Petjades d’aigua i sal

19.04.2018

Els periodistes Sara Montesinos i Samuel Nacar recullen a Petjades d’aigua i sal (Pagès Editors) alguns instants viscuts com a voluntaris als camps de refugiats a Grècia. Carla Mallol ha llegit el seu recull, escrit a quatre mans, i en fa la lectura a Núvol.

Camp de Moria. Foto: Samuel Nacar

Petjades d’aigua i sal és un recull de vivències, de moments, de llàgrimes i contradiccions. Un collage d’històries sargit a quatre mans. Un àlbum de records, emprant les paraules dels seus autors. Records fets paraula, transformats en relat. Al llibre s’hi intercalen dues veus: la de la Sara Montesinos i la d’en Samuel Nacar, dos periodistes i activistes que van trobar-se l’any 2015 als camps de refugiats a Grècia l’any 2015. Dues veus que relaten en primera persona el dolor, la mort i la supervivència als camps, però també l’esperança. L’esperança de lluitar contra un silenci eixordidor, de mirar l’horror a la cara i, com ells mateixos clamen, “cridar ben fort que ni oblidem ni perdonem”.

Les històries que ens relaten Montesinos i Nacar tenen nom i cognom; són petjades d’aigua i sal però també de llàgrimes, de ràbia i moltes contradiccions. Són les històries que s’amaguen darrere dels grans titulars de capçalera, de les imatges mediàtiques i sensacionalistes. Històries invisibilitzades que no poden restar en l’oblit.

A Petjades d’aigua i sal Montesinos i Nacar apleguen un munt de records i els converteixen en històries. Històries que ens travessen, històries amb nom i cognom, plenes de contradiccions, errors i fracassos, però també d’alegries i esperança. Dues veus i dues mirades que s’intercalen, es compenetren i s’enriqueixen mútuament. Escriuen des de l’emoció viscuda i en alguns moments fins i tot des de la visceralitat, la ràbia i la vergonya, però també des de la distància crítica i l’autoreflexió. Entre les seves línies traspua el seu activisme polític però també el seu bagatge periodístic. “A Idomeni per primera vegada em vaig avergonyir de ser europeu”, es sincera Nacar ja en un dels primers capítols. Blanc, europeu, voluntari: en qualsevol moment podia deixar els camps i tornar a casa. Tanmateix, van decidir quedar-se als camps, a peu de canó.

Tal com ells mateixos escriuen en el pròleg, d’alguna manera el llibre no deixa de ser un espai de cura, escrit en una mena de procés de buidatge, furgant en les ferides mal tancades fins a acabar obrint-les en canal. I d’aquestes ferides, n’ha brotat tinta. Molta tinta, però potser no prou. Quantes històries han quedat en el tinter? Quantes petjades d’aigua i sal han quedat esborrades per la brutalitat de les ones, pel silenci mediàtic, per l’oblit?

Desallotjament del camp de Calais. Foto: Samuel Nacar

Què resta després de les imatges d’armilles mullades, cossos a les platges, tanques i llanxes? No res. Silenci. I un munt de vides truncades, estancades entre tendes de campanya, plàstics, reixes i voluntaris vinguts d’arreu. Idomeni, com tants altres camps de refugiats, convertida en la torre de Babel contemporània: àrab, kurd, persa i l’anglès macarrònic de voluntaris vinguts d’arreu que apareixen i desapareixen de forma intermitent. I mentrestant? No res.