Pierre Boulez. Des de la tradició fins més enllà

8.12.2014

Són escassos els llibres de filosofia, antropologia, música o cinema que s’escriuen en català. La literatura catalana ha aconseguit aportar grans novel·les o poemaris, però el camp de l’assaig continua sent el seu punt feble per causa d’unes limitacions sociològiques que impedeixen que la normalització arribi a tot arreu. En la mateixa línia, és molt significatiu que encara no puguem llegir en la nostra llengua obres com L’archéologie du savoir, de Michel Foucault, Masse und Macht, d’Elias Canetti, Philosophie der neuen Musik, de Theodor Adorno o Qu’est-ce que le cinéma?, d’André Bazin, totes elles imprescindibles per entendre el segle XX. L’editorial Riurau, des d’una posició perifèrica i independent, es va fundar per pal·liar algunes d’aquestes mancances. Si en reviseu el catàleg podreu descobrir joies que mai no havien estat traduïdes al català, com La democràcia a Amèrica, d’Alexis de Tocqueville. Fa uns anys l’editorial va publicar So i silenci, el llibre de Guillem Calaforra que reflexiona sobre la música contemporània i la inabastable qüestió de la interpretació musical. So i silenci és excel·lent, però també una autèntica raresa. De fet, té un caràcter fundacional perquè, encara que sembli mentida, és un dels primers en català que s’ocupa d’aquesta temàtica. Ara, Vicent Minguet ha traduït per a l’editorial Per voluntat i per atzar, unes entrevistes de Pierre Boulez que, pel context referit més amunt, també són un esdeveniment important per aquestes latituds.

Pierre Boulez

Pierre Boulez (1922) ha estat un dels músics més interessants i complets de la segona meitat del segle XX. Un compositor clau, un director que ha obert molts camins, també un incansable gestor i un audaç teòric. Les entrevistes que ara podem llegir en català van ser fetes pel musicòleg Célestin Deliège el 1972 i el 1974, i estan pensades per oferir un repàs complet de la seua trajectòria i del seu pensament, d’aquí la divisió en capítols que fan referència als diferents aspectes de la seua personalitat musical. Comencen amb un que mostra els seus primers passos musicals (“L’època de formació”), molt marcats pel descobriment de la música contemporània, en especial d’Anton Webern i d’Olivier Messiaen. A partir d’aquí, resulta crucial com Boulez aconsegueix caracteritzar el seu treball apel·lant a dues tradicions musicals tan diferents com l’alemanya i la francesa (“Opcions i judicis”). Ell mateix explica que deu a la tradició germànica, que va de Johann Sebastian Bach fins a Anton Webern, passant per Ludwig van Beethoven i Richard Wagner, la importància del formalisme musical, és a dir, la concepció de l’obra musical com una composició orgànica construïda a partir de la suma de diferents parts que provenen d’un tronc comú i que han de formar un tot el més compacte possible. El que aporta Boulez a aquesta tradició és la superació de les formes prefigurades i la preferència per l’originalitat de les idees i dels desenvolupaments musicals. Pel que fa a la tradició francesa, Boulez destaca la preocupació del so orquestral que han tingut compositors com Hector Berlioz o Claude Debussy, i que ell també comparteix amb les originals combinacions instrumentals que tenen les seues obres i amb la investigació sonora que permet la tecnologia electrònica.

