Picasso i Picabia, separats en néixer

12.10.2018

Exposicions de l’obra de Picasso dialogant amb la d’altres artistes n’hi ha hagut sempre un fotimer.  Fins el dia d’avui, però, pocs s’havien atrevit a comparar i encreuar la vida i les pintures de Pablo Picasso i Francis Picabia. L’un, nascut a Màlaga, era amant de la tradició, dels grans pintors i de la vida bohèmia; l’altre, hereu de la burgesia, de mare francesa i pare hispanocubà, qüestionava la pintura i preferia l’art de saló. Aparentment, dues maneres de fer i dos estils antagònics, només units per la Barcelona de fa cent anys. A la pràctica, en canvi, tenien moltes similituds que no han transcendit al llegat històric.

La pintura en qüestió © Fundació Mapfre

L’exposició La pintura en qüestió, que s’exhibirà fins al 13 de gener a la Casa Garriga Nogués de la Fundació Mapfre, traça un recorregut per dues històries paral·leles per demostrar que, tot i no haver estat mai interlocutors, Picasso i Picabia tenien moltes coses per dir-se.

“Si fa o no fa, Picabia i Picasso fan la mateixa alçada, que és més aviat poca, i més o menys el mateix pes, que és força digne. I no serien pas el que són si l’un fos l’altre” va deixar escrit l’escriptora Gertrude Stein a Autobiographie de tout le monde, l’any 1937. Més enllà de formar part de la mateixa generació d’artistes contemporanis i de la semblança en la sonoritat hispana dels seus cognoms, no s’assemblaven gens. Però, inevitablement, com si es tractés d’una atracció metafísica, una part de cadascú vivia instal·lada dins de l’altre.

“Són falsos bessons”, diu Aurélie Verdier, comissària de l’exposició i conservadora d’art del Centre Georges Pompidou. “En el relat d’amistat intermitent entre els dos artistes, podem veure que no es refien l’un de l’altre”. No eren amics ni es movien entre els mateixos cercles d’intel·lectuals, però, com gat i gos, es professaven admiració i, alhora, difidència mútua. A Picasso, per exemple, li agradava deixar-se estimar per altres artistes però, a la vegada, es feia anomenar Picabia quan volia retreure’s quelcom. I a Picabia, tot i haver mostrat sempre interès –gairebé obsessiu– per Picasso en els seus escrits, “ens l’hem de creure a mitges”, rebel·la Verdier.

Heus aquí el punt de partida de l’exposició La Pintura en qüestió; una relació feta de silencis. En col·laboració amb el Musée Granet, Aix-en-Provence i el suport excepcional del Musée national Picasso-París, s’han recollit més de 150 peces, entre pintures, dibuixos, arts gràfiques, cartes i fotografies que testimonien l’evolució artística de Picabia i Picasso i la relació que van tenir amb personalitats com BraqueApollinaire Stieglitz, entre altres. Malgrat que tots dos eren individualistes, van beure de diferents corrents i influències per desafiar les convencions pictòriques que la historiografia de l’art ha establert. “Un pintor -deia Picasso- mai no ha de fer el que la gent n’espera. El pitjor enemic del pintor és l’estil”. I, veritablement, tal com exposa la comissària, ni ell ni Picabia mai van fer el que s’esperava d’ells.

Jeune fille, de Francis Picabia © Oriol Company

Justament això és el que l’exposició reflecteix, un recorregut per la història de l’art des de les primeres avantguardes fins al començament de l’abstracció a través de les seves obres. La seva extrema heterogeneïtat, la versatilitat i la combinació d’estils fa que pugui semblar una mostra de l’obra de deu artistes diferents. Però no. Només hi són ells dos. “Hi veiem un Picasso més gamberro del que estem acostumats i un Picabia més formal”, explica Verdier.

Cada etapa que tant l’un com l’altre van anar cremant en paral·lel és representada en els diàlegs silenciosos de cadascuna de les nou seccions que conformen la insòlita exposició. Des del cubisme més primerenc de Picasso i la seva derivació òrfica fins al dadaisme provocador de Picabia o l’obsessió, de tant l’un com l’altre, pel retrat, la monstruositat i la representació pictòrica d’espanyoles i hispanitats. Confrontades, les pintures de l’andalús i del francès interactuen fins al punt de confondre’s. Talment sembla que fossin separades en néixer.