Pierre Lemaitre: “Hi ha moltíssima mediocritat dins del gènere negre”

17.02.2016

Pierre Lemaitre va viatjar a Barcelona per presentar al públic català el seu atípic comissari. Camille Verhoeven és l’antiheroi més cèlebre de la policia estatal francesa: baixet, nerviós, amb gustos impopulars i tremendament cínic. La visita, però, era certament estranya perquè Lemaitre debutava a la BCNegra quan ja té decidit que Verhoeven plega. Amb la publicació de Rossy & John (Bromera) es tanca la tetralogia policíaca que tant d’èxit li ha suposat a l’autor francès, guardonat fa dos anys amb el premi Goncourt per la novel·la Ens veure allà dalt. Com que Lemaitre ha retirat a Camille, hem tingut sort i el comissari no ha monopolitzat l’entrevista, que s’engreixa amb altres temes: les modes literàries del gènere policíac, la consideració de la novel·la negra a l’Olimp de les lletres, la tardana edat de debut de Lemaitre i les inexistents felicitacions del seus companys escriptors de noir quan va guanyar el premi més important de la literatura francesa.

Pierre Lemaitre | Foto: Gerard E. Mur

Pierre Lemaitre | Foto: Gerard E. Mur

Ha visitat la trobada literària de BCNegra amb França com a país convidat. Es parla molt de la nova generació d’autors francesos que recupera el pols davant de l’amplíssim ventall d’autors escandinaus —envejablement promocionats durant els últims deu anys—. Vostè no associa aquest retrocés dels escriptors nòrdics a una progressiva pèrdua de qualitat literària sinó que ho vincula al fet que els seus llibres ja no estan en sintonia amb el que el lector vol llegir.

D’alguna manera, el que hi ha hagut és una moda. La literatura policial, com la roba o la música, passa per modes. Hi ha coses que duren i n’hi ha d’altres que, senzillament, al cap d’un temps, les oblides. Si has llegit quinze novel·les de Camilla Läckberg, has demostrat una dosi de paciència més que demostrable i, per tant, és probable que tinguis ganes de passar pàgina. També és veritat que el gènere negre escandinau seguirà tenint adeptes per molt que la moda passi. Hi ha un fotimer d’autors boníssims dins d’aquest corrent; com Jo Nesbø i Karin Fossum. Senzillament, el que passa és que quan ja n’has llegit un munt, tens ganes de mirar cap a un altre costat. Amb mi també passarà. Ara tothom parla molt de Pierre Lemaitre i potser un dia també quedaré relegat a una altra banda. És possible. No sóc ningú per fer-ne  teoria, però crec que val la pena fer-se la pregunta de per què la moda és moda; perquè a tothom li agrada una mateixa tendència o color. Suposo que és perquè cada cosa té el seu moment. En literatura passa exactament el mateix.

No sé si ha afectat aquest boom el fet que la novel·la escandinava parlés molt de la decrepitud d’una societat en crisi; el que seria l’estat de la societat europea actual. I ara, sembla, que ja estem començant a sortir d’aquesta crisi.

Justament, el contrari. Crec que tens raó quan estableixes aquesta relació entre la novel·la negra nòrdica i la seva inscripció dins un moment de crisi europea. Però en realitat penso que la cosa va més enllà. Tu deies que sortíem d’aquesta crisi i jo no crec que n’estiguem sortint. Al contrari. Els europeus pensàvem que estàvem vivint una profunda crisi i, si fos així, la lògica és pensar que s’acabarà. On som no és al final d’una crisi sinó que estem en un nou ordre mundial. I, per tant, aquesta suposada crisi ens acompanyarà molt més temps. Sabem ara que, les crisis, estan aquí per quedar-se; és un altre ordre del món. I aquí sí que penso que hi ha una manca de sintonia amb la novel·la nòrdica perquè es pensava que era una cosa passatgera i, en realitat, és un corrent molt més prolongat. Serà interessant veure com la literatura acompanyarà els nous temps. Nous temps en què Europa es veurà amenaçada, en què el continent patirà la guerra dins de casa, en què es cometran altres atemptats.

Pierre Lemaitre

Pierre Lemaitre

Ha vingut a Barcelona a parlar del seu personatge Camille Verhoeven però si obrim la panoràmica el tema principal que l’ocupa és la seva obra de novel·la negra. Considera que el gènere policíac es pot considerar com a gran literatura? Entén la polèmica al voltant d’aquesta qüestió?

