Pierre Lemaitre. Acabar amb el teu heroi després del Goncourt  

5.02.2016

Feia un grapat d’anys que a les pàgines de la novel·la negra francesa no hi apareixia un heroi tan atípic com Camille Verhoeven. En ell la singularitat es concentra principalment en el seu físic. El primer que desconcerta és que quan s’asseu a qualsevol cadira de la comissaria central de París els peus no li toquen a terra. És un tap de bassa de manual. Una bassa coberta fins al límit de repulsió i recel. No s’agrada gens i preferiria tenir un altre aspecte. No estem parlant d’un cos més seductor. Simplement, una estatura que no atragués les mirades de compassió dels altres. Aquest, però, no és l’únic patiment de Verhoeven. És policia de l’Estat i les seves preocupacions abasten també tot el que envolta la seva feina. I, en aquest sentit, el seu caràcter irascible i obsessiu aguditza encara més la situació. Per sort, Pierre Lemaitre (París, 1951) —el seu pare literari— ha deixat de fer patir el seu menut inspector. Per dir-ho ras i curt: ha acabat amb ell. La trilogia Verhoeven —en realitat, una tetralogia imprevista— no continuarà. IrèneAlex, i Rosy & John —tots editats per Bromera—, i a l’espera de la publicació de Sacrifices, seran els únics quatre llibres protagonitzats per Verhoeven. Aquest dimecres, Lemaitre visitava Barcelona per explicar la gènesi del personatge i abordar també algunes particularitats del noir. Ho feia a l’auditori del Conservatori del Liceu, considerablement ple —no sabem si per un públic més atret pel Goncourt que per la novel·la negra—, en un dels actes de la flamant nova edició de BCNegra.

Pierre Lemaitre

Pierre Lemaitre

Lemaitre, en plena faceta didàctica —ha treballat com a professor de literatura—, explicava que Verhoeven i la seva tetralogia és una amalgama gairebé impossible d’homenatges. Primer homenatge, a la família. L’alçada és la del seu pare. Un home molt baix a qui va veure desmoralitzar-se pel seu defecte físic. Homenatges a un mateix. El caràcter Verhoeven té molt del de Lemaitre. Homenatges a l’art. La suma de les quatre novel·les s’explica com un homenatge als tres mosqueters, que, en realitat, eren quatre. El nom, Camille, cal buscar-lo en la pintura impressionista: Pissarro. El cognom, Verhoeven, també està vinculat al color: un record als pintors flamencs. El del pare i aquest últim són, segurament, els homenatges més ben trobats. Amb el progenitor, Lemaitre aconsegueix unir els extrems de dues adversitats: “La tragèdia personal de l’estatura fa que Camille entengui i s’enfronti amb serenor a les tragèdies diàries que la seva feina implica”. Dels artistes flamencs, Lemaitre en destacava la tècnica del joc d’ombres i llums. És a dir, la preocupació pel detall, “que és el que han de tenir els autors de novel·la negra, el noir es basa en això”. Aquesta seria una gènesi aproximada del personatge.

Només quedaria un darrer homenatge, el títol de la darrera novel·la, Rossy & John: una cançó de Gilbert Bécaud. Aquest últim llibre, publicat recentment, és el que va centrar bona part de la conversa. Lemaitre va accedir a explicar-ne l’origen. Un origen que combina experimentació i fracàs. Des del servei de transports públics de París van demanar-li que escrigués una novel·la per entregues. La condició eren quatre pàgines per lliurament. La intenció, promoure l’ús del metro amb l’al·licient de rebre diàriament un episodi a l’smartphone. Va tenir poquíssimes lectures. Lemaitre ho recordava amb humor i n’extreia la lliçó: “Tothom va passar d’aquells fulletons i després la novel·la es va vendre molt bé. El que explica que la literatura és cent per cent sort. El factor clau és estar en el lloc adequat en el moment idoni”. Però aquest fracàs es queda en ben poca cosa si el comparem amb els seus inicis. Va començar tard —als 56 anys— i malament. De l’enviament d’un manuscrit a 22 editorials no en va rebre cap resposta immediata. La confiança que la seva dona havia dipositat en el seu talent —una confiança fonamental en el seu cas— no va donar un resultat esperançador fins tres setmanes després que, llavors sí, un editor va trucar-lo. Començava, aleshores, una carrera literària que estrenada en el noir va dur-lo a guanyar el Goncourt per l’única novel·la que ha escrit, fins ara, als afores del gènere. Una carrera que, a banda del premi literari més important de França, també li n’ha donat d’altres; però Lemaitre se n’espolsa el mèrit: “Visc en un país neuròtic. On hi ha una dèria amb la creació de guardons literaris. A França no és res excepcional rebre’n un. El que resulta realment complicat és fer carrera sense ser premiat”.

Una degustació temàtica variada duia la conversa a l’acabament. La novel·la criminal escandinava, per exemple. Lemaitre la considera una simple moda i tampoc veu que el gruix dels autors francesos de noir l’hagi de substituir en aquest ball “absurd” de corrents. Precisament, d’un autor suec no en té gaire bon record perquè va robar-li protagonisme en un moment d’especial importància. Quan el diari The Times va anunciar-li que volia entrevistar-lo i que li dedicaria una pàgina sencera a la secció de cultura Lemaitre recordava estar tremendament il·lusionat. Però el boom escandinau va jugar-li una mala passada. El diari britànic va titular la peça amb una comparació de les que fumen: “El nou Stieg Larsson”. Molt probablement, l’hauria matat de tenir-lo al davant. I sobre això, sobre l’art de matar, apostava per un instint universal: “Hi ha dues passions que l’home vol efectuar contínuament: la possessió i la mort de l’altre. Les dues estan estretament relacionades. Treure’t l’altre de sobre per deixar de desitjar-lo”. A qui no mata és a Verhoeven. Elegantment, amb la prudència de frenar a temps per no esgarrar el resultat, atura el personatge a la quarta novel·la, “quan ja ha treballat de manera excel·lent”. Què arribarà després de Camille Verhoeven? L’autor d’Ens veurem allà dalt no té previst asseure’s a escriure novel·la negra, “almenys abans de quatre llibres més”. Haver guanyat el Goncourt l’ha col·locat en un esglaó privilegiat que li ofereix temps i tranquil·litat. Ara per ara, “la novel·la negra són les vacances”.