Obres de Boulez com ara Pli selon Pli “Portrair de Mallarmé” (1957-62), Éclat (1964) o Le soleil des eaux (1965) sintetitzen molt bé aquest diàleg que hi ha amb la tradició, i també la seua radical superació. En aquesta música es produeix una ampliació del concepte de desenvolupament temàtic, que ha estat el recurs fonamental de la composició musical occidental, cap a paràmetres més essencials com el ritme, els intervals o les intensitats. Això provoca que el mateix pla de composició quedi expandit, igual com els registres sonors dels instruments són augmentats. Per tot plegat, la música de Boulez és molt exigent i requereix un gran esforç tant per a qui l’ha d’interpretar com per a qui l’ha d’escoltar. Al respecte, no és descabellat pensar que el Boulez teòric, el Boulez gestor i el Boulez director han estat necessaris per facilitar aquesta audició. Com s’ha comprovat, Boulez ha pensat molt el seu treball i també la història. En Per voluntat i per atzar podem llegir comentaris molt interessants sobre els compositors que més l’han influenciat. De manera concreta, trobem els capítols “Defensa de Berg” i “Incidència de Schönberg”, però en tot el conjunt n’hi ha innumerables referències a molts d’altres, com ara al gran tòtem de la tradició musical occidental, és a dir Bach, caracteritzat com un paradigma de perfecció formal compositiva. Però tots aquests comentaris sempre els fa per explicar els seus interessos, és a dir, la seua obra. Al respecte, també són molt valuosos els capítols dedicats a explicar-la, com ara “Cap a la dissolució de les formes clàssiques. La Segona sonata per a piano”, “La noció de mobilitat. Tercera sonata, Éclat, Domaines” o “L’extensió del concepte de música de cambra. …explosante-fixe”. En la mateixa línia, destaquen els apartats en els quals explica com va concebre les relacions de la seua música amb la poesia, sempre a través del contacte amb alguns dels millors poetes francesos. Al respecte, són claus “La trobada amb René Char” i “Convergència amb Mallarmé. El Livre por quatuor à cordes”.

Més endavant, ens explica les gestacions del Domaine Musical o l’IRCAM (som a l’any 1974, per tant encara falten uns anys per a la gestació de l’Ensemble Intercontemporain), que van ser institucions claus per donar a conèixer les seues obres. Comprovem com les estructures musicals tradicionals estaven anquilosades per als nous desafiaments, per això se’n van haver de crear de noves. És així que es va poder presentar la seua música de la millor manera possible. Això podria semblar un gran exercici d’egocentrisme, però cal reconèixer que Boulez va fer molt més que promocionar la seua obra. A través d’aquestes i d’altres estructures, Boulez va estrenar i recolzar la música d’alguns dels compositors més importants de la segona meitat del segle XX, com Luigi Nono, Bruno Maderna, Karlheinz Stockhausen o Elliot Carter. Però un cop més, el Boulez director no es pot entendre sense les versions que ha fet de la música del passat. Al respecte, un dels capítols més interessants de Per voluntat i per atzar és “Les motivacions del director d’orquestra”. Si alguna cosa l’ha caracteritzat com a director, tant de la música contemporània com de la del passat, ha estat la voluntat de presentar la composició musical de la manera més perfecta i coherent possible, sempre a partir d’un gran rigor analític. Un exemple d’això són les versions que va fer de la música de Wagner, que valora molt per la seua capacitat de construir un vast edifici musical a partir d’unes poques peces. Doncs en la seua interpretació ell sempre va voler mostrar i exemplificar de la manera més clara possible aquestes relacions musicals.

Pierre Boulez a New York © Todd Rosenberg Quan llegeixes Per voluntat i per atzar, o altres textos teòrics directament escrits per Boulez, com ara Relevés d’apprenti (1966) o els diversos volums de Points de repère (1981-2005), sorprenen els vastos coneixements i la claredat d’idees, però sobretot com és capaç de descriure la música, de ben segur una de les disciplines de les quals és més difícil parlar-ne. Per això va ser també un gran pensador i un excel·lent pedagog. Com no podia ser d’una altra manera, la seua visió de l’ensenyament té molt en compte el patrimoni musical, però també és molt progressista i concorda plenament amb els seus plantejaments compositius. Ell mateix el caracteritza en el capítol “Digressions sobre l’ensenyament musical”, quan diu que «l’ensenyament és, fonamentalment, una qüestió de moviment. L’educador hauria de situar-se al mateix nivell que els seus alumnes, qüestionar-se les coses de manera constant, variar els seus mètodes, el producte del seu ensenyament i, fins i tot, mirar de progressar a mesura que avança». Seguint aquest fil, cal esmentar que malgrat ser un gran director que ha ofert notables versions de composicions del passat, la màxima preocupació de Boulez sempre ha estat la música actual, tant en la faceta de creador com de director. No per casualitat, Per voluntat i per atzar acaba amb unes declaracions en les quals remarca la necessitat de fer avançar el coneixement musical i de canviar la manera tradicional de pensar l’esdeveniment musical, una reivindicació que només pot fer qui coneix molt bé la tradició.

Malgrat tot, la música de Boulez no ho ha tingut fàcil. Un dels seus crítics va ser Adorno, que va comentar que la música de Boulez és tan exigent i complexa que no permet el seu seguiment. És possible que les raons d’Adorno tinguessin sentit quan les va dir, a mitjans de la dècada de 1950, però avui en dia ja no. I per demostrar-ho, podem referir-nos de nou a la posició de Boulez com a director. A ell se li deuen les interpretacions referencials de la música de la Segona Escola de Viena (Schönberg, Berg i Webern), de la qual precisament va ser-ne Adorno portaveu teòric. De nou, Boulez ho va aconseguir destacant l’organització i l’estructura del llenguatge musical, però també mostrant tota l’expressivitat que s’hi deriva. Doncs, no és aquesta la millor manera d’afrontar les seues obres, encara que presentin reptes diferents? En d’altres mots, si les obres de Boulez són el fruit d’un gran coneixement històric però també d’una voluntat progressista que transcendeix aquesta tradició, val la pena de fer l’esforç per veure com s’ha evolucionat. Tot això fa que, avui en dia, quedin molt lluny les polèmiques en les quals es va veure rodejat Boulez. Quan va menystenir Schönberg, quan va ser acusat d’autoritari o d’institucionalitzar l’avantguarda musical. I si allò important és la seua música, la pròpia i la interpretada, Per voluntat i per atzar és una eina molt valuosa per comprendre aquest llegat. Cal remarcar que Vicent Minguet hi ha escrit unes notes introductòries sobre la trajectòria de Boulez que són molt útils per llegir les entrevistes d’una manera més profitosa. Així mateix, hi ha inclòs un aparell bibliogràfic en el qual es recullen tant els textos escrits per Boulez com els estudis i els articles que s’han escrit sobre la seua obra. I també el catàleg cronològic de l’obra, que permetrà al lector d’orientar-se a través de més de mig segle de creació musical. Finalment, cal destacar la precisa traducció d’un llibre que no era fàcil. Seguint aquesta doble tradició francesa i germànica, Boulez sempre es va caracteritzar per la claredat d’idees, però també per la complexitat d’arguments. Minguet aconsegueix traslladar la primera sense perdre el fil del contingut, que ha de servir per a comprendre una música tan complexa com fascinant.

A tall de cloenda, si més amunt s’esmentaven els problemes de l’assaig català i en català, ara aquests es podrien focalitzar de manera particular en el terreny de la música contemporània a casa nostra. Als auditoris catalans o valencians no només no es programa música de Boulez, sinó molt poca música actual. Aquí continuen sent ben reals les queixes que tenia Boulez als anys cinquanta i seixanta sobre la nul·la presència a França de la música contemporània. És una anomalia que sembla endèmica, però això no hauria d’impedir un cop més la reivindicació del rebuig dels prejudicis. Tampoc no és casual que Per voluntat i per atzar fos un llibre inèdit en tot l’Estat espanyol i el primer que es publica de Boulez en català. Per tot plegat, si per alguna cosa és valuós és pel foment d’aquest debat. I per les possibilitats d’aprenentatge. Més si tenim en compte que el 2015 serà la celebració del norantè aniversari de Boulez. Ja s’han programat molts concerts arreu del món i es preparen llibres i commemoracions diverses. Des de l’àmbit català, Per voluntat i per atzar també pretén afegir-se a l’efemèride.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Pierre Boulez no va nàixer el 1922, sinó el 1925 (per això l’any vinent se celebra el seu norantè aniversari).
    Per la seua banda, Célestine Deliège va naixer el 1922 i va morir el 2010.

  2. Visca Pierre Boulez! Sort en tenim d’aquestes editorials, que treuen llibres d’alta cultura. Ja l’he encarregat a la llibreria. Quin plaer!