Entenc perfectament el debat existent. Hi ha gent que considera que la novel·la negra no pertany a cap gènere noble i, de fet, jo durant molt de temps no era considerat un escriptor sinó que se’m presentava com un autor de novel·la policíaca. La qual cosa és diferent. En un país extremadament literari com França, hi ha una elit que considera que aquest gènere no forma part de la gran literatura. Entenc perfectament la posició d’aquesta elit; en el sentit en què un es pot preguntar quantes novel·les policials podrien passar a la posteritat. Quantes grans obres hi ha dins d’aquest gènere? Probablement, en els darrers cinquanta anys, a França podríem escollir set o vuit grans autors —potser el més gran ha estat Georges Simenon—, i això és relativament poc. Val a dir que hi ha moltíssima mediocritat. Aleshores, no sé si és gaire fàcil atorgar el títol de noblesa a un gènere on precisament n’hi ha potser massa, de vulgaritat.

Ha confessat que va ser la confiança que tenia la seva dona en els seus manuscrits el que va dur-lo a intentar publicar-los. Vol dir que sense ella no hauria estat mai escriptor? No hauria guanyat el premi Goncourt?

Aquí l’interessant seria fer-li la pregunta la meva dona. El que em proposes és un exercici impossible; és molt difícil saber que hagués passat si no m’hagués trobat amb ella, però, si sóc honest amb mi mateix, probablement crec que no ho hagués fet. És curiós perquè aquesta pregunta de l’edat se’m fa sovint i crec que és important saber per què. Pensar per què se m’interroga sobre aquesta qüestió ens permet teoritzar sobre el perquè de la literatura. Vivim en una societat en què és força normal canviar de feina o de professió cada cert temps. Al segle XX, la norma era el contrari. Quan algú es formava com a professor, exercia com a mestre fins a la jubilació. Si ara algú es fa agent immobiliari als 50 anys no sobta a ningú. En canvi, quan passa amb un escriptor es veu com una anomalia. Ho podria entendre si estiguéssim parlant d’un metge perquè, després d’una formació tan llarga, seria estrany, paradoxal. Es planteja que l’escriptor neix i no es fa i hi ha exemples que això no té per què ser així. Jo mateix sóc un d’aquests exemples.

Ha explicat que no va rebre cap trucada dels seus companys escriptors de novel·la negra quan va guanyar el Goncourt. Però en aquell moment no ho va fer públic. Per què ha esperat tant en dir-ho?

No vaig voler explicar-ho en aquell moment, quan vaig guanyar el Goncourt perquè dir-ho aleshores em semblava obscè i un insult als meus propis companys. De fet, ho vaig dir quan vaig adonar-me que ells tenien raó. Jo hauria fet el mateix. Si a França som més o menys uns dos-cents autors de novel·la policíaca i un guanya un premi tan rellevant és normal que pensin “perquè ell sí i jo no”. Entenc que ells no aplaudissin perquè jo, segurament, hauria fet el mateix.

Deia en una recent entrevista que li agradaria ser un escriptor inclassificable perquè això ajuda a sorprendre el lector. Creu que rau aquí l’èxit de les seves novel·les? En la combinació de gèneres, la capacitat de sorprendre permanentment.

Pot ser la clau de l’èxit o pot ser la clau del fracàs perquè, efectivament, a mi com a autor m’agrada pensar que tinc un ventall diferent de talents que em permet escriure llibres diferents però el públic sempre vol el mateix. A la gent li encantaria tenir deu, vint, trenta llibres més de Camille Verhoeven. Ens trobem amb aquesta paradoxa: el lector sempre vol el mateix, mentre a l’autor el que li agrada és canviar. Aquesta és una qüestió una mica irresoluble. I he d’admetre que com a lector entenc perfectament la posició dels altres lectors. Si llegeixo James Ellroy el que vull és que Ellroy em doni més de si mateix. O Denis Lehane o George Pelecanos. Tenir més d’ells. Per tant, em sembla absolutament normal, gens ridícul. En canvi, com a autor sí que m’agrada que es vegi que tinc un ventall més ampli i reeixit.

Diferencia l’aprenentatge de l’escriptura de la inspiració. Sobre el que l’inspira, diu que les sèries de televisió l’ajuden força. Què és el que en pren? Haver-hi participat com a guionista li ha canviat la percepció de la televisió?

Sí, perquè em sentia molt infeliç treballar-hi. Puc dir que mai m’he trobat amb una quantitat tan ingent, una concentració tan elevada, d’imbècils, pretensiosos i incultes. Era un guionista poc reputat i treballava per sèries més aviat mediocres però suposo que la pregunta anava per una altra banda. Sèries bones i què en penso. A mi les sèries publicades per HBO, les sèries britàniques, nòrdiques o americanes m’interessen moltíssim i m’interessen perquè crec que renoven la manera com expliquen les històries. És a dir, em semblen sèries molt imaginatives però no tant per la història en si, la història segueix agrupant els temes de sempre, sinó pel com, que el trobo molt innovador.

Li he sentit dir, que els escriptors de novel·la negra pequen d’abandonar els seus personatges. Se centren en una trama complexa i enrevessada i aparten la mirada de qui veritablement pot tirar endavant la novel·la, els personatges. Com treballa vostè aquesta doble exigència?

La clau és el mètode. És a dir, per tenir una novel·la policíaca necessites tenir primer una bona història. Jo no començo un llibre si no tinc molt clar en el meu cap l’inici i el final. Un cop tinc aquests dos ingredients passo a treballar a fons els personatges perquè si només tens una història, pots tenir una mecànica policial que funcioni més o menys bé, amb girs, amb suspens, amb sorpreses, però potser això està absolutament mancat d’emocions i són les emocions les que fan que hi hagi una bona novel·la. Per tant, les emocions sempre han de passar per un bon personatge. Resumint, la història és l’embrió però has de treballar els personatges a fons perquè són els que li donaran qualitat a la novel·la.

Pierre Lemaitre

Pierre Lemaitre

Vostè escriu aquest llibre el 2013 i el passat novembre tenim uns atemptats que, d’alguna manera, ens poden recordar l’argument de llibre. La casualitat ha unit terriblement una realitat desafiant amb la literatura. Sentia en aquell moment que estava tractant un tema delicat?

En un primer moment no me n’adono, no veia que el que havia fet era posar el dit a la nafra del terrorisme. Un cop publicat el llibre sí que ha acabat agafant una profunditat que potser inicialment no havia imaginat —el destí dels llibres és una mica insondable, com el de les persones—. M’agradaria molt dir que sí, que sóc una mena de visionari, i dir que, a més a més, el proper llibre que escrigui plasmarà el que passarà en el pròxim segle. Però no, evidentment que no, cal ser una mica més modest en aquest sentit. El que sí que és important és dir que vaig pressentir, diguem-ho així, el fet que una persona solitària, si està decidida a fer alguna cosa, encara que tingui pocs mitjans, pot aterrir completament una ciutat. Això no em converteix en cap visionari però em sembla que és bastant evident que les nostres democràcies deixen una llibertat tan gran que una persona que reuneixi veritable maldat pot acabar sembrant el terror en un país sencer i això és una cosa molt elemental.

Per què un protagonista tan atípic? Un heroi tan allunyat del model de comissari alt, seductor i galant.

Em preguntava una mica com reaccionarien els lectors, el públic en general, si aquest comissari, en comptes de mesurar un metre quaranta-cinc, mesurés dos metres quaranta-cinc, per exemple. Tenim una relació certament estranya amb l’estatura. Ens fem una mena de representació mental en funció de si la persona és alta o baixa. I associem el concepte de baixet a un concepte de mediocritat. Per exemple, s’oposa la gran música, amb majúscules, a la música dels espectacles de varieté. És com si una cosa menor, petita, o algú baix, fos secundari o menys bo, amb menys vàlua. Per això em semblava interessant aquesta paradoxa de tenir un personatge que té tot el poder, i és qui dirigeix tot la investigació i qui pot detenir el criminal, però que alhora és una persona baixeta. Ho vaig trobar una paradoxa enriquidora.

Rossy & John és el quart llibre de la, en un inici prevista, trilogia Camille Verhoeven. Trilogia que, finalment, ha acabat tenint quatre lliuraments IrèneAlex i Sacrifices, de propera publicació, són els tres primers. Com s’explica aquesta singularitat?

La veritat és que no havia previst ni com una trilogia. Que hi hagués una continuació al primer llibre de Camille Verhoeven no era el que tenia pensat. Va ser quan escrivia el segon llibre que vaig veure que necessitava un investigador i aleshores vaig pensar que estaria bé tornar a recuperar al Camille Verhoeven. Més tard i pel que fa al tercer llibre, vaig pensar que potser hauria de desenvolupar una mica més la història del Camille i d’aquesta manera compondria una trilogia. Pel que fa al quart volum, la seva publicació té a veure amb una curiosa d’història editorial. Em van demanar un text des del Departament de Transport Públic de París per promocionar el servei i vaig pensar: “Mira, afegiràs això a la trilogia”. La promoció al metro no va tenir gens d’èxit però, un cop publicat, el llibre va funcionar molt bé. De totes maneres, és un quart volum curt i modest; i per tant, no parlo de tetralogia sinó que ho deixo en tres llibres i mig. És una mica com picar l’ullet als meus lectors.

Pot confirmar, doncs, que ja ha retirat a Camille Verhoeven?

Sí, la carrera de Verhoeven ja ha acabat. Crec que ha treballat prou bé. Ha fet una bona feina. Ha dirigit unes quantes investigacions d’èxit i els meus llibres n’han tingut gràcies a ell. Per tant, ho deixem com a bons amics. Crec que no s’han de forçar les coses, no s’han d’allargar excessivament massa temps. Hi ha casos en què s’ha fet. Per exemple, Hergé ho va fer amb Tintín. Però és que Tintín és un personatge molt atemporal i, precisament perquè és atemporal, s’haguessin pogut allargar les seves històries i fer-ne vint més. Mentre que Camille Verhoeven és molt contemporani i em semblava molt complicat esprémer-lo fins al moll de l’os.