Piano per a mans plàstiques

10.09.2015

Ahir al vespre va tenir lloc el primer concert integral d’Hèctor Parra a Barcelona, al Petit Palau, a mans del pianista José Menor. Va ser una mostra molt significativa de la producció pianística del compositor català convidat al Palau d’aquesta temporada i resident a l’Auditori fins al 2017, del qual podrem sentir la meitat de la producció durant aquest període. La nit es va coronar amb l’estrena Una pregunta (a Jaume Plensa), que forma part d’una suite.

Jose Menor

Jose Menor

Hèctor Parra és un dels compositors de més anomenada en el panorama català i ho demostra el fet que el Palau de la Música Catalana ha confiat en ell per fer-lo compositor convidat, juntament amb l’Auditori, que ha extès la col·laboració de residència durant dos cursos, fins el 2017. Durant aquest període podrem sentir pràcticament la meitat de la producció del compositor barceloní resident a París, on és professor de composició de l’IRCAM, amb un total de 40 obres interpretades. Al Palau es concentraran les obres de solo i cambra i a l’Auditori es sentirem la producció simfònica amb l’OBC, encara que en el marc de Sampler Sèries també hi haurà la presència d’obres de cambra. Respecte aquest projecte col·laboratiu, Parra es mostra molt positiu en una trobada al cafè del Palau: “Per a mi això ha estat un viatge de retorn, un regal que em permet gaudir d’un reconeixement per part de les institucions musicals catalanes, una gran alegria, perquè puc treballar amb els músics d’aquí el meu repertori i donar-me a conèixer a gran escala amb el públic barceloní i català”, confessava.

El pianista escollit per mostrar el repertori més important de piano de Parra no ha estat una tria aleatòria: José Menor i Hèctor Parra són amics des de fa molts anys i es dóna la circumstància que Menor és un pianista extraodrinari que coneix amb profunditat l’obra de Parra. I això es va transmetre en el concert d’ahir, que va ser una demostració de tècnica impecable, capacitat expressiva i empatia amb el públic, difícil d’aconseguir en la música culta més estrictament contemporània.

El repertori s’obria amb La dona d’aigua (2009), una fantasia amb contrastos rítmics i poca continuïtat amb el discurs a l’inici de la peça. A la part central, Parra utilitza la tècnica del pedal expressiu, element que es repeteix en totes les seves obres. Es tracta d’una peça molt física, com totes les de Parra, que Menor resol amb facilitat, fins i tot la intervenció en les cordes del piano, que contrasta amb el so cristal·lí i insistent de les notes agudes. Parra explicava que “el piano és el meu instrument, per això és l’únic pel qual no he deixat mai d’escriure cada any”.

Tres peces per piano-Lichtzwang (1999) és una de les obres més primerenques de Parra. “El concert del Petit Palau és un escànner de tot el meu procés creatiu, des d’una època inicial més post-serial, més posada en una nova complexitat, com les Tres peces per piano que són dodecafòniques, a les últimes, que són un d’un pianisme molt plàstic”. Són peces d’intensitat creixent i que requereixen una tècnica molt ben treballada, són encara com un nus compositiu, que desenvocarà a cotes de lirisme gairebé post-romàntiques, com a Cos de matèria, de 2012, en què el so es va fent cada cop més present, primer com un tempteig, amb notes agudes i dolces que passen a moments d’un àmbit pianístic molt ampli, amb notes greus i agudes alhora, per transitar per uns ritmes interessants que embruten el pedal, fent l’efecte fos com el so d’una mosca, fins que el material musical més feixuc s’imposa, sobretot en els greus.

