Peter Evans, Agustí Fernández i Barry Guy: radicalment lliures

30.01.2016

El pianista Agustí Fernández, el trompetista Peter Evans i el contrabaix Barry Guy es van estrenar en formació de trio per oferir un concert d’improvisació lliure. La sessió va tenir lloc al teatre del CCCB, dins del marc del cicle Sampler Series impulsat per l’Auditori.

El pianista Agustí Fernández i el contrabaix Barry Guy

El pianista Agustí Fernández i el contrabaix Barry Guy

Una de les accepcions del terme radical que recull de diccionari de l’IEC és la de “àtoms o agrupament d’àtoms que conté un electró desaparellat, procedent en general de la ruptura homolítica d’un enllaç químic covalent, que presenta una reactivitat exaltada”. El que resulta de la ruptura, doncs, són àtoms o molècules lliures susceptibles de crear enllaços amb altres àtoms o molècules.

Més enllà que Free radicals sigui un bon cop d’efecte o un títol atractiu per a un concert (que també), el concepte s’adapta prou bé al que va tenir lloc a l’escenari del teatre del CCCB. Cal fer només un petit exercici metafòric i pensar que els nostres àtoms tenen cara i ulls. I nom propi en peu d’igualtat a la taula periòdica de la improvisació lliure internacional: Peter Evans, Barry Guy i Agustí Fernández.

Els tres artistes ja s’havien trobat en altres molècules jazzístiques. Sense anar més lluny, Fernández i Guy fa més de quinze anys que col·laboren, i tenen enregistraments en format diatòmic (Some other place, 2008) i trio (Aurora, 2006). Però al Sampler va ser la primera vegada que el format triatòmic va incloure Evans com element reactiu. El mateix Fernández va reconèixer a les paraules de benvinguda (record per Carles Hac Mor inclosa) que estaven “excitats per veure què passa amb el trio”. Llenguatge simptomàtic: excitats és com s’anomena també als electrons que no estan al seu nivell de mínima energia.

Jordi Alomar començava el seu comentari al concert preguntant (-se/-nos) retòricament “què es pot dir d’un concert en què res del que sonarà està escrit ni prefixat?”. La seva definició de què és la improvisació lliure apuntava una resposta: “és la pràctica lliure de la música, la composició instantània i alliberada d’haver d’esdevenir obra perenne o patrimoni susceptible de ser descrit o prescrit”. Descripció incerta, doncs. Però ja es pot avançar que hi va haver un veritable esdeveniment, una acció musical on la creació i l’exploració van ser un objectiu per elles mateixes.

L’element catalitzador de la reacció ja l’havia insinuat el mateix Agustí Fernández a l’entrevista que aquesta mateixa setmana ha publicat Núvol. A la pregunta d’Aina Vega sobre com l’havia influït Iannis Xenakis, el pianista responia: “Gràcies a ell vaig entendre que la música era una mica més que les notes i que darrere –o davant d’elles- hi havia un so. En efecte, ell pensava en masses de sons que es transformaven […] A mi em va arribar el missatge artístic, sensorial, sensual, què volia transmetre a través del so”.

El trompetista Peter Evans | Foto: Esther Cidoncha

El trompetista Peter Evans | Foto: Esther Cidoncha

I això va poder veure al CCCB: masses de so en transformació, tres orbitals acústics superposant-se a la recerca constant d’una sonoritat nova, improbable i efímera. Per a fer-ho, van comptar amb tècnica musical d’altíssim nivell i l’expansió dels recursos acústics dels respectius instruments: piano amb preparació en constant variació (cordes fregades, pinçades, amb objectes), però també contrabaix (cordes fregades amb un pinzell i percudides amb una baqueta de timbal, agulla de fer mitja entre les cordes i també percudida, arc passat per l’altra banda del pont…) i la trompeta (el pas de l’aire, el so del buit, articulacions a velocitats impossibles, el so d’atac de la digitació, la recerca del petardeig dels sons més greus).

Sovint, els oients assisteixen als concert amb una incògnita bàsica: el com. Hi ha un programa, amb compositors i obres concretes. I queda descobrir com els intèrprets llegiran les partitures. En una sessió d’improvisació lliure tot és una incògnita: també el què i el quan. Fins i tot el perquè, en un esdeveniment on l’espontaneïtat i la instantaneïtat són l’única guia. L’oient, doncs, s’exposa irremeiablement verge al missatge sensorial, i s’ha de deixar endur per la sensualitat del moment i bategar amb vibració increïble de la creació immediata.

Evans – Fernández – Guy: reactivitat exaltada, intercanvi d’energia, improvisació en cadena, molècula inefable. Radicals i lliures.