Pilar Aymerich. Narrar amb la imatge

7.03.2018

A través dels objectius de les seves càmeres, Pilar Aymerich, qui podria representar, en un sentit global, la generació dels fills de la guerra, terme que encunyava la seva íntima amiga Montserrat Roig, ha fotografiat —o escrit, com ella reivindica— els últims cinquanta anys la llibertat, el feminisme, la Catalunya i la cultura. Zeneida Sardà l’entrevista, com podeu llegir al número de març de la revista, en una conversa íntima i personal.

Pilar Aymerich. (Foto: Alex Rademakers – Arxiu «Serra d’Or»)

El món de la cultura als anys seixanta a casa nostra no es pot comprendre sense fer menció a la mítica Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), fundada per Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat a inicis de la dècada ja esmentada. A l’EADAG «hi col·laboraven escriptors, intel·lectuals, artistes com Brossa, Ràfols-Casamada, Guinovart i tants d’altres. Hi havia l’Espriu, la Carme Serrallonga… Era el món de la cultura i de la resistència cultural». I, allà, enmig d’aquella explosió de llibertat entre la foscor de la dictadura, Pilar Aymerich i Montserrat Roig, o Montserrat Roig i Pilar Aymerich, s’hi van fer amigues, amigues íntimes, i tant la seva relació com la formació impartida per Capmany i per l’escola de teatre, suposarien un punt d’inflexió a les seves vides i l’inici de dues carreres professionals estretament abraçades a Catalunya. De l’EADAG i les seves aspiracions d’esdevenir actriu, va marxar a Londres i a França, llocs on aprengué a observar el que posseïa dins seu per tal de reflectir-ho a través de la càmera. Per això, quan li preguntem per la importància de l’instant, Aymerich comenta que «és una síntesi del que passa al món i dins d’aquesta síntesi pots fixar una emoció, un sentiment, un acte, un retrat». I, per això, també, durant les manifestacions de l’època de la Transició, que ella fotografià tota, es camuflava entre els manifestants, «perquè jo formava part també d’aquest moviment. M’hi identificava». Juntament amb Montserrat Roig, varen presentar-se a un concurs de «Serra d’Or» per a joves escriptors: «Ella faria els textos i jo les fotos.» Quedaren finalistes i, des de la revista, se li proposà a l’escriptora «fer una sèrie d’entrevistes a gent de la cultura catalana». Aymerich fou l’encarregada de dur a terme les fotografies de les trobades: «Tinc fotografies de tota la cultura catalana de l’època! No tan sols de la resistència interior, sinó també de les persones que ja començaven a tornar de l’exili i també dels joves del moment.»

Aymerich, molts projectes professionals de la qual són una síntesi entre imatge i paraula, opina que «la paraula aporta més informació a la fotografia i que la fotografia ha d’anar acompanyada de la paraula». Segurament, per aquesta raó la fotògrafa busca «retratar la persona, però també el context […]. Per a mi, el més important és explicar històries amb imatges. Diria que escric amb imatges. Quan una fotografia t’explica un estat d’ànim, una emoció, quan t’explica el que està passant, és una fotografia útil».

Feminista des de ben jove, les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 «van ser com l’explosió del moviment feminista. Ens vam organitzar des de diferents agrupacions […]. Per primera vegada ens vam ajuntar totes». Sobre la situació de les dones d’avui en dia, Aymerich creu que «s’està assassinant més que amb el terrorisme i no s’ha fet res. És inadmissible que el cinquanta per cent de la ciutadania estigui desemparada davant d’aquesta xacra».

Amant de la càmera analògica pels projectes més personals, per a Pilar Aymerich «la fotografia és síntesi» i per això considera que s’ha de ser en el punt culminant d’un fet, d’un acte o d’un esdeveniment: «Si no hagués estat dintre de la manifestació de l’adulteri, no hauria pogut fer aquella foto de la noia amb el cartell i el nen sobre les espatlles. Amb aquella imatge mostres què es demanava, què passava i què es feia.»

Fotògrafa des de fa més de cinquanta anys, l’any 2011 va dipositar el seu arxiu fotogràfic a l’Arxiu Nacional de Catalunya, fet que, per a ella, esdevé «una satisfacció que el meu arxiu passi a formar part de la història de Catalunya i que els ciutadans el puguin consultar».

El novembre passat, se li atorgà un premi molt especial per a ella: la medalla «Résurrection». «És un premi molt bonic. L’atorga l’Amical Internacional de Ravensbrück […]. La medalla s’atorga a dones que s’han distingit per les lluites per la llibertat i per haver difós en algun moment la realitat dels camps de deportació nazis. És un d’aquells premis que et toquen de manera molt profunda […]. Quan coneixes aquesta gent, et sorprèn la força i les ganes de lluitar que encara tenen després de tot el que han viscut.» Alguns dels protagonistes d’aquestes vivències foren fotografiats per Pilar Aymerich, fotògrafa que ha escrit, amb imatges, les últimes cinc dècades del nostre país.