Parra requereix un atac precís en el teclat, que Jose Menor broda. Justament sense suavitat s’inicia Carícies cap al blanc (2012), un títol molt evocador que respon a la sensibilitat artística de Parra envers la poesia. Harmònics molt lliures, mans superposades, una geografia molt rugosa amb dobles notes que es repeteixen amb insistència caracteritzen la peça, que es clou, justament, amb una carícia a la darrera nota. Haus ur/ Office Baroque (2014) també presenta els atacs bruscos, que contrasten amb els trinos molt ben cuidats i un recorregut al llarg de tot l’àmbit del piano. És un llenguatge avantguardista de gran capacitat expressiva que cerca un nou llenguatge que s’adigui a les noves inquietuds de l’artista. Així es desplegava l’estrena de la nit, Una pregunta (a Jaume Plensa), que es caracteritzà pels contrastos i les repeticions. En el seu desenvolupament, la reiteració d’acords es va convertint en una melodia jeroglífica en bucle, que desenvoca en dobles notes tocades intensament i un moment de gran virtuosisme: Parra ha desenvolupat, explica, “estudis de la tècnica pianística de so, buscant la fusió dels atacs en una massa vibrant elèctrica, per això treballo tècniques extremes de velocitat, de digitacions circulars”. Per exemple en el Plensa, “la seva idea circular de l’escultura, de la vida com quelcom atemporal i alhora molt cíclic es trasllada a unes textures molt periòdiques, amb uns dits que tocant molt ràpid sonen com bucles, hi ha idees molt plàstiques, és molt visual”.

En una trobada, Parra parlava de la importància del piano a la seva obra: “de fet, ho componc tot des del piano, m’agrada no pas perquè necessiti sempre sentir el que concebo, sinó perquè m’agrada improvisar”. I continuava, molt gràfic: “hi ha alguna cosa sensual en els dits, en la cerca manual, és com un escultor que treballa amb la matèria”. I així entenem Impromptu per Equinox (2010), i Impromptu (2005) unes obres molt delicades, tendres, justament sensual, sobretot en el primer cas, i en el segon ens tornem a trobar amb les cèl·lules que es van repetint, amb interrupcions, que recorren un registre molt ampli del teclat. Petites improvisacions fixades en partitures molt acolorides que Parra dibuixa per fixar les múltiples capacitats del so.

“Jo tinc molta sensibilitat per teixir línies melòdiques”, em comentava, i així es demostrava a Quatre miniatures (2007), unes obres diàfanes, fins i tot plaents a l’oïda, sense estridències en què hi ha molta transmissió de sentiments, canalitzada, ahir a la nit, per un Jose Menor pletòric.

El concert es tancava amb la Sonata per a piano (2010), una obra que comença tempestuosa i que respecta la forma sonata però no en el sentit tradicional de Tònica-Dominant amb desenvolupament, sinó que els contrastos vénen per les textures pianístiques, amb elements contraposats. És, potser, l’obra amb més pathos que es va sentir a la vetllada, una peça que demana molt a l’instrumentista, que fins i tot ha de fer sons guturals. El desenvolupament és torrencial que contrasta amb sons molt subtils, fins arribar a una massa sonora d’on emergeix una melodia que es desplega fins al final.

L’artista confessava que “sempre és molt pianístic tot el que escric, és la meva manera de buscar. En ser instrumentista, escric de manera diferent per a piano que per a altres instruments. Ho he de tocar jo, i m’ha d’anar bé a la mà. És una obra que surt dels dins”. I va quedar, de ben segur, molt satisfet amb el resultat del concert, ja que “a nivell de tèncnica em sento molt proper a Jose Menor”.

Ha estat un inici de temporada intens i prometedor que augura molt bones perspectives. El nivell de la interpretació va ser molt elevat, i Menor va demostrar que no només té una tècnica finíssima, sinó que coneix molt bé la música contemporània i la d’Hèctor Parra en particular. Podem dir que la vetllada va ser un èxit, ja que hi va haver molt de públic, si tenim en compte que era un concert de contemporània i aquest gènere sempre mobilitza menys gent. Al contrari, la sala va respondre molt bé. Durant tota la nit, els contrastos i les repeticions -fins i tot en bucle- que caracteritzen Parra van situar l’oient en una nova dimensió que tenia perfum a obra mestra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris