats. Altres disciplines poden autoconcloure’s, arribar al seu límit; l’art sempre té camp per córrer.

I això mateix passa, és clar, amb l’art contemporani: és més una creença que un fet material. L’objectiu de l’art contemporani no és només crear una obra, sinó enriquir la nostra experiència limitada del món a través de les idees o experiències que es desprenen d’aquesta obra. Entendre l’art, i això no vol dir arribar a una conclusió concreta, sinó simplement que t’agradi, que el gaudeixis, sovint depèn més de la predisposició de l’espectador que no pas de la peça en si. Perquè unes idees porten a unes altres i aturar la roda de l’art vol dir quedar-nos a terra i no aprofitar una de les poques habilitats humanes que ens permet desafiar el camí gradual de la raó i arribar a un nivell de pensament més enllà del factual.

Però és que a més l’art contemporani encarna una altra paradoxa: per una banda, acordem que hem de mirar-lo des d’un estat mental reflexiu per tal que ens digui alguna cosa; per altra banda, precisament els artistes contemporanis busquen trencar constantment la definició d’art, i per molt que ens esforcem en entendre’l, ell sempre s’escaparà. “Pilar, ens provocarem una crisi”, deia l’altre dia a la Fundació Miró l’artista Fito Conesa. La seva interlocutora era Pilar Cruz, i la frase l’havien dit mentre gestaven el projecte d’Espai 13, perquè la Pilar n’és la comissària.

Precisament enguany, el programa de l’Espai 13 es titula Un monstre que diu la veritat i tracta sobre aquesta necessitat de l’art contemporani d’”evitar les ortodòxies i els consensos massa fàcils, de no abaixar mai la guàrdia, d’oferir un art que sigui alliberador i que no es basi a reproduir clixés”, en paraules de Martina Millà. L’art contra l’art per tal de seguir eixamplant les possibilitats de l’art. Això la Pilar ho lliga amb Foucault, i amb com el poder i el coneixement sempre van relacionats, i com l’art contemporani és capaç de situar-se als marges del poder i eixamplar el camp de coneixement tot i que després aquest passi a ser acceptat i torni a situar-se dins d’un discurs hegemònic i, per tant, poderós.

“Com a societat hauríem d’escoltar més als artistes”, deia Marko Daniel, “tenen una feina en el món, ens presenten visions d’aquest que ens fan reflexionar”. Però això molts, des de fora, no ho veiem, perquè l’art ni ens alimenta ni ens cura ni ens fa créixer els diners del banc. És només quan acceptem que com a humans tenim la necessitat d’alguna cosa més enllà de la factualitat, que reconeixerem el valor de l’art i de les crisis que ens pot provocar. Potser aleshores donarem als artistes i a les institucions artístiques el pressupost i el reconeixement social que es mereixen. Fins aleshores, ens acontentarem sabent que dins del món de l’art hi ha gent que realment tota aquesta parrafada l’entén i la practica, i que manté viu el patrimoni artístic passat, present i futur.