Picasso i Identitat

7.05.2017

El Museu Picasso i la Fundació Palau han acollit durant els dies 27, 28 i 29 d’abril el 3r Congrés Internacional Picasso i Identitat. La trobada ha tingut com a objectiu reunir tant especialistes en la figura de Picasso com historiadors i investigadors que, d’una manera o altra, en les seves recerques s’han trobat amb la presència de l’artista malagueny.

Pablo Picasso

El congrés Picasso i Identitat ha girat al voltant d’un eix temàtic molt obert centrat en la figura del pintor; en tot allò que, en vida de l’artista, va configurar la seva persona però, de retruc, va veure involucrades i condicionades altres persones de la cultura. En aquest sentit, s’ha posat de manifest la imatge d’un Picasso sense fronteres, la influència del qual, tot i el pas dels anys, ha sigut i segueix sent mundial.

El congrés, repartit en tres dies, s’ha dividit en diversos blocs -relacionats sempre amb el concepte d’identitat- en els quals s’han abordat temes com: Barcelona, identitat nacional, metodologies, Guernica, col·leccionistes, galeristes i comissaris, afers globals, reaccions contemporànies, cinema, literatura i biògrafs i amics.

L’obertura del congrés al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya s’endinsava en la identitat nacional de Picasso i la identificació de l’artista amb Catalunya, França i Espanya. En aquest sentit, es posava sobre la taula la complexitat identitària i ideològica d’un artista extremadament cosmopolita que es movia en l’òrbita universal i evidencia, encara ara, una nacionalitat en discussió encarnant la idea de ser i no ser d’enlloc però deixant a cada país un llegat picassià fecund i digne, sempre, d’estudi. Així doncs, la identitat de Picasso es dibuixa com un etern dilema precisament per la seva multiplicitat i diversitat.

Pablo Picasso fou un artista que actuà com un centre d’atracció a partir del qual es va anar desplegant tota una xarxa de contactes diversos que, des de la distància dels anys, permet la reconstrucció i ampliació del relat de la història de l’art en múltiples vessants. Tot això posa de manifest la imatge d’un artista que en el seu moment aconseguí posicionar-se dins del monopoli de l’art mundial fins al punt que les repercussions d’aquest fet són encara vigents i reclamen estudis exhaustius.

Per la seva banda, la Fundació Palau, que acollia a Caldes d’Estrac l’últim dia del congrés, va prendre com a temàtica central la biografia de Picasso al voltant de la qual es varen abordar personatges tan importants com Jacobus Sabartés, el seu secretari i amic íntim, o Josep Palau i Fabre, qui a hores d’ara, i gràcies a aquest seminari, ja no podem dir que fos el primer biògraf de l’artista malagueny, sinó que seria el marxant i col·leccionista Joan Merli, un oblidat, qui faria, abans que Palau i Fabre, una primera aproximació a la seva vida i a la seva obra. Tanmateix es varen tractar altres personalitats de l’entorn de Picasso, com l’amistat amb Sebastià Junyent i Edouard Pignon els quals, en vida de l’artista, varen ser determinants en el rumb de la seva trajectòria. En aquest sentit, la Fundació Palau proposava abordar un Picasso de portes endins en el llindar de la intimitat.

Així doncs, en aquest congrés, es varen posar de manifest especialment les interaccions entre artistes i intel·lectuals d’arreu del món amb la figura de Picasso i, tanmateix, les consagracions que, gràcies a aquesta xarxa de contactes, s’anaven donant dins de l’art modern. En aquest sentit, Picasso és el punt que sobresurt de l’iceberg, la part visible de tot plegat, però a sota, submergit, hi ha tot un entramat que, gràcies als estudis actuals, pot sortir a la llum i tenir el protagonisme que es mereix.

Segurament, el més interessant d’aquests congressos és l’aportació de noves idees i de nous horitzons entorn, en aquest cas, de la figura de Picasso a la vegada que s’aconsegueix, en moltes ocasions, tombar dics de contenció acadèmics per tal d’eixamplar les directrius en les quals es vertebra la seva vida i la seva